ou

En Peret de Baix, qui potser el van néixer de nom Quintí d'Espases - mai no s'octubreix. Diu: I ací hi ponc amb una certa regularitat... Lloca qui sóc, m'esguard els productes dels meus espoderaments així mateix amb un cert goig.

dimecres

Set i mig de rerialles



Rerialles d’escorrialles de lleterades mínimes [7 i mig]


—Se’l guaitaven amb un allargavistes de pirata i es demanaven què devia fer? El veien jagut dins una barqueta, o un mig taüt, diguem-ne un taüt sense coberta, en tot cas dins una espècie d’hamaca de fusta, no pas penjada, pus tost repenjada en dos troncs, o potser equilibrada en dues soques.
—I trobaven que feia massa de dies que el taumaturg dels pigments hi era, sense haver-se mogut mica, i ningú no gosava endevinar què hi feia.
—Tot d’una es veu que els va semblar que es moria; que el mag dels blaus feia una desastrosa cara de dolor.
—Jo qui només m’esqueia d’ésser pels voltants, bo i fent la meua feina, ço és, la de netejar les latrines o llonganys de la cort de l’imperi del mig, els vaig dir, és clar que en acabat d’implorar molt abjectament permís, tant de l’emperaire com de les altres grans tifes de sènyers i dignitaris, els deia, sense atansar-me’ls gaire (sentors de mesquiter, tot i que els llepa-soles pudien pitjor), i amb veu sotmesa, dic, els dic que jo qui havia treballat a les sentines i desmenjatoris i canfelips de mants de cementiris i necròpolis, i d’osseres i d’escorxadors, i de cases de morts a la guerra, prou coneixia que quan hom es mor, és a dir, quan hom ja és mort, encara hi ha en el cos del mort certs espasmes de degeneració que el fan bellugar, com si de lluny semblés que encara és si fa no fa viu.
—I afegia que, doncs, creia que el vell egipcià, ja normalment plumbi, cadavèric, aquest cop era, de fet, de debò mort. Que no feia gaire, o potser ja feia dies, havia abdicat de viure; abdicà espasmòdic d’entre els vius, d’entre els nombres ideals qui cascú no som mentre som tan efímerament vius: una patètica ficció, partícula esgarriada, un piuet tremolós qui s’estén a l’infinit, tant a esquerra com a dreta, tant en negatiu com en positiu, i és etern en la seu inessència, en la seua irrealitat. Etcètera. I que oi que semblava àdhuc cantar, mes que no, no pas, que eren els espetecs de la descomposició i la fermentació del cos qui es podria, i oi, hò i més, que semblava ballar, mes que no pas, que se’n decebessin, car aquell ritme no era pas ball, ans tan sols subproducte i banal conseqüència dels menuts innombrables cucs necròfags molt enfeinadets a devorar’l...
—No em van fer gaire cas, és clar, envides si em sentien, menys probable que m’escoltessin; és clar que els de més, seriosament obtusos, ni m’haurien entès; massa ben parlat, pobre de mi... I fet i fet qui s’ocupava de l’innocu mesquiter, poc se n’ha xautat gens mai ningú, de les meues ben curoses elaboracions; tothom, com si se’ls embossessin les orelles amb més merda que ja no hi portaven normalment. Quan un no ningú com jo mai badava molt humilment boca, com si cap bagant de ceruminós fibrociment els aturés ran d’antitragus el flux de cap xerrera. A part, és clar que, mai ja no gaire deixondit, poc que no dic pas mai re sinó ben fluixet. Com frèvol moixonet qui tremola quan refila, així el tit; por de dir em fa no dir, o a tots ops mai no gaire.
—Però, amb tristor immensa, que no ho digués gaire fort també era culpa de l’emoció que m’ennuegava, car s’escau que recordava...
—Recordava aquell clar jorn on l’elisi, l’empirià harúspex féu aquella demostració que el no ningú qui jo era copsí pel fet providencial que en aquell moment prou hi rondava, pels verals, basquejant-m’hi amb els caixots.
—Sortíleg dels tints inèdits i únics en el temps, irrepetibles, irreproduïbles, inescatibles, inesbrinables, el veies en acció i en romanies fascinat. I ara... Blaves... Blaves em queien les llàgrimes; no sols jo, tothom esborneiadament desfets de tristor. Havíem perdut el mestre de les tintures i les pintures que ens definien com a existents, que ens justificaven l’existència de cara a l’inescandallable esdevenidor horrorós.
—Havia estat un home alt, estricte i gris, fet d’angles i d’ombres, com ara tallat amb rigorós raor, i sempre fosc, burell, i vestit amb una roba llarga, inconsútil, també burella, una roba claferta de tinyadures que de lluny aparentaven petits estels. Ell mateix era tot gris, plumbi, com dic; àdhuc, el que en veies, de la seua pell, la cara, el coll, les mans, era d’una color somorta, una mena de tonalitat de mort, i hauries dit que era fet de dur sabó fosc, tret quan s’excitava durant el més encès d’una investigació; llavors, qui sap per quines arcanes emanacions entre els díodes d’orella a orella, com si les il·luminades idees se li esmunyissin de la bombeta del crani, la pell esdevenia lluent, iridescent, exacta a la dels aladrocs, o belleu a la dels verats.
—El seu nas mateix semblava el tall d’una destral, d’un punyal d’escapçar peix; les seues galtes primes semblaven així mateix servar uns buits o clots allargats fets, ça enrere, qui sap quan, per la mateixa destral del nas. I l’ull; quan et clavava l’ull, et senties penetrat fins al moll.
—Era un ull que no volia mai re tret de lloc.
—“U null degipcià terrib-le. U null terrib-le qho veu tot, tot. Jutge demolidor dànime zindignes.”
—“I no vol mai re za tort; no vol mai re za tort.”
—Eren admonicions que jo mateix, al meu fur vellutat, lanuginós, i cert que amb certa basarda, ja no em repetia sempre que era prop d’on el màgic filosop egipcià estenia els seus aparells de severa alquímia, i d’ací que no hi toqués mai re, molt respectuós, de tots els seus aparells i potingues.
—Molt més respectuós, és clar, que no n’era mai amb les pestilents fastuositats dels ignorants cortesans, els quals, quan els veus, no pots evitar de demanar-te per què viuen, per què són encara al món, malaguanyada guillotina, o per què no es moren del més galdós flagell, la més fastigosa passa, encontinent i tots plegats.
—Ara, amb el científic, ai, quants de cops no en romania encantat, de lluny, mentre ell demostrava quelcom, qualque meravella, a l’emperaire i als seus xorcs llepa-soles. No sols romania encantat pel seu sublim experiment, encara més per l’ull fantàstic.
—I que no deia mai re, el solemne xaman, l’ombrívol arximag. Amb l’esguard pagava. Si algú l’errava, l’esguard que li atzufava el marcia, veies el dissortat com s’anava pansint, com s’arrossegava cap a cap racó, on esperaves que a pleret es tornés cendra o pols. Era un home tan avar de mots que sempre al començament em pensava que no fos mut. Fins que el vaig sentir dir: “No!
—Els seus nos eren definitius. El qui el rebia, ni que fos l’emperaire mateix, era com si el llamp l’havia tocat. Romania estamordit. No es refeia sinó al cap de jorns i nits passats en una estranya badoqueria on tot hi eren sondrolls i estremiments.
—Si algú mai s’atansava gaire a cap dels seus instruments, deia “No!”, i l’altre, glaçat, perdia tot sentit de la realitat. No sabia on era. I si el savi et fotia un cop a la mà perquè érets prou toix o innocent de voler tocar re, la cremada no se’t guaria mai, i si s’esqueia que érets un infant o un vell, com amb qualsevol fiblada d’animaló molt verinós, al cap de pocs de dies érets al clot.
—Cap de les cròniques no deien que el mag hagués mai dit cap altre mot. El seu mot exclusiu fou sempre doncs el mateix: “No!
—Vivia aïllat, a una part closa i doncs secreta del grandiós jardí del palau de l’imperi del mig on es veu que feia créixer els seus vegetals i minerals, i potser àdhuc els seus animats homuncles de qui hom enraonava a la cort amb mormols de temença.
—Posseïa una basseta. I un bon vespre que jo era no gaire lluny, bo i netejant latrines, vaig veure’l que, a caire de basseta o estanyol, hi feia una demostració; l’emperaire i els més escollits entre els llepa-soles seus, a una respectable distància, se l’esguardaven amb palesa unció. També jo, més enrere, em ficava a llambregar-hi, molt encuriosit.
—Portava un instrument que semblava una llarga flauta, o un clarinet o àdhuc un oboè, molt lluent i negre. Un instrument nogesmenys no pas de fusta, ans potser de qui sap quin altre recentment inventat metall que donava un perfecte rampeu a la fusta.
—Tant se val, el diguem-ne fagot era oscat de dalt a baix per quatre fenelles. En una de les esquerdes s’hi bellugaven, aparentment autònoms, uns glomèruls o esfèrules o granets, o potser encara millor llavors, de color tot blanc. I no sé si aqueixos glomèruls eren minerals o vegetals o àdhuc, com dic, animals, com ara si fossin ouets d’aquells que fresen o ponen les reinetes, o els ferrerets, o qui sap quin altre lacèrtid o peixet. O que no fos xerri de cap cabreta mutant. O, com dic, espermetazous si fa no fa gegantescs i ben arrodonits de vés a saber qui o què, cap arqueòpterix reanimat.
—A la segona clivella hi raïa, pròpiament engalzada, mes sobreixent; atapeïda, mes no pas afetgegada, tota una barreja de fulles molt verdes paregudes a ales d’immens papalló.
—A la tercera i quarta llivanya hi borbollejaven lleugerament espessos líquids, diries que de molta viscositat; un dels vius xarops era d’un blau clarós, l’altre d’un groc fluix.
—I entre fesa i fesa, o potser emergent de la fesa mateixa, uns pistons o petits clauets, pujaven i davallaven aleatòriament, autoesquediàstica, com si fessin la gara-gara al tocador, com si, amb voluntat autònoma, demanessin, seductorets, que hom els premés o acaronés. I això és el que féu el savi. Va prémer molt lleugerament, amb dits hàbils, uns quants dels pius gens renitents, qualcuns dels flagrants botons de l’instrument, i aleshores sí, aleshores, palesament, les reaccions químiques entre els elements als quatre canons s’escaigueren, més o menys espectaculars, de cooperar; veies que, de pic o de borràs, sorgien xup-xups acolorits entre els diferents productes, els quals assolien de casar-se prou melodiosament, eufònica, eixarmadora; al cap d’una emocionant estona, el mestre de les colors, màgicament, com si el seu instrument fos cinglant de saurí intermitentment il·luminat, abaixà delicadament l’oboè encantat, el cilindre fantàstic, i del broc del capdavall lleixà que se n’esllavissés una sola molt densa gota.
—En espetegar al cresp de l’estanyol, la gota en transformà l’aigua. L’estanyol sencer s’embalbí, el cresp s’allisà en una superfície gairebé blanca, amb consistència diries que de perdurable pergamí.
—La gota, tot davallant, havia esdevinguda força grossa, i en estavellar’s al gruixut primer full, car després n’aparegueren, davall, d’altres, s’escampà tot al llarg i ample d’aquella enorme superfície apergaminada. S’escampà en un blau clar i llustrós, un blau que no havíem vist mai, la darrera empescada del mestre de les laques, car com ell no n’havia d’altre al món, ell donava prestigi a l’imperi del mig; per ell, vull dir, per les seues obres insuperables, érem coneguts arreu de l’univers; ningú no era capaç de pintar ni de lacar ni pensaments com fèiem a ca nostra. Nosaltres els dominants absoluts de la cosa estètica (de totes, la més fonamental). Només ell era capaç de realitzar tots aquells quadres únics que decoraven el palau i eren la glòria del món, l’enveja dels déus; i aquell blau nou, esotèric, els més entesos diran, en esdevenidors apresos, aciençats, que això, que allò, aquella tonalitat divinalment llambrejant, si mai hom pogués escapolir’s de la terra i esguardar-la des l’èter, de cap prou espès illot de forat de paella del cel estant, de lluny llunyíssim, en jorn ben clar, segur que era el secret del planeta, el blau que ens resolia el misteri, el mateix blau on còiem, vull dir, coíem, ànimes només encara a mig fer, i que les mateixes taques grogues que apareixen sòlides entre el blau simptomàtic, nosaltres hi som, nosaltres, éssers negligibles de totes totes, més petits que no pas formigues, ni nosetes a l’univers, nàquisses miasmàtiques ticòpsies, espectrals miodesòpsies, gèrmens invisibles a l’espai infinit, efímers en el temps etern...
—M’enretirí a l’obaga, embarumat en espetegosa fullaraca, i allí em fiquí a plorar, endèmic. Ara que sabia la mort del faedor qui féu factible la fenomenal singularitat de la color que tot ho resol, la color de l’oli on l’ànima se’ns cou per a atènyer la perfecció del reconeixement que tot és esclat de blau fantàstic en negre de buidor, negre golafre, de qui la goludam il·limitada es veu així prodigiosament aturada per un instant on l’anorreament indefectible rau atònitament encallat, raguí pensiu.
—El taumaturg, com se’n diu, el demiürg, el creador dels científics miracles de les colors inèdites, vivia doncs en harmonia perfecta amb mare natura, en el seu ambient per ell fet idoni. Demanava, mut, amb una reverència, sempre permís a la planta per a menjar-ne fulles, per exemple. Els pagava el favor amb l’excrement produït, que llavors les adobava i femava, d’on es tornaven més vigoroses. Puríssima femta, la seua, no pas com la molt deletèria dels infectes, llordíssims, cortesans, dels qual la merda, la cetrina, als canfelips era un escàndol de mefítica immundícia. No ho sabia pas prou jo, pobre de mi, mesquiter de marca!
—I així mateix feia l’as de les genialitats nostre amb els peixets de la basseta. Els més claupassadets li demanaven per pietat que se’ls mengés. “Menja-te’ns, mestre, i esdevindre’m, dins teu, tu; i en tu, al mateix cos prodigiós, viurem una vida més inspirada i tot-sabent, penetrant i perceptiva, i coneixerem què cony hi fotérem, per quins set sous visquérem, amb consciència clara; i quan el teu cos finirà, quan dirà fava, i seràs, mestre, cadàver, el teu cadàver anirà molt equilibradament als peixos, com has decretat en el teu testament inviolable.”
—I quan ens havia dit que érem més petits que formigues en un univers que era formiga entre els universos, insignificants sense remei en univers insignificant, en univers absolutament balb i insensible, sense cura ni interès per cap de les seues formigues ni ànimes en oli coent, tothom amb dos dits de senderi a la cort quina depressió, quin desconhort, quina foscor i quina tristor, àdhuc els cortesans amb un cagalló per cervell (per imitació, segurament), fins al punt que l’emperaire mateix em va demanar si podia... Si em podia acompanyar, agenollat com jo, a netejar (molt escaientment, ell, el cagalló màxim) estronts i caguerades per llonganys i latrines...
—Pobrissonet de manguis, bo i remembrant-ho ara, em rodolaven galtes avall les llàgrimes, blaves.
—I ací hi queia. Ara que, bo i barrinant en la demostració cabdal del sagacíssim savi, havia dit “peixets”, els peixets qui en d’altres avinenteses li demanaven per pietat que se’ls cruspís, els albors, doncs, els albors d’escates argentades, els alborets adés per llur albet tan preuats pels artífexs, ací hi trobaríem, em deia, la bona drecera qui ens menava belleu al desllorigador de l’entrellat. L’albet, extret de les escates perlines dels albors, era, en solidificar-se mercès a la gota màgica, el pergamí repetidament renascut on les laques i colors no es guixaven ans eixamplaven, soles i úniques, per a meravella de l’eternitat descoberta, ara mesa cul enlaire pel divinal taumaturg de les colors esclatants. Homòdroms ans harmònics, tots els alborets ens sondrollem, somorgollats a llivells exactes, en hordes còsmiques, animats intrínsecament per garguirots idonis, en llençols impol·luts, i som l’enveja dels aquàtics coterraqüis escollits qui ens imitaven per poc que poguessin, pobrissons, bocabadadets malacopterigis i sipions, i nudibranquis, i actínies i àdhuc petxines qui s’escloscaven espasmòdiques de l’esglai de veure’ns partícips essencials del miracle, i les meduses medusades llurs fiblons i agulles epilèptiques esdevenint, pels esgarrifs de l’emoció, gèlides d’estupefacció, fèrules subreptícies, esquelets estilitzats, estilets de grafies tectòniques, heterònomes, pinzellant kakemonos amb gargots més o menys ornitològics, i extravagants, abnegats, texts.
—I ara pregava per un darrer miracle del demiürg. I m’era vijares que filustrava, entre evocatius, fantasmals, vapors de mesquites immenses de latrines interinament oblidades, avençant enjòlit, a tall de quasi lluminoses falenes, o de follets o gombutzims fugits o evaporats del virós bordell àulic, volant incertament i gens elegantment, en ebri reguitzell, els caps guillotinats dels ganyons, malignes, cortesans, de qui les cacofòniques rapsòdies de remotes calúmnies, els llunyans galimaties dels massa eloqüents, espetegats, sarcasmes, jamai pus, tan xarnegament dissonants, no em sebollirien, amb llurs pútrides oradures, les orelles. I dels cossos escapçats n’emergien llurs pregones identitats, ço és, els nítols en desordre, la xena descordada, els òrgans en orgue de gats, mentre, com dic, el mestre egipcià, per harmonies simètriques, a tall ell de talismànic oboista, tocava simfònic, veraç, sublim, ascendent...
—Tot allò m’estaborneix. I em dissipava en el neguit. Fins que, immergit en la llum saura del capvespre, corprès, ara esperava... Assegut al bagueny, confiava en la transformació no sols de la natura, ans dels mateixos cairats edificis palatins: que tot es desfermés, i es sobreeixís, i hi esdevingués diferent, nou, autèntic, revelat. Només cal invocar una petita llepada de la llengua de foc del drac al cel i au, el formiguer sencer que som eixarreït en un tres i no res, tornat carbó, desapareguts, com ara empassats del sòl per cap colossal goluda xarrupada.
—Tret que sabia que desbarrava. Molt puntimirat, meticulós; cadàver i tot, poc que s’avindria, el magnífic gaó, a apocalipsis irrisòries. El món ja és prou merdós. Així que callarem. No voldríem pas que ni espiritualment en prengués gens de greuge ni susany; del susany al segriny, vós, i del segriny al corruix, prou coneix hom com reacciona cap creatura superior. Corruix tan perillós en aquesta avinentesa venint com vindria de part d’allò més palesament científica, màgica. Esclats d’anorreament sobtat se t’abaten i apa.
—Honorem-ne entre latrines la memòria i prou. Faquir faquí qui per atzar ens oferires l’autèntic atzur, sallat per les naus eixamenades de gas ionitzat. Oh, descoberta enlluernadora del món com fou i serà!

(/—\)

—L’altre dia que feia bo, veia també que havien envaït el jardí els intel·lectuals de la cort. No hi ha espècimens més talossos. Hi havien fet treure fora, damunt la gespa, totes les biblioteques dels palauets, confiant segurament que no plouria mai més.
—Caminant a llur estrambòtica manera, escollien llibres i s’asseien en cadires de braços a llegir’ls. N’hi havia que fumaven o bevien licors i feien veure que discutien amb cares de circumstàncies.
—Al jardí palatí de l’emperaire, cal dir llavors que tothom hi caminava a tall de cavall d’escacs. A salts. Un saltet dret i un de tort. Un de dret, un de tort. I així anar fent.
—Car havia correguda la teoria diguem-ne filosòfica que la mort era en realitat una mà invisible que eixia capriciosament de la capa del cel i pinçava amb polze i índex la víctima volguda, com qui s’esguarda un reguitzell de formigues i tria de pessigar’n cap.
—I es creien, doncs, els pallussos intel·lectuals palatins, aquells ignars lligamosques, que caminant a tall de cavall d’escacs trompaven la mort, la qual es feia fotre i llavors irritadament anava a pescar enjondre, a cals pagesos i a ca d’altres individus sense importància, com ara entre els lacais amb empesades lliurees, els quals, ells, hom hauria trobat excessivament ruc i no gens honorable, ni digne ni elegant, i àdhuc riscós per a llur integritat personal, que mai gosessin caminar, com els rics, a tall de cavall d’escacs.
—El meu cas és molt diferent. Sé que la mort és un personatge lúgubre i anònim qui espera pacientment l’instant on t’acorarà molt barement ni traïdora.
—Me la trob cada nit. La mort és un home alt i cairat, inexpressiu, gairebé immòbil, opac i tenebrós, amb barret i gavardina d’un groc fosc, i sense cap mena de visatge, com si el dugués tapat per un vel burell. Roman sempre a l’aguait, immutable, com dic, a la fosca, al mateix indret, al fons, al capdavall de la inevitable passarel·la, davant les escales que em cal davallar abans si vull arribar a baix al carrer que em durà a casa.
—Per què us penseu que sempre vaig amb un bastó. El meu malson és que el bastó se m’escurci o s’escapci sol qualsevol nefasta nit.
—Car quan al capdavall de la passarel·la ja el veig allí plantat, el delictiu, luctuós, personatge, em fic a tremolar. La por em pot, em domina. I per això em fic a cridar de pànic, perquè la sang m’activi millor els nervis. I li dic, cridant, que no, que no em fa por. Que li tinc dèria i quimera, que li duc enrònia, que em fa fàstic, que em porta a vòmit i a repugnància, i que prou sé que el sentiment és mutu, i, brandant el bastó, sempre enfrontant-m’hi, el mantinc a distància, i, parant tot el compte, amb reguard, mig tombant el cap, sense perdre’l d’ull, no fos cas que se m’abalancés, davall fins al replà de baix de tot, i em sé sa i estalvi, de moment.

(/—\)

Per què l’odi indesencastable a la dona? — ens demanàvem, en un instant de debat dogmàtic, un cercle de barbuts qui ensenyàvem la pollosa canalla a la madrassa.
Perquè tots som víctimes del desig de mortrir a tort i a dret (ço és, d’assassinar i d’arruïnar i de surar mori qui mori) que rosega constantment les dones, el qual verinós deler privadament ens inoculen quan més indefensos, en l’entreson, no som.
Cert! — cridàrem tots.
Ja l’odi dut universalment per tots els homes a la puta mare! La mare, element infernal qui pel trau fastigós ens llença sense permís a la gàbia cridanera on la realitat vera no és sinó horror incolora!
Cert, cert! — unànimes.
Punir les dones, diabòlics monstres, cal; i sobretot no fotre’n mai cap cas.
Cap cas, cap cas! Aür, aür!

(/—\)

—Cobejosos maleïts
Rere fòtils de renom
Per carrers atapeïts
On tothom compra quelcom;
Un conegut d’altres nits
Com qui fosc viu sota un brom
Se li van cremant els dits
A tresors de gom a gom
Que en caixes que tanca amb clau
Amuntega amb secret foll.
—Mai les obre; n’és esclau
I en pateix i en sua a doll.
Ferum de mort se n’enfuig:
Tot hi és despulla i rebuig
.

(/—\)

—Cada estiu la dona i jo estiuejàvem a la platja.
—Hi feia de rentaplats sempre al mateix hotel de la costa, un de tants, entre els principals per a turistes, i ella mentrestant despenia, molt bledana, els jorns a la platja, i vespres i nits s’esplaiava a les sales de conya. Sales sinistres amb sorolls oprobiosos i llums estossegosos de llums estocàstiques i d’endengades colors que emmigranyen.
—A la cuina, ambtant, era obligació del rentaplats d’esmolar ben esmolats els ganivets.
—El cuiner mestre, el sobrecoc, el “coc u”, com es feia dir amb tota la raó entre els turistes (i remarcaves que els gals sovint se’n reien, de l’apel·lació), aquell dia, qui sap per quina raó, d’una humor terrible, em vingué, com dic, emprenyat d’allò pus, traient foc pels queixals, molt més angoixat i furiós i neguitós que no pas de normal, i, davant tot el personal de cuina, tots els seus inferiors, superiors meus, la corrua de marmitons i remena-olles, tant els melòmans com els més muts, em va renyar amb àvol exuberància, i, de debò massa fort, vós, em va retreure que quina merda de ganivets, que no tallaven prou, que no tallaven gens! Que espavil, desgraciat, que què collons fotia, que si era allí a tocar’m la puta pera el dia sencer.
—Amb molta de corretja, me n’estava de respondre, tot i que em costava prou, amb el mal que em feia al cor haver de suportar la injustícia d’aquells greus retrets; tan estrepitosos, com dic, i fora de lloc; car no pas que hagués, pobre de manguis, molt cusc, mancat ni mica a cap ni una de les meues obligacions.
—Llavors, tan digne com he pogut, tremolant rabiosament de cames i braços, he arramassats tots els ganivets, me n’he anat cap a l’escudelleria, a la rerecuina, on sovint tot solet faig les feines que em toquen, pelant-hi i netejant-hi munts de patates i de bleda-raves, i rentant-hi cols i pastanagues, i verdures rai, i gratant-hi i escurant-hi els rasclums i culs cremats, i traient els greixos i brutícies dels grans atuells; i, amb tota la traça de què soc capaç, com sempre, m’he ficat doncs a esmolar tot el ganivetam, la càrrega sencera de punxeguts objectes tallants.
—En acabat, aitan ràpid com n’enllestia un bon manadet, els n’anava portant cinc o sis de ben esmolats.
—Tots els altres cuiners, els sotacocs, pobrissons, se n’havien fotut de manguis tan grollerament com sabien, però quin cas els en fotia? Cap. Ara, bonament, xuri a xuri, els els distribuïa, com dic, amb tota humilitat.
—I me n’adonava llavors de quelcom que tots els altres sabien, i era això potser allò que adés tant no havia capficat el coc u; que d’estona que hi mancava, a la cuina, un dels cuiners inferiors més dedicats. Tanmateix, prou em feia l’efecte d’haver’l vist durant el matí. Semblava doncs haver desaparegut sense que ningú sabés ni on ni com. Quina altrament invisible ascla volcànica se’l devia haver empassat, sobtadament, sense fer fum ni soroll?
—Doncs bé. El qui hi mancava, entre els cuiners, era un xicot molt estudiós, existencialista, dispèptic, vergonyós. Mai no feia barrila (ni sisvol se’n reia de re per molt que ens fes riure als menys educats), i de cap manera s’afegia mai a gatzares ni etzigoris. Sempre duia un llibre seriós, inescrutable, a la butxaca, i se’l llegia durant les curtes estones de descans. Fora de la feina, ell sempre mudadet, de vint-i-un botons; exageradament i tot, no gens normal. Mai no anava de qualsevol manera, amb quatre cassigalls, a l’estil dels estiuejants sense manies.
—He tornat a l’escudelleria, i ara, mentre continuava esmolant de valent el romanent dels ganivets, m’ha passat pel cap d’ullar a traves d’un forat a la part baixa de la porta que duu darrere l’hotel. La part de fusta, vull dir, no pas la part alta que serva els vidres. És un forat fet per un tenell, per un grop, que ha saltat i ha degut caure a terra i s’ha degut perdre i ningú no s’ha preocupat d’ocupar-se’n més.
—Pel forat hi veia el sobrecoc, la seua figura encara més tràgica, de sobte tot pansit i geperut, anant amunt i avall, com bèstia engabiada, i me n’adonava que de trast en trast esguardava cap a la seua dreta, cap amunt. Llavors he desviat l’esguard i ho he vist. He vistes enlaire les sabates brunes tan ben enllustrades, i els mitjons blancs i negres tan primmiradament ben apujadets i escaientets, i les gires dels camals tan ben planxades dels pantalons del cos desmanegat del noi estudiós i melangiós.
—S’havia penjat, pobre.
—El sobrecoc, el coc u, vull dir, comprensiblement, no sabia com fer-s’ho. Com ens ho comunicaria. I com ho comunicaria a la direcció. I què faríem amb el sopar. I si tot no aniria de bòlit, amb la repulsiva bòfia present, els turistes esvalotats i escatainant com gallines poliglotes, i els adés infamants cuiners, ara, amb la vindicativa mort bufant-los al clatell, tan acollonits...
—Jo ni piu. He continuada la meua feina, i au. Esmolant ganivets, rentant plats, pelant nyàmeres i cassaves, maniocs i trumfes...
—Mes, ai, és cert que la tristor, aquella punyent rara recança que em rosegava els nítols, se’m calava buidor endins. La resta del dia, com en un funeral, hom servia un sopar d’allò més fat, i jo, en acabat de rentar-ho tot ben net, el darrer de tots, i apa, cap a casa.
—Cap jup he entrat a casa, caiguda la nit, i m’amania a contar-li fil per randa tots aquells extraordinaris esdeveniments a la dona, però és clar, en aquell moment ella era en plena feina al llit amb un dels seus amants. En pesca als xibius de la platja o als antres nocturns gairebé cada dia un de nou, de ventís amant, vull dir.
—Sí ves. I què volíeu que fes? Callar i no emprenyar gaire. És clar que no la destorbaria mai per re. No rebria pas prou en acabat, si l’emprenyava en moments com aquell, de modest delit, pobrissona.
—Tractant doncs de no fer gens de soroll, m’he amagat al meu petit estudi, un recambró de no re, i he tret el llibre que estic estudiant aquests dies, sobre aquella contrada exòtica que es diu Turquia, i sobre la seua economia si fa no fa present, conseqüència, diu l’assabentat autor, de la seua dilatada i moguda història. Un llibre molt interessant, on hom estableix que la civilització turca, també, oi, déu-n’hi-doneret.

(/—\)

—No gens amic de bullangues ni festeigs
fuetejat per cicles de basca i depressió
que el jaquien baldat i inhàbil
escrivia en un qüern els seus pensaments.
—No comprenia com podia la gent riure-se’n
ni com ni per què cardaven pels descosits
i es barallaven per carallades.
—Esguardava ocells i onades
caçava fòssils i escatia noms de plantes
en dibuixava contorns i detalls
perquè se’n distragués la mort qui l’ofegava.
—Per què lluitar-hi? Tard o d’hora tot valia què?
Desesme el posseïa sencer
Se n’anà enjondre no gaire lluny privadament
Perí perdut penjat del braç d’un arbre bru.
—Omès colofó: quatre bastonets
D’un dibuixet qui altri dibuixà
Sense gaire traça només per memòria
D’un jorn llunyà on la recança se n’emparés.
—Era primet i sovint llagrimejava
Urpeix beis i vinces anant a caçar fòssils
—Qui sap si volia retrobar-s’hi?
Car qui som sinó qui fórem?
Embalums de substància que es fonen
Al llarg dels temps en foses i refoses
De formes dures toves sempre làbils.
—Quatre bastonets lletjament penjats: inhàbils.

(/—\)

—“Algú s’ha cregut que era quelcom més que cap amalgama de cèl·lules qui (engabiades per casualitat als límits d’un mateix cos, cos horrorosament fungible, i ben tost de fet defungit) treballen si fa no fa ensems a sobreviure’s, i això per cap mena de raó, només per a fer-ho, així dictades per llur evolució, ço és, perquè vénen de més antigues cèl·lules qui per casualitat posseïen la tendència a sobreviure’s fins al cansament.
—“Ningú és altre que ningú, ço és, no res altre que una amalgama de cèl·lules qui, amalgama desfeta, tornaran al no res. Per què escarrassar’s a fotre re si en l’eternitat de l’amalgamatge i la destrucció interminables no haurem sinó estat una amalgama de cèl·lules qui s’ha cregut molt estúpidament ésser quelcom més?
—“Tothom re altre que això.
—“Nat a l’infern per a morir tard o d’hora a l’infern, fent ambtant a l’infern petites construccions d’infern amb els elements a l’abast.”

(/—\)

—El nyicris pansit marmitó de dinou anys qui es penjà a un om, al pati de darrere d’un hotel de la costa, també (recitant d’un escrit seu a l’atenció de dos noiets de catorze anys qui tornaven de cardar amb turistes) això l’havia sentit revelar, revelació que si a ell l’angoixava fins a no lleixar-lo viure, a mi, estranyament, m’alliberava de tota cabòria, m’apaivagava, em desangoixava, collonudament.
—Car què millor que saber-se a l’infern i prou. Un indret on hom molt humilment només hi és per a construir amb materials infernals petites construccions d’infern?
—“Petites construccions d’infern!” — revelació perfecta.
—I què millor que deseixir-se de tota merda d’esperança de re, car, de la mateixa manera espontània que naixíem en infern, hi moríem, i au, prou, no cal capficar-s’hi més!
—Al capdarrer, d’una puta vegada, després d’haver passats part dels divuit en una casa d’orats, la meua filosofia era certa, la meua vida marcada, el meu futur assegurat, als beneïts dinou anys.
—Perennitat del fet no fet: Només el que no fas dura per sempre; allò fet es fon ipsofacte en podrimener d’infern.
—Les meues construccions d’infern amb els elements infernals a l’abast foren, com la vida mateixa, d’allò més negligibles. Negligibles. I què!
—Tret, és clar, que no pas menys negligibles que les piràmides i els gratacels, i els carnatges i els flagells, i tots els altres “grans miracles” dels patètics “humans” qui s’han cregut que eren quelcom més que cap amalgama de cèl·lules que la casualitat molt efímerament no engabiava en els límits horrorosos d’un cos destinat a la destrucció infernal i prou.
—Car l’únic que hi ha, l’únic que hi pot haver mai, és infern. Car l’univers és infern, i cadascuna de les partícules que l’integren és partícula infernal. I prou. I prou. Tot altre concepte és falòrnia i estrafolleria i decepció d’ignorant o de malparit. D’ignorant d’infern. De malparit d’infern.
—I prou. Punt final.
—Que l’infern continuï de fer’s i desfer’s sense “tu”, capdecony!

(/—\)

—Continuarà existint indefinidament tot aqueix univers d’enfollit infern sense el testimoni de la “meua” presència?
La teua...? La nostra!! — diuen, sense poder dir re, les furioses (ridículament sulfurades) cèl·lules infernals qui “soc”.
—Existència indefinida d’infern sense “jo”!
—No hi ha crueltat pitjor.
—Cos esclatat, planyem’ns-en.
—Cos esclatat qui no veurà mai més com ni quantes de vegades no esclata aquest infern on ell i tot altra cosa no xauxinava, impotent.
—Univers esclatat qui esclata i torna a esclatar indefinidament sense que aquest cos infernal meu no ho sàpiga, no ho sàpiga, no ho sàpiga — horror que esclata al meu cervell que esclata!

(/—\)

—Havent pujat de categoria, esdevingut cambrer, em sembla que n’he contades sovint d’apujadetes colors. Ara, part darrere del meu posat tostemps impertorbable, prou que de cops un petit dubte desdentegadament rai em ratava els arnats fustanys del diguem-ne intel·lecte.
—I era aquest: Arribaré mai a coc u? L’esperança (prou ho diuen), una de les darreres il·lusions que es perden. Potser, amb ajuda de la dona, tan deseixida, i trempada i despecega, i amb tantes d’iniciatives com se sap trobar per tots els cantons, amb druts a doll, bo i aprenent-ne, festejant i al llit, idiomes rai, coc u, qui sap, i emigrant a París i tot, cordó blau, no dic pas, mes groc safrà si més no... Ca...?
—Ca?

(/—\)

—Sempre he portades les banyes amb dignitat.
—Llavors, algú m’ha demanat si la dona em fa mai el salt.
Babau (he pensat). Galdosa qüestió!
—Si em fa el salt, diu! Ningú més sovint ni més alt ni nombrós, dia rere dia.
—El salt? Jotfot! No hi ha acròbata més superlativa. Uns bots hiperbòlics, prodigiosos, obpiramidals.
—Com si juguéssim al cavall fort, i jo parant per a l’eternitat, de quatre grapes al fang, i ella divina, entre les més impecables constel·lacions.
—Salts quotidians, els seus, de campionat. D’olímpica coronada, si més no.
—I ep, que com més me’n fa, més em creixen les banyes. Cap de cornell, cornell com cap altre. Ep, i que com més anem, més amunt ni alta que no li cal doncs saltar!
—Imagineu-vos-em haver de saltar’m les banyes. Cada dia, com és sabut, prou de pus esponeroses ni desenvolupades per força no n’hec.
—Atanseu-vos-l’en quan és en plena ustió, i n’acabareu ben boterut, dels cops que no fot a tort i a dret, bo i saltant.
Diu si salta? Gamarús!

(/—\)

—Les seues embranzides m’empenyen.
Car som, som-hi! Car hi som, fem-hi! — diu, botent-me part damunt.
—I amb cada batzegada, part dessota, poc o molt, va relliscant-me el fang.

(/—\)

—Aquest cos meu
Mai no em feia prou el pes
Mai m’hi trobava prou de grat
Com si ni fos meu del tot
Com si m’anés naquis
Com si el meu esperit no hi cabés
Cabàs traucat
Cabàs esvellegat
Canemàs pollós
Varengatge espatllat
On tot es perd s’escola... fuig... fon...

—Sempre he volgut un cos on càpiguer
Un cos que aprengués i ho comprengués tot
Sense les dolors cròniques
Les llacunes els oblits
Els nyaps de comprensió... de judici... enteniment...

—Un cos adaptat a les meues necessitats
De tot copsar-ho d’una puta vegada
I treure’n llavors les adequades conseqüències.

(/—\)

—Soc molt superficial, m’atur al límit mateix de la pell de les coses; sota no hi ha re. Re altre que l’esbojarrada confusió de les cèl·lules per casualitat amalgamades a llur gàbia d’horror. Enllà (o millor, endins) del cresp de les coses no hi sé veure doncs re. No em parleu de sentiments ni d’emocions ni de glioblastomes, no em parleu d’estètica. Tot el que diríeu no fora altre que inútil, enverinada, merda.

(/—\)

—Cony impenetrable per la ferotge
Bèstia del seu mal gènit guardat
Tots aquests anys eixorcs que me n’he estat
Ert davant la porta amb el mort rellotge
Fins que els budells com mina on porc hi fotja
Rebenten d’angúnia prenys amb esclat
I l’impassible ull qui sempre em sotja
Bocins del meu cos arreu l’han tacat.
Cony impenetrable — ull impassible
Triangle diví d’aranya letal
Carn encesa de centre inassequible
Porta esbotzada — forat infernal.
Cràter irritat dels estranys rebuigs
T’hi llences de cap — la fi dels enuigs.

(/—\)

—Tot inici és fi, mes cap fi inici; tot roda cap a un cantó i prou.
—Tots naixem morts, uns instantàniament, els altres en molt efímeres llesquetes de temps indiferent, millor: inexistent.

(/—\)

—Viure no és al capdarrer sinó uns pocs somieigs si fa no fa consecutius, sempre inconclusius, fins que...
—Fins que la mort, d’una clatellotada, no clou el darrer.

(/—\)

—Tanc els ulls i veig que se m’atansa, certa, la simitarra que en cap prèvia vida em tallà el coll.

(/—\)

—Érem en família, era de nit, i la xiroia i bruna joveneta, vestideta amb ampla faldilleta d’estiu i tot, se’m ficà al costadet, sota les flassades, al llit. Ara diran que jec amb la petita, m’he temut.
—Ja s’arreglaran, però. La veritat és molt menys escabrosa que no malpensen els malpensats. A part que sé del cert que aquesta petita ja és la mare de tres.
—I s’escolen les hores, i ara s’aixeca que té set.
—I la veig beure un gotet d’aigua. I aquell gotet d’aigua l’escanya. I li agafen unes basques molt fortes. I comença de tragitar terriblement. I quina por que no hec doncs de veure com, amb les esfereïdores arcades, es va escarransint; com esdevé, de nàquissa i arronyacadeta que ja no era, encara més menuda, petita com un dels meus polzes.
—I així, com me n’adonava que maldava, pobrissona, per a aviar la gitarada, l’atansava a l’escopidora, al gibrellet per a escopinar-hi, que hi havia al costat de l’altre llit, on hi dormia mon pare i un germanet, tret que tant d’orxegar-hi, i minúscula com és, relliscava de la vora relliscosa del gibrellet o esputatori, i hi queia enmig i, ai, amb quines tres o quatre reguitnades de malson, no s’hi ofegava!
—Veia esgarrifat, esborronat, paralitzat de por, com llavors romania quieta i morta al fons de tot.
—Què volies que fes? Amb molt de fàstic l’he treta ràpidament d’aquella brutícia i, tota regalimoseta de gargalls i de mocs, l’he duta a la cuina i he vist que a l’aigüera sota l’aixeta que gotejava lleugerament s’hi estovava un perol d’aigua majorment neta, només amb qualsque taques de greix blanc al fons.
—L’hi he ficada que s’hi netegés i me n’he adonat que no era la sola animeta que hi rondava. També hi eren, mortes, dues altres animetes, tret que eren mascles.
—I hi he pensat.
—Si la meua animeta, essent tan pusil·lànime com soc, és per definició tota petiteta i escarransideta, de qui són aqueixes altres dues animetes, molt més grossetes i mascles? Pertanyien les animetes mascles a dones? Com als homes els pertoquen les femelles? O només era jo qui en duia una de femella i, damunt, de tan insignificant?
—I quines animetes deu haver-hi per a les lesbianes? I per als homes homosexuals?
—Això consirava bo i esguardant-me els lívids ninotets gairebé inerts entre dues aigües al perol de l’aigüera, només lleugerament bellugats pel feble goteig de l’aixeta. I em demanava: Com han anades a parar també a l’aigüera aqueixes altres dues ànimes? Són ànimes oblidades? A algú, massa pet amb la festa d’anit, se li deseixien i també se li ofegaven, tret que no pas amb l’esgarrifosa i sinistra enormitat de la meua, negada en lletges repulsives llefiscositats en la semifoscor?
—I ara que dic “oblidades”, veig que algú se n’oblidava, abans d’anar-se’n a clapar, de buidar el cabàs amb la roba llavors acabada de rentar, i ara encara somalla, i que calia doncs estendre-la ben estesa perquè s’eixugués.
—Bon vigilant de nit, sempre assenyat, encara útil al món, aqueixes petites feines, qui les faria millor? A poc a poc, he davallat al soterrani i, és clar que tot trist i enyorós, àdhuc trobant una miqueta a mancar la meua diminuta animeta tan recentment i tràgicament desapareguda, he anat penjant als fils d’estendre-hi la roba estrebats de paret a paret, peça rere peça, tota aquella roba neta.

(/—\)

—Em creia haver tocat lleugerament el colze de l’infantó, mes me n’adonava llavors que era el genoll de la donassa. Me n’excusí, i ella respongué que ho comprenia.
—N’érem perfectament assabentats. Que el futur i el passat coexisteixen. Demà i ahir. Coexisteixen. Cada instant efímer, ambdós (el qui ve i el qui fuig), els aplega en un vaivé incessant d’influències.
—I al mirall, la dona, l’infant, el vell, i jo, els quatre alhora, prop i lluny, hi som i hi manquem. Llur futur el meu passat; el meu el llur. Vaivé d’influències.
—Part de terra, vora la maleta oberta, les verdures adés dutes es mantenien en suspens — alhora mig fresques i mig pansides, mes sempre prou eduls, car cert que no s’acabaven de passar mai, d’on és clar que, del fet constant, tots plegats moderadament contents rai.
—Al mirall, estocàstics, esquediàstics, hi convivim i ens hi esguardem, a mercè dels esdeveniments que recíprocament es reenvien.
—Juntament amb el que s’esdevendria, l’esdevingut s’esdevenia. Per a ells i per a mi, per a tothom, el que s’esdevingué s’esdevindrà, i allò ja vingut aviat iniciarà el camí; comences per la fi, com acabes al començament. Tot es passeja alhora devers cadascun dels becs oposats.
—Mirall silent i opac on esguardes les flonges percussions esdevenir-s’hi. Món tancat on se succeeixen amunt i avall, en harmònic atzar, per l’escala del temps, les, nogensmenys sempre congruents, blanes (agraïdament alentides) escenes.
—Tot vol dir el mateix. Magmàtica excrescència qui creix i decreix.
—Dubtoses escales del temps, aberració dels ulls i de la llum, il·lusió intermitent.
—Quantes de vegades no m’hi han mort ni nat, escales dels accidents? Tantes de vegades? O mai no cap? —Mirall encallat. Vidre balb, moll, moix, tou, esponjós, estantís i lloca, on re de debò no circula mai gens.
Comprenc, comprenc — féu ella.
—I jo, Perdó, sabeu què? M’havia cregut que...

(/—\)

—Amb identificació d’altri (trobada no dic si per mètodes clandestins o casuals), m’havia pogut infiltrar a la biblioteca secreta de l’imperi.
—Entre tots aquells volums prohibits, com hi xalava, vós. M’hi rabejava, com aquell qui diu, sempre, és clar, amb el mateix posat d’enterramorts que duia tothom qui s’aventurava per aquells mòrbids corredors, conservant incòlume doncs la disfressa del malparit cagot, d’espectre episcopal, fent hipòcritament l’indiferent i el qui ja en torna, amb carota de tres jutges i ganyota de tètric i molt cruel disgustat de tot. Ja us ho diré, em cal anar amb ull viu; prou em tenen ja fitxat per innombrables “crims” dels llurs; només caldria ara que hi afegissin els d’usurpar el cos de qualcú d’aital qualitat eclesiàstica i de ficar’m d’estranquis en terreny tabú d’allò pus.
—Ara, de sobte, què hi trobava? Un exemplar de la primera edició del llibre del metge imperial. La primera edició de debò; la que en acabat fou totalment destruïda. No pas totalment, és clar. Car aquest llibre el lleixaven de mostra.
—I el metge imperial mateix, direu? Naturalment, va desaparèixer en allò que en diuen circumstàncies misterioses poc després que l’“altra”, la falsa, primera edició no fos impresa. Ço és, l’edició on ara mancava la frase clau.
—La frase clau de debò que, ves per on, estic retrobant en aquest inconspicu exemplar interdit. On el metge deia, literalment, que havia descobert que: —L’emperadriu no cagava pel bon forat.
—Aquella petita frase que al començament havia passada per alt als distrets censors (els quals per llur terrible badada foren molt legalment assassinats tantost descoberta), aquella escandalosa frase, dic, no havia pas fet rumiar prou els caps grossos de la societat!
—Que per on devia doncs defecar la sublim, celestial, regina, es deien, en composicions molt mesurades, puritanes, repel·lents.
—I el públic, molt més deseixidament ni eixorellada. Tothom hi fiquen cullerada. Considerant cada erroni forat, per petitons que no fossin, tret que llavors monstruosament estireganyats per mètodes tan repulsius, gairebé impensables, com ara les pobres uretres, o pitjor, les minúscules aixetetes secretòries de part la vora. O els més erudits especulant sobre opcions més adients. Que per on collons cagava doncs la puta fava coronada? Doncs per la boca? Segurament! Ep, o pel cony? És clar! O el melic, vós? Doncs potser, potser; potser potseret. I les orelles? I els oronells? Eh? Oi? Què? On? Com? Quan? Qualque foradot nou? Teratoide? Sens dubte! Qui hi fica la mà al foc?
—....
—I llavors, llavors... Devia portar tres dies seguits perdut pels corredors malsans i repulsius d’aquella maleïda biblioteca on els sinistres dogmàtics desaven llurs vergonyes. I tot d’una, heus-lo, un llibret de no res, negre, primet, escrit en sang. Quinze fulls, trenta pàgines. Del mateix autor. El metge imperial.
—Enigma resolt. Hi diu, de bell nou, com abans, literalment: —Avui reconec la meua greu equivocació. En examinar el cos de sa majestat aquell jorn infaust, es veu que la truja acabava de saltar del llit nupcial on havia llavors mateix rebuda la visita d’un dels seus innombrables amants. Tothom sap que el rei és una mena de cagalló ambulant, tou de pixa i de cervell, pudent i ultratjosament fastigós. I doncs que d’aixecar-la, gens. No pas que, aixecant-la, la reina en fotés tampoc cap cas. Massa repel·lent, com dic. Li fotria les mateixes banyes que li fot ara. I bé, tant se val. En aquell moment on l’examiní tot això ho ignorava. Només havia esdevingut metge imperial feia quatre dies, com aquell qui diu, el meu predecessor havent desaparegut en allò que hom en diu circumstàncies misterioses. El cas, és clar, és doncs que, en examinar-la i veure que el sifó del cony, allò que els savis en diem vagina, era ple de merda, en deduïa naturalment que cagava pel mal forat, ço que, en nom de la veritat, vaig remarcar en el meu llibre. Una frase, ai, que ara volen que desdigui, ço que faig amb la millor voluntat, i sense gens d’esperança que em serveixi de res, car prou coneixem com són de podrits aquests borbons de merda. Per què la truja imperial no em deia que tornava llavors mateix de fer-se cardar per cap amant qui, si d’antuvi la donava pel cul, tot seguit li servia la lleterada (plena doncs de merda del cagalló que a la merdosa li havia penjat al recte) cony endins? Si m’ho hagués dit, és clar que no m’hauria errat tan vastament, pobre de mi; poc revelava, en nom de la ciència, que la canfelipútrida meuca cagava pel mal forat! Sí ves! No es pot ésser com cal; en aquest món les veritats maten. Saps què? Ja us ho fotreu, desgraciats. I que, aquestes revelacions pòstumes, quan els maleïts qui ara les rebran les cremin, espurnes sobtades els torrin els ulls; au bah, al carall, al canyet tot plegat; aquest món condemnat a fotre un com qui diu d’ací quatre dies de no res un espetec definitiu; massa fems acumulats, la fermentació a frec de darrer pet.
—Borbons de merda. Malaguanyada guillotina, ja et dic! Execució sistemàtica (d’un a un, a ben agullats garguirots, vós) dels paràsits a la pell paquisàuria d’aquesta soferta, al capdavall ben fràgil, bombolleta esgarriada per l’espai impertorbable, trist vehicle rodó predestinat a rodar fins a fondre’s fulgurant a la boca golafre de cap cràter incendiat amb metans i sofres.
—Instant cabdal, anagnòrisi, enlluernat amb la nua veritat suara percebuda, amb ulls esfereïdament pecadors, esguardant secretament girientorn, car si llavors m’enxampaven, esdevenia instantània pell!
—Xst, estrany, mes de cop i volta se’m posen en joc certs ocults enzims íntims qui catalitzen com cal pler de processos evocatius i memorístics rai. Em sosvé ara mateix el record dolç de certs molt celebrats dies d’adés (en temps, ai, reculats!), on els meus braços fortíssims eren la glòria del veïnat; eren tan forts o més com les mateixes cames de cap lluitador campió, i això de tant haver recollides al vol perruques de guillotinats — perruques blaves, verdes, enfarinades, amb cintes i llacets, amb joiells i tot, diademes, teixells, pedreria de vidre, i això bo i superant la dura competició, de dones atlètiques sobretot, gimnastes, acròbates, qui tanmateix romanien gairebé sempre darrere meu, car era el saltador més acurat.
—Mes ara no val a badar. Avui és avui, i tot va pitjor, molt pitjor.
—Idò, havent llegit tot allò, com he desfilat! Com qui s’esmuny pels intersticis, mel·liflu com lleterada de drac, lleterada coent, pruriginosa, urticant i tot.
—Som-hi. Silent i relliscós, com serpeta, millor, cuquet, qui s’esmunyís per l’esquerdeta més estreta... —I callaré, vós; callaré, fins que aquest escrit no sigui al seu torn descobert per cap altre sortós especialista agosarat. El qual també callarà; callarà i farà l’orni pel món, fins que cap altre especialista clandestí no endevini on trobar la veritat; car els qui sabem la veritat, poc podem mai dir-la; mai en vida mentre manin els podrits. Només la pots dir pòstumament, com féu el metge, i faig, i farà qui em succeirà, i farà en acabat el qui el succeirà, en la cusca, honesta, recerca d’allò ja no dic versemblant, ans fantàsticament veraç i àdhuc del tot cert; ep, i això si hi ha sort, que no és gens segur. Car el més segur és que el món, com deia l’altre amb tota la raó, amb tant de podrit al capdamunt, no es podreixi ell mateix al seu torn, de tal faisó que tot no sigui força tost sinó irrespirable podrimener, fètida esfera totalment corrupta rodant inútilment en el no re.
—Efectivament, fins que aquell femer esgarriat no foti el darrer pet.
—I llavors, millor, vós. Ja era hora, ca? Quin descans.

(/—\)

—Per invisibles, secrets, subterranis, agònic per rònegues, gairebé impassables, galeries hipogees, cuquet rosegador, rellotge de la mort, petit corc qui sense fer gens de soroll dolés avall, pel foradet més impensable, potser de tant en tant esmant-se mig invicte i tot, quasi invulnerable, si fa no fa intangible, prou catafracte contra tot, sense por dels més o menys consagrats manes merders, estercoraris, sarcòfags, detritívors, dujats com llençols corcats i esvellegats pels racons, o pallats i enteranyinats, confosos entre floridures i antics estalzins, com ara momificats escarabatets sense suc, oblidats per les molt equànimes ni sincrítiques aranyes qui, un pèl ampul·loses, sense brutalitzar’ls, els xuclaren fins només deixar’n trista buida polsegosa carcasseta no gens coriàcia, fàcilment negligible, passada per alt, trepitjada sense que ni te n’adonessis, de cop i volta, un mareig nou, el cor que et falleix, el cervell qui renega. És com ara si lluquessis noctiluques i d’altres pampallugues de nerviós enlluernament en la foscor.
—Car et sembla que els ensumes. Que perceps flaires ennuegadores d’emètics inquisidors encaputxats qui puden, com sempre, a vertiginós xarneguisme.
—I et dius que massa fi t’escapolies. Que són tan bordellevats i voltorenys que belleu fan veure que no et veuen bellugar-te com sargantaneta indiscernible en la foscor, bo i infiltrant-te per les ascles més inconspícues... Per a, en acabat, zap!
—Quan més esperança no servaves, quan ja tastaves la joiosa, exhilarant, llibertat, quan ja et veies al carrer, ja lluny de la repulsiva, asfixiant, ferum de bòfies i capellans, molt esglaiadores veus d’odi et diran on vas?
—On vas, altre que a llurs antres, ergàstuls i pous oblidats, llurs irrespirables pregones sitges d’ignomínia contínua, de lenta tortura, d’inacabable agonia de la més ultratjosa, dogmàtica, eclesiàstica, mort...
—Amb quin orb, il·lús, acetàbul de tentacle de cefalòpode massa endinsat a llocs prohibits no te n’adones que has tocada la càustica realitat que tot ho ret inconsolable? Sents que et crema sense remei quelcom roent i enverinat, quelcom que t’encomana el flagell d’on no en surts mai, i saps encontinent que el teu fat es tanca. Crac! Un cop sec i prou.
—Irrecuperablement catamarg, tan lluny d’osques que no hi ha retorn; que enrere no t’és permès ja ni fer-hi un cop d’ull, d’ull buidat. Que has caigut als orcs que tot ho clouen, enxampat per llurs molt legals garfis que la carn esqueixen cruament.
—Llençat molt més tard, fet pelleringa indesxifrable, a quina pira de teix i saüc, i sals i sofres de pirotècnies deplorables?
—Els volia fer avinent, molt anguniadament mut, que, de més en més enderiadament, em feien feredat, passadís de negrors indesxifrables, que s’estretia ineluctablement. Mes a qui? A qui?

(/—\)

—Fi de viatge.
[Fi de darrer viatge. — Tantost arribats, separats indiscriminadament. I llavors separacions més acurades, clíniques. L’angoixa insofrible quan ens prenen els infants. — En acabat, individualment, sotmesos a tortura per saigs sense consciència mentre els bisbes polítics qui ens examinen insisteixen a allevar-nos qui sap quants de quins crims imaginats. — Ordinadors confiscats; ara ells, buròcrates cruels, són en poder dels nostres més íntims secrets. — N’hi ha entre els viatgers qui surten de tortura amb el cervell totalment malmès. Paralítics, perduda l’habilitat de veure-hi, d’enraonar, de sentir re. Un home jove és capaç tanmateix de moure gairebé imperceptiblement un dit. Hom escateix a la fi que el dos petits signes que assoleix de dibuixar volen afirmar i negar. Si li demaneu si us sent, fa un petit u amb el dit. Si li demaneu si vol beure, fa una petita xeix. Vols menjar re? Xeix. Vols beure? Xeix. — Hom l’abassega a qüestions, i ell petits uns, petites xeixs. I prou. A ningú no li passa pel cap demanar-li la qüestió que deu esperar que hom li demani: Vols que et matem? Vols que et matem? — No puc pas posar-li la qüestió jo mateix. Adés, massa brusc en el respondre, els bisbes m’arrencaven la llengua. No li puc demanar: Vols que et matem? Vols que et matem? Quin emfàtic u no ens hauria fet, pobre home! — Algun ximple li diu si té família. U. Un u segurament desolat. On la tens? Xeix. Una xeix segurament enfurida en la seua desesperació. — Car les famílies les separaven; ningú de la mateixa família amb mateix compartiment tancat. Plors esborronadors d’infants; de pares, mares. — Compartiments (ens n’assabentarem tot d’una més tard) que poden ésser hermèticament tancats. I tothom dintre mort al cap d’agònics minuts per gasos càustics. — Crec que els infants se salvaran, però de quina manera horrorosa. Adoctrinats pels bisbes i llurs saigs. Tan inhumanament. Escruixidorament robats de tota llur història. Que no sàpiguen mai qui són ni d’on vénen ni qui els amà. — I els qui encara som ací amuntegats, què altre podem fer que no esperar? Què esperem? Que es decideixin a implementar la matança, a enllestir el genocidi. Darrer viatge. Maleïts malparits.]
—La fi, la fi.

(/—\)

—A través dels vidres negres, am esguardar defora, on els somnis s’esdevenen. Cau la nit, i sense el Sol emprenyador qui sempre els ulls nafra, tot és més viu — colors, fesomies, sentors, actes.
—M’he comprat davant el supermercat, el diari sèpia. Ensuma’n encantat la tinta fresca. I ara fes la teua, murriet, furtiu, serpeta.
—Atansa’t com qui no ho vol, fent el passant fort distret, al reguitzell de llemosines que hi ha per a llogar. Pertanyen al supermercat i són aparcades no gaire lluny de la porta principal, a un pàrquing especial que hi ha a la dreta. Són automòbils negres i lluents, perfectament nets i apariats per al magnífic maneig.
—Al darrer de la filera, el més allunyat de la porta, ara que sembla que ningú no et guipa, sinuós infiltra-t’hi. Encén a un racó dels seients del darrere el petit llum, a la tènue mes suficient claror del qual, ben instal·lat, amb quina satisfacció no estens el delitós diari sèpia. Quin home més fantàsticament sortós. Això és vida. Ets de debò al teu terreny, amo del món, gaudint de la lectura i de les esplèndides fotografies sèpia al teu diari meravellós. Arrepapa-t’hi, ca? Car això rai; els vidres negres de la llemosina tampoc no en trairan la presència, del feliç homenic qui no ets.
—Mes, ep, que ara, rabejant-te en benaurança, potser t’has i tot una micoia ensopit. Car obres els ulls i hi ha, d’esquena teu, a un dels seients del davant, una parella qui s’estimen. Una dona de cabell llarg i ros, un home gris de mans molt potents. Ets tu mateix qui vols ara, no fos cas que la cosa empitjorés, denunciar la teua humil presència. Rebregues lleugerament el diari perquè el sorollet no els alarmi.
—Car allò no sembla rutllar, goses encendre un segon llumet al sostre. No. Tampoc te’n fan cas, massa ocupats en llur es veu que prou agradosa tasca.
—I ara els tusts al vidre de la teua banda. És el nen del carrer, el mocós de davant la porta del supermercat. Li obres la porta i et fa amb el dit que hom ordena que surtis. Prou et coneixen. Novament enxampat. No és pas el primer cop que els del supermercat te n’expulsen, i com més anem més comminatoris.
—Amb mandra i resignació, cama a cama, vas eixint del sumptuós vehicle. Alhora que, pel costat oposat, per la porta del davant, silent i veloç, l’home gris s’esmuny nit endins. La rossa tot seguit, darrere seu, s’hi escola, fulgurant visió filustrada d’esquitllentes i just, a prou feines, de gairell.
—Ara, darrere el marrec dels encàrrecs, fa cap l’home granat, alt, elegant, important, tot vestit de negre. És ell mateix, el propietari de tot això.
Aquest cop ja has begut oli. T’he denunciat. Ara vénen a prendre’t. Hom t’encolomarà tots els càrrecs acumulats. Tret que...
Tret que...? Vós direu, mestre.
Que em diguis qui era la rossa qui acaba de fugir.
La rossa? Només l’he vista de part darrere, patró. I a les fosques, com qui diu. Ja em perdonareu, senyor. Mes, i si, de rossa, re? Si fos que portés una perruca rossa; de disfressa, compreneu? Què em sé jo.
Acompanya’m a l’establiment. Ja ho veig que amb tu cal ésser sever. Que no s’hi valen compliments.
—Em fa prendre pel guardià de torn el nom i l’adreça, i, de cara i de perfil, la foto i tot. Fitxat.
I ara al carrer, on et correspon. La justícia ja et convocarà; ull viu amb el comunicat del comoniment propvenidor. No val a badar.
No, senyor; moltes gràcies, senyor. Puc comprar els queviures abans d’anar-me’n, oi, atès que hi soc?
—Mentre soc omplint el cistellet, una dona rossa, alta, magnífica, flairosa, m’hi fica un iogurt.
Compra això — m’ordena, sense obrir la boca, passant ivaçosa de llarg.
—A la caixa, no en tinc prou per a pagar. Cal que en descarti quelcom. Qualque trumfa, o taronja, o ceba. Anava a descartar el iogurt, mes els ulls penetrants de la rossa m’acoren de lluny, em cremen certs teguments de part dedins. Uns tremolins em solquen l’espinada — de por? d’excitació? Em diuen que ni pensar-hi.
—L’endemà o l’altre ja rebia al piset la citació perquè em fes davant el jutge qui em pertoqués. Potser dos dies després, l’endemà de l’endemà, el jutge em diu que haig de complir quinze dies de presó. Al cap d’aquesta quinzena, tornant al cau, passant davant el supermercat, he pensat que les provisions a la nevereta potser n’hi hauria que s’haurien fetes malbé, i doncs potser que m’arribés a les lleixes i guaités què em convenia.
—Abans d’entrar-hi, el marrec dels encàrrecs, en reconèixer’m, se n’ha rigut. Entredents, ha dit, Hà! El reincident! El malaurat comparsa! El deficient mental!
—Deambulant pels corredors, de sobte una veu autoritària, dominatriu, peremptòria, que m’engalta, On érets? On t’havies ficat?
—És la rossa. Perdó, a la presó, quinze dies.
Ja has obert el iogurt?
Quin iogurt? Ah, el iogurt. No, no en prenc mai. Potser s’ha fet malbé.
—L’home alt, elegant, de negre, el propietari, apareix, ominós, al bec del corredor. Tothom com corr!
Què et deia la meua dona?
—La vostra dona?
—La rossa. Era aquesta la rossa qui porquejava a la llemosina?
—Ja em perdonareu, em sap greu; us haig de repetir que mai no la vaig veure sinó de darrere, a tot estrebar d’un mal biaix
.
I l’home gris?
L’home gris? No pas millor que l’home ombra. Ombrívol, una foscor qui es mou isnellament, escolteu; vist i no vist. Ara, mascle a collons, vós. No pas cap impotent dinguilleta com jo.
Para compte, desgraciat. Et tinc el dit ficat a l’ull.
—Arribat al piset, tot remenant per la nevereta, he vist el iogurt. L’he obert. Sota la tapa hi havia una noteta, Truca’m a aquest número privat.
—M’he ficat a tremolar. Què em vol la totpoderosa rossota? Vol que li assassini l’home? Tot això no em fa cap gràcia. A part que hauré de canviar de supermercat. Potser d’emigrar a un altre barri i tot. Pitjor, de desallotjar d’indret somiat de lectura.
—De què em tractava el marrec? De reincident!
—Ja m’està tornant a passar! Per culpa d’una dona, destinat a morir a la cangrí. O ja ajusticiat, justament per reincident! Jo qui més aviat soc d’aquells qui apostarien a la vida per a anar fent i prou, per a anar dolçament “empenyent l’any”, dedicat amb prou lleure a la lectura nocturna. A la màgica lectura, diari sèpia rere diari sèpia, lluent, llampant, amb encisadores sentors de tinta fresca, i això tants d’anys com càlgon, a la dula, sense responsabilitats, deliciosament somiós...
—Xut, xut, xut! Malament rai, malament rai. Tornant a caure al bertrol, tornant a fotre-m’hi de morros; irresistibles rosses, no hi ha remei. Condemnat, no hi ha remei.

(/—\)

—Soc passejant pausadament i alhora llegint ben estès el diari d’ara mateix, quan, no sé pas per quin gest, els fulls del diari de cap a la dreta veig que se m’han encallats, enganxats qui sap com a cap fina escletxa d’aquelles que hi ha entre el seient i el tub que baixa cap a la roda del darrere d’una bicicleta repenjada a la paret.
—Jo qui era llegint l’article tan interessat que es deia Chiusa! Chiusa!, ara prou em sabria greu haver d’estripar el diari, no fos cas que la continuació de l’article encara fos a les pàgines finals, i així, doncs, fent-me el geperut, amb l’abric ben aixecat fins més amunt del clatell, amb tot el compte del món, assajaré de treure els fulls sense que es trèncon mica.
—Prou que tinc por que no es pensi cap dels passants que vull pispar-la, la bicicleta, i tinc àdhuc por de rebre cap carxot o empenta, o pitjor, amb la criminal intromissió de la bòfia, oi?
—Em crec qualsevol rucada; abans no me’n creia cap, i em pensava que, sense creure-me’n cap, era doncs menys ruc, i, sabent-me’n menys, em trobava millor; mes més tard me n’adonava que com més ruc, més feliç, i ara les rucades als diaris me les crec totes, passatgerament, ventissa, efímera, fins l’endemà, on segurament les rucades del dia abans, per massa velles, qui en fa cap cas? N’hi ha de noves a caramull.
—Aquesta del Chiusa! Chiusa! deia que entre dues famílies polítiques, l’una, la bona, bo i revenjant-se com qui diu mafiosament de l’altra, la dolenta, la convidava benèvolament a un xeflis camperol, i llavors, que, abans de l’opípar dinar, convidava tothom a estrenar la meravellosa piscina. Que aleshores, ep, els vint-i-cinc integrants de la família convidada s’esqueia que durant un instant hi eren els vint-i-cinc banyant-s’hi, i que de cop i volta, com qui diu màgicament o per voluntat de qui sap quin altre déu, es tornava la piscina olla. I olla en ebullició. En un tres i no res, els vint-i-cinc caps eren magníficament transformats en pilotes de carn d’olla, i els vint-i-cinc cossos en vint-i-cinc trossos de bacallà bullit. Visto et non visto.
E poi, ecco, que si chiuda la parentesi. Il regolamento di conti tra amici è concluso. È chiusa la peripezia. Chiusa, chiusa. La chiesa non ha niente da dire (e nemmeno la giustizia).
—Tot s’acaba bé. La revenja acomplida, tothom de bell nou contents rai. Els guanyadors fent elis, elis; els perdedors al pot. Conclòs el reglament de comptes. Com calia. L’església còmplice no en vol saber re, la justícia tampoc. Parèntesi clos. Situació closa. Vel·leïtats banals de la política.
—Taütets ben sumptuosos per a poncelles i poncells; i per a les odalisques i els voltors de les grans fortunes, taütots encara més grotescs. Per comptes de corones i creuclavats espantalls, de part dels més barrilaires orgies de clemàstecs, atiadors, forques satàniques, i d’altres heteròclites dosis d’objectes si fa no fa relacionats amb la combustió diguem-ne infernal.
—Formidable article, inqüestionablement, jotflic!

(/—\)

—I això em duu a l’esment (deia el mateix articulista al peu de la mateixa pàgina), un episodi de la meua vida de província.
—Érem doncs una russa i un català i vivíem ensems a Alemanya. Naturalment, enraonàvem en anglès. Succints, i suculents nogensmenys.
—Un vespre, mentre jo feia el sopar, bo i tornant ella del seu gimnàs, em diu que la piscina era plena de...
—De què? The pool was full of... (què ha dit?) (ice?) (eyes?) (I’s?). En romanc a les escapces. Ho ha dit bé? Ho he sentit bé? Plena de glaç? D’ulls? De jos?
—De jos? Ço és, d’ella en sèrie, en repetició? De moltes de rèpliques d’ella mateixa? No sabia pas que s’havia feta clonar tantes de vegades que pogués omplir una piscina. Una piscina plena de cossos seus! Quin enfit de dona! Home, et dius, una encara rai; a tot estrebar, es pot suportar. I per què no? Una doble, i tant, de reserva, fa? Una doble d’ella qui puguis desar fins que calgui, això també fora diguem-ne prou bo. Així, quan ella és de viatge, i prou viatja sovint, i s’escau, damunt, que som a l’hivern, doncs amb l’altra, rai, les nits fredes tinc companyia al llit. Mes per què tantes? Quantes eren a la piscina? Cinquanta? Cent? Uf.
—O potser (em dic) només és que s’ha banyat entre ulls. Ha pres com qui diu un bany d’ulls. Llefiscós, monitori, basardós i tot. Poc sabia que fos (oi ca?) emperadriu de cap imperi, ni que pogués doncs permetre’s d’envair cap contrada fàcil de fer malbé, d’espletar, d’esclavitzar. Quants d’exemples recents! L’Iraq? Líbia? Tunísia? El Líban? Hom s’hi fica, a robar-ho tot; hom hi assassina de més a més milions d’individus. Hom els arrenca els ulls. Hom en fa el que vol; n’ompl una piscina, per exemple. Ara, quin fàstic, manoi, de nedar-hi com si no res, ella també, tanmateix!
—Tret que encara... I si em deia sols que hi havia pler de glaç a la piscina, i que així i tot s’hi aventurava, coratjosa com és? Sens dubte aquesta és la més possible de les contestes. Mes per què agafar-me a la probabilitat més trivial? Tan cagadet, soc? Prou m’estim molt més trobar-me ajuntat amb qualque meravellosa heroïna, vós, no fotem!
No fotem.

(/—\)

—Cosmonautes sense engrony
Cada planeta és un cony.
—Exploradors del cony Ethos
Entrant-hi hi esdevens fetus.
—Fatus fetus cap no calla
Despertaran la canalla.
Cada cony és un planeta.
—Un pinzell i una paleta
A la porta el porter hi porta:
—La natura hi pinta morta.
—D’embrionari talent:
Un natalici latent.
—Hi fa de pintor nefari
Inconclusiu de cercar-hi:
—Un dibuix d’un verd absurd
Tothom s’hi perd i no en surt.
—Dins un fosc dèdal d’escales
Qui saps si descens o escales
Cap a cims o cap a abissos
O per mòrbids passadissos
Investigues cap carronya.
—I et cau el cap de vergonya:
No ets cap bròfec cosmonauta.
—Ets larva qui poc se’n xauta
Car en podrit univers
Fins al coll en merda immers
Tot això no és cap misteri:
Què altre podries fer-hi?

(/—\)

—Mon blau nas fent-li de godomassí clitorial...
—Mecànicament i distreta, conyllepant-la.
Suis en train de lui pourlècher le con, i el molt evocatiu tren de mon magí em duu per paisatges prodigiosos de glòries incomparables on els meus equips sovint tan perdedors, llavors...
—Hò, conyllepant-la soc; conyllepant-la, doncs, sèdul, assidu i sedós gamaüixaire, mes mecànicament i distreta, massa avesat a fer-ho, i per tant amb prou lleure per a especular alhora sobre les dubtoses proeses imminents dels “meus” equips d’esport (els Lluerts i els Llamàntols, els Lletugues i els Llamprees, i els Llunàtics i els Llunyans, i el Llagostera, i el Lleida, i el Llucmajor, i el Llevant), quan la paia foté un crit de por, un esgarip terrorífic que, a part que cuidava crebar tots els vidres dels voltants i occir’m d’esglai els cucs de les orelles, fotia anar mon cor de bòlit, i la freixura (la freixura, crec) em fotia un bot que gairebé que no m’ix i tot pels oronells, vós.
El suc! Suc! Se t’ascla! Ascla! El suc se t’ascla!
—Es veu que se m’asclava el suc, ço és, el terrat del crani, i ho feia perpendicularment, de dalt a baix, de front a coroneta, diguem-ne, de pol a pol, i si hagués plogut altre que mastegots d’esbojarrat nerviosisme, se m’hi haurien fetes goteres.
—Encuriosit i doncs catòptric, veig al mirall que va debò debò, que, enantiomorf i tot, la paia raó rai; si fa no fa simètric, el meu crani tot al capdamunt mostra una ratlla que el migparteix, i sembla badar-se, esbadellar’s, com ara si és un ou, l’ou cagat per la gallina primigènia. Un ou de més a més que, prou madur, doncs, volgués obrir’s i vessar de viu en viu un cervell tot rovellat...
Se t’ascla per la part de dalt, i és... És a frec de descloure’s, espelleix, espetega, rebenta! Ai quina por! Com si fos a mig parir qualque bestiola amb poders infernals! Un àvol follet, tot encès... Amb els trets d’un rat endimoniat; amb orelles d’afamegada pantera negra; amb urpes de garfis que són... són potes peludes d’enverinada aranya! I amb una gola de gàrgola horrorosa, de llop rabiós; amb ales...! Amb ales de pota d’ànec! És un... És un muricec! Un muricec bru, llor, baig, cremat!
—I fot el camp corrents. Li dic que on cony va de pèl a pèl, que torni, que agafarà fred.
Vaig a cercar l’escombra! A cops d’escombra és com hom desconfeix tradicionalment aqueixos condemnats petits diables fets putrefacta carn, aqueixos maleïts eixees, o propis, o farauts, vinguts directament de l’infern, aqueixos malignes manefles i posseïdors d’ànimes, i així és com hom els estamordeix i com hom els pren amb pinces o amb molls i, perquè es cremin del tot, hom els llença als fogons o al foc de la llar, o els penja als clemàstecs per a sentir’ls renegar contra tots els sants i beats protectors.
—Li faig tanmateix avinent que de dimonis, les pobres bestioles, re; que no és pas que facin cara de dimoni, ans al contrari, que, per la poca imaginació dels ximplets caricaturistes de la irrisòria pseudohistòria suposadament sacra del dogma cretí, els dimonis dibuixats fan cara de muricec, i (sobretot!) que no pot anar més lluny d’osques, que els muricecs, essent mamífers, no ixen pas d’ous, com els voltors o les serps...
Serps, serps! També! Tot d’onírics enemics, d’esborronadors escarabats gegantins, de fastigosos gombutzins i cossatges, de cuques i cucs de màgic malson, d’ogrins punxeguts qui se t’arrapen a la carn i ja no cessen d’esgarrapar-hi, de furgar-hi, de rostar-hi, de corrompre-hi; i de petits simulacres esfingins presos en un entortolligament esbojarrat de satàniques fornicacions! Només me n’adonava ara mateix! Sabia que érets un monstre, però no pas fins a aquest punt tan esfereïdor! El teu crani, quin esgarrifós esglai! Una enorme closca d’ou. Fins ara esquerdada, fins ara a frec d’esclat. Tu i el teu maleït capteniment, el teu tarannà criminal. I ara al capdavall alliberant d’una condemnada vegada tots els alats repel·lents insectes qui hi covaves tots aquests anys de martiri i suplici a mans teues, podrit! Voraços i ferotges paràsits malignes i lletgíssims qui creixen i creixen acceleradament, i com presumeixen i amenacen, fent la roda com rèprobes paons malèfics expulsats dels cràters roents dels orcs anorreadors. Oh estupor! Em moriré, ja et ben dic, del mateix màxim ensurt!
—Per tal de treure-li la cabòria, d’alleujar-li el cobermòrum, afluixar-li l’enrònia que aitan histèricament no la rosegava, li dic, per facècia, que el meu crani no és ou, que en realitat és crisàlide, crisàlide empedreïdeta.
—I que això de les pors, rai. Com la por que tenia de minyó davant aquell altre conte molt cruel que em contava ma mare. Conte carallot i al·legòric del criminal entomòleg lepidopteròleg i les seues tres “taronges encantades”, ço és, les tres crisàlides i la maleïda, proditòria, agulla amb la qual llavors malignament no clavava (ai, malparit) al suro impassible els tres tot just nats, molt càndids, espècimens.
—Que demà de matí tot serà nou. Ni ou ni collons en vinagre.
Totes les teues àvols, assassines, idees personificades! Sempre he sospitat una miqueta que em volies malparada, desfeta, esguerrada, anorreada. Ridiculitzada públicament. Penjada als merlets en gàbia de brèndoles primes i estretes, contra els ocellots qui altrament se’m menjarien massa aviat el cadàver qui se’m podreix lentament. Ara veig que tot anava debò debò! El teu cervell envaït per neguitosos aliens de mons enfonsats, simiots despullats i enfollits, i amb deler de fer molt de mal!
—Li dic que al contrari, que ara li surt el fel amagat, que tot ho diu per corruix, que rancuniosa ella rai, que em deu portar algun odi fins ara mig sebollit i doncs mal fermentat, florit, fet malbé, ara tot de sobte esbadellant-se en flor de pandemònium... O que simplement deu haver mal dormit, que l’orgasme d’ara mateix li era eixarm desafortunat, i que les al·lucinacions... I que potser al cervell seu alguna veneta ha petat... I que tot deu ésser fosfè qui, fosforejant, li diableja pels rostolls dels ulls, com qualque ninot espigolaire qui tot d’una s’armés, embogit, amb un bastó esmolat i burxés a tort i a dret, saurí tràgic i banyut qui, violent i brontòfil, invoqués i comonís tots els mals esperits del grop acollonidor.
—“Mentre amb la llambresca llengua et barrinava la vagina, i tu érets imperiosament aclofada i gerda, i vivèrrida, car les sentors de la teua roseta em duien a reialmes prodigiosos on prou escrivia mentalment el meu còdex molt coherent d’equànime cosmòleg, on, transformat en garrinet qui, entre els lligaboscs, rosegués, enyorós i prehistòric, floemes i xilemes qui el nodrien nemorosament, i ara es prenia, remugant, remugant, un descans i què fa? Pobrissó, re. Aguaita el cel per les clarianes, i no el cohibeix cap tempesta, ans sospira i bleixa i es deleix per l’aparició del signe que, amb la secretòria pluja que caurà, voldrà dir que tot ha estat perfectament escaujat ni calculat i doncs que el món és matemàtic i la divinitat qui n’escrigué les fórmules, d’un colló de cop satisfeta, s’adormirà entre llorers i romanins, i podré, vull dir, podrà, el garrinet dedicar’s a quelcom de més profit que anar remugant restes de cony encès.
—“Tant se val, tant se val.
—“Soc un fracàs d’homenet de no re. Nat per a fracassar, tant se val. Com més fracassaré, més triomfaré en el paper que em pertocava.
—“I al capdavall, què?
—“Espurneta somorteta en la foscor infinita de la terror eterna.
—“I al món, què? Cada fragmentari “individu”, què fos?
—“No som, cascú, sinó escalabornat bocinet de xerri perdut en els vents oratjosos de la ciutat, ço és, en el ventre del monstre immens qui, per cada tètric atzucac ni llord tentacle, caga i caga, i no fot altre que eternament cagar.
—“Saps què? Cal assassinar les ciutats, immensos monstres productors de merda contínua, angoixosa, anguniosa, asfixiant...”

—Què continuava d’empatollar’m, però? Car, a hores d’ara, prou els meus paràsits se l’havien cruspida gairebé del tot.
—Pel meu costat, cal dir que trobava el menjar que tanmateix anava remugant, el trobava, dic, un pèl massa avinagrat.

(/—\)

—Ja de petitet era molt sanguinari.
—Patètic, proclamí, a la cuina, certa altra nit on apariaven truites, tant davant la padrina, qui féu, al primer toc, aparentment no gaire segura que hi fos tot, una cara mig esfereïda de desconfitura, com ma mare, ara rient part dessota el seu nas de ratolinet, —Lo millor... Lo millor de l’ou... Lo millor de l’ou és lo grell!
—A casa encara se’n fotrien ara si no fossin tots morts.

(/—\)

—Els paravents amagaven la runa
Taules cadires sofàs i estatgers
Oferts raïen al vent i a la lluna.

—No volem res — ens volem forasters
A ca nostra mateixa d’on llencem cadascuna
De les pedres i engrunes rosts avall dels carrers.

—La llum dels llums i els miralls ens aduna
I ens n’adonem que enllà dels espiralls només
Hi suren al mal temps els fills de la infortuna.

—Dins casa buida els jocs dels paravents
Sense cendres ni pols noves estances
Ens creen impol·lutes i ens tornem adients
Adeptes nous a les nues gaubances.

(/—\)

—I per què s’escau ara que sigui tan bo i dilecte l’hostaler?
—Per què em diu que aquest bitllet, que sé que gairebé no val re, és de col·lecció, i que és per això que, en retorn, i de canvi, em lliuri tota aquesta quantitat de bons bitllets?
—Per què m’enganya al favor meu, i tan desmesuradament?
—I ara que ens diem prou afectuosament adeu-siau, per què, quan ja soc a baix a la carretera, i el veig cridant-me com davalla pel talús, i doncs ja em fic les mans a les butxaques per a tornar-li la pasta, car prou se n’ha degut adonar al capdavall del seu error... Per què, dic, tot al contrari... Per què, per comptes de demanar-me que l’hi torni, em diu que el perdoni, que s’ho ha mirat millor i ha vist que encara em deu això i això, i que llavors em lliuri, de més a més, dues bossetes plenetes de monedes d’or, abans d’acomiadar-se tan agradablement com sempre?
—Per què?
—Ho escatiràs demà. Avui et crida el llamp a l’altre cantonet de carena on són degudes de raure les coindetes serenes qui et menaran a benaurat naufraig. I l’or de l’hostaler què altre vols que sigui que l’òbol per al barquer?

(/—\)

—Feliç aquell qui com n’Ulís
Es disfressa de pescador Lluís
I torna a aquell cony d’illa
On fa vint anys que no hi fot forquilla
I tantost surt del mar (a la platja)
Guipa damunt la sorra que s’hi engatja
(Cardant de valent) una parella:
Ni ell no és vell ni vella ella
La dama d’antuvi desconeguda
Carda molt fort i molt moguda
I ara se n’adona qui és:
Na Penelop qui (múltiple) el fa nogués.

—Mentre es va guaitant la dona cardant
(I és clar que molt règeament trempant)
Se li atansa el gossot qui es diu Arg
I li ha de fotre guitza als collons (carallarg)
Car per comptes d’abuixir’l
Se li ficava delator a ensumar-li el pistil
I ara veu que altri també els espia:
És en Telemac un jove molt maria
Qui no hi és tot i és quec i piula com psítac
I sobre es pretén vanament príncep d’Ítac.

—I ara veu la cua dels altres pretendents
Uns vint qui fan cua esmolant-se els instruments
I sap que na Penelop se’ls carda tots
(Cada migdia a la platja) bèsties com ostrogots
I sent enraonar les enjogassades minyones
Qui diuen rient quines banyes més bufones I com més anem més poblades no deu portar n’Ulís
El qual aprèn amb molt d’encís
Que es veu que el cony tan botxinejat
De la mestressa cada nit tot sol s’ha reparat
Com qui digués que fos (ben esfilagarsat) un tapís
Que de nit fil per fil s’apariés enfiladís.

—I que content tenim doncs el pescador Lluís
Sabent que la dona es fa seu el compromís
De portar la masia i guanyar els calers
I que ell d’incògnit pot vagar pels carrers
Sense perill ni treballar gaire
Ni pels déus de merda rebre bitzac per l’escaire
Car per quatre àvols dies que hi som
Més val estalviar’s de vinclar el llom
I per comptes (gens vist) xalar-se-la com cap gnom
Pels vasts enllocs d’ontocom.

(/—\)

—Enllocs d’ontocom d’aquell merdós illot d’Ítac
On si mai et trobes (anant a pas d’oc com el drac Dídac)
Aquell nacional-socialista més gras que un epuló
De fill “teu” (així crebés com infectat flegmó!)
Ara tot sull privat del seu bon oncle Feneló
I qui amb esclops tots bruts de fems pudents
Va trepitjant els drets dels habitants
Tu que ja només et baralles amb els elements
Amb llamps i ventades i grops semblants
I per tota teca enxampes llísseres i bacallans
I per tot mam beus pluges i sucs de raïms
I somies truites reveient cuixes i conys als balcons dels Balcans
I clapes en nius d’àligues al capdamunt dels cims
I rellisques pels tarters com en grataculs opims
Escriu...
Escriu i prou...
Escriu a la sorra... la gruixària dels seus crims.

(/—\)

—Fora vila, la brutícia anava creixent, inaturable.
—A qualsevol indret, hi obres un hortet. Sense gaires esperances, és clar. Potser l’endemà mateix ja te n’hauries trobat sense. El discret hortet s’haurà vist sebollit per tones i tones de fems dels dolents (plàstics, i verins llefiscosos, i calçobres tòxics, i metalls feixucs) descarregats per fúnebres corrues de camions de la brossa.
—I llavors què fas? N’encetes un altre a un indret més allunyat. Un altre hortet amb tanques improvisades que l’huracà s’endurà cap als hortets dels invasors veïns, alhora que en reps, tan arranadores, destructives, les llurs.
—I potser als teus molt dubtosos, potencials, hereus, així i tot, l’hortet els farà dentetes. I quantes de vegades no t’han volgut occir?
—I com rèiem llavors! Car cada cop que volien occir’m sense reeixir-hi, n’acabàvem rient desesperadament tots plegats. Tan ablastèmics, quimèrics, llurs ridículs, molt sanguinaris, intents! Quant d’atzimbori, quant de sapastret entre els parents! Nyap rere nyap. Tan caquergues i barroers, pobrissons, atabalats i malfeiners; ineptes, matussers. Sempre cagant-la estrepitosament. No diguis, n’hi havia per a esclafir’s!
La meua impura sang hauria abeurats llurs solcs? Patriòtics, lligats a la terra mare, serfs de la gleva heroica! Devots legionaris matamoros. Inquisidors troglodítics amb no pas ni un dit de front.
—Perquè no en portàvem, de calçotets, que, si no, ens hi pixàvem.

(/—\)

—Ara ve l’heroi del ramat
Recollint tot el que hem cagat.

(/—\)

—Li diré a l’escombriaire que se m’endugui el cap.
Un cap on tot hi cap. Mes en acabat res no hi roman.
Cossi d’escombraries traucat part de baix.
—Durant el jorn pots omplir’l tant com vulguis.
Es buida solet de nit.

(/—\)

—Avui, per exemple, acompanyaré un home malalt qui em trobava caminant per les fondàries dels purins i les volcàniques deixalles, un home tot vestit de verd; es veu que era a l’abocador bo i ensumant no sé pas què, i de sobte s’havia trobat tan malament; les cames no li rutllaven, tot l’esperit li havia fotut el camp. Per sort era un home petit i escarransit com jo. Car una vegada havia volgut ajudar en condicions similars un homenot i era totalment impossible de portar. Se’m repenjava, però només vam fer dues passes; veia que si em queia damunt, el monstre m’esclafava. Només li vaig dir que s’esperés que passés qualcú amb més de braó, qualcú de més fortet, perquè jo... Segur que no volia pas ell cometre cap homei gratuït i per aixafament en escruix i justament per a pitjor pecat de qui es feia voluntari a suportar’l.
—Sempre he pensat que només els homenics petits i escarransits som de debò humans, que els homenots grossos, grassos i immensos, per definició no són sinó animalots, i que segurament al món hi són de massa, avariciosos de merda, ocupant massa de lloc, deglutint més que no els toca, excessivament cars de mantindre per a la resta, ço és, els per ells doncs espletats, i en conseqüència, què de més lògic? Cal molt misericordiosament anihiliar’ls. I s’ha acabat.
—Per tal de tornar a l’homenet de verd, amb l’atac de quelcom o altre que el jaquia tot fet un ninotet sense forces, bo i indicant-me llavors el camí amb un ditet balbet, m’ha fet arribar, tot arrossegant-lo repenjat damunt meu, fins on viu, sota un canyís vora una séquia amb rats rai. Sa família (una branca dels Tafoi i Tant vinguda lleugerament a menys) consisteix en una germana i en la nombrosa canalla d’aquesta (tot de femelletes molt putetes).
—(La canalla, com dic, fan totes de meucarretes pseudoverges a les portes de les esglésies on merdegen els polítics i a les llotges de maçons i als edificis diguem-ne congressuals. Quan els en rapten cap, o quan per qualsevol altre motiu, alguna no els torna a aquella soll on tots plegats no viuen, és conegut: llavors tothom contents, quina festeta, vós, una boca menys!)
—La germana del verd escotiflat l’ha acotxat a un llit fet de fulles de col i pler de pellucalles, i m’ha contat que el verd (el vírid? l’enverinat?) és un gran científic ignorat pel gros de la comunitat, que és (“agafa’t!”) en TxaikovsQuiEts Tafoi. Que a l’abocador, en T. T. hi ensopega de trast en trast les transformacions naturals per què abans tant no s’havien esdernegats els “tocats” (els “insans”, “dements”, ara no caic en quin mot injuriós no els bescantava la bleda) alquimistes. I que del que n’ensuma en trau sons. Sons que tramet a l’espai on col·lideixen amb certs minerals que esdevenen, per l’impacte, a llur torn transformats en focs, que després hom pot detectar com esclaten en astrolabis i d’altres andròmines per a ullar el firmament nocturn, on, segons les lleis ineluctables de la mecànica quàntica, tot hi rau en suspens. Sap en TxaikovsQuiEts que amb les mateixes tècniques de la putrefacció reconstruïda, cada cos i cada llibre cremat pels esclats atòmics, i no cal dir àdhuc els fruits desencapsulats i els, què ho sé jo (diu ella, qui prou sembla saber massa), els zelosos atlètics individus singulars, aquells bàrbars i matalots qui adés a les edats sense fal·laciosa història es cruspiren cada nit de cacera sengles senglars sencers, i després en pira cremaren, cuits sense remei, només recollint-ne, per mètodes de so ensumat, o de sentor harmoniosament tocada, cada piu de llum ni de cendra qui mai eixí del foc pot ésser reprès, com cada full de llibre ardent, i pot ésser reconstruït mot per mot, i full per full, i àtom per àtom, i cos per cos, de senglar, de matalot, del que fos, vós, del que fos, i, collons, em roda el cap, i li diré llavors que ep, que l’olla em deu bullir, i que sobretot el cap em bull, i au, passi-ho bé, au.
—No pas abans, però, ai, que aquell sant home, amb un filet de veu, no em reveli, grandiós i magnífic en la seua petitesa constitucional i l’ara afegida feblesa preagonal ni preagònica, justament quan, com dic, me li acomiadava, parant debades la mà per al ràpid, trivial, encaix, no em reveli, oi, que, de més a més, amb productes de fermentació de selectes rebuigs, fems i brutícies, és tanmateix així mateix ell mateix molt savi... Molt savi faedor de bombes.
—Molt, molt, expert faedor de bombes, i, essent savi, i diguem-ne distret, és clar que mai no he mirat gens prim qui me les encomanava. Per a tothom n’hec prou. Per a qualsevol en tinc d’amanosetes rai. I entre tots, som-hi, ca? Car prou hem d’exterminar d’una vegada aqueixos grotescs sacs de merda, aqueixos animalots, els homes. De tanta de viral malignitat, cal estòrcer’n (no fa?) el pobre món.
—El pobre món, vull dir, aquesta microscòpica esfèrula perduda com plàncton copèpode entre els pànics omnímodes dels infinits espais qui, per si el desastre general no fos prou dissortat, s’estavellen ells amb ells incessantment.
—Tan diminut, el migrat datpelculet, i tan macromegàlic en sa opsimàtica nequícia. Empassant-me bèquic gargall, bo i vaporosament si fa no fa penedint-me alhora per les pròpies somiades idees d’exterminis assortits, que a ulls d’altri haurien de semblar aitan toixes i gamarusses com veig les seues, li dic que entesos, vós. Que quina gran missió, la seua, molt recomanable. Si en sabia prou com es feien els trucats, venuts i fraudulents procediments de demanar’ls i obtenir’ls, el postulava ipsofacte per a un d’aquells collons de prèmits irrisoris, els Nobel, que no? cavà? i tant!
—Afegeixc, tot i que l’odiós ancià és ara mut i segurament, després de l’esforç de dir’m re, ha entrat en coma i ni em sent, que belleu l’atacaven per a obtenir’n la fórmula malignes espies dels estats criminals i feixistes del món, i que per això, providencial de manguis, me’l trobava pasmuló, tot fet malbé. Que aqueixa caldera d’orats anant de dret al naufraig definitiu que és el món, vull dir, aqueix xerri perdut per l’espai infinit, l’esfèrica terra, prou és mereix l’espurna més robusta de totes, la que ho tramet tot al darrer esclat. I bona nit t’empari. Que potser, àdhuc, no fotem, qui sap, els més desgraciats, acostumats a totes les putades, sobreviurem, engolits per l’oceà incendiat, resistents, pell dura havent viscut com un bocí més d’escombraries centúries rai, fins que, les turmes turmentades per holotúries (pixotes, espardenyes i trepangs) un bon dia, oidà, com qualssevol peladures eixutes qui tanmateix reviuen i es desenvolupen, per transformacions prou arcanes ni necrobiòtiques, en fruit si fa no fa factible, ho endreçarem tot, de tal faisó que viure-hi ara faci un cert goig.
—Tant especular a lloure, esperant potser ara que encara em caigués qualque mena de guardó, m’he vist tornant a casa amb qualque força didàctic doloret al cul, com si la germana m’hi hagués fotuda, massa cansada de les meues especioses projeccions, cap expulsiva puntada. Sí ves.
—No pas que no me n’adonés prou que la vessava mentre cometia el pecat de vessar-la i tot. Horòleg asfixiant, balbuç i gatgejós horoscopista balb, harúspex embalat qui tirant capellans es menjaria el nas de qui se l’escoltés. La pobra dona, la pudor meua (els queixals corcats, l’aflat podrit) afegida a la de l’ambient, i la por que, tan animat, no me li cruspís el ulls i tot, d’alguna manera s’ha degut defensar.
—Enraonant massa i de massa prop, de bestieses rai, de com s’assegura hom el futur incert, què és el més convenient i el més inconvenient; quan a fi de comptes tant se val tot, una rucada equivalent la contrària. I, fent-ho, per què? No em faig mai cas jo mateix. Quantes de vegades no m’ho he manat: no diguis mai re, carallot; mitja rialleta a tot estrebar, i au.
—Sempre que enraon, sempre que dic re, n’acab tot buit, angoixadament buidat de tota substància, sense raó de continuar vivint. Només havent parlat per parlar. I ara els meus mots on són? Enlloc, fosos i difuminats com pets entre els fumets dels femers.
—Discriminar entre el convenient i l’inconvenient? Es pot ésser més sòmines que això. Que importa que re sigui més llarg ni curt, el nas, el braç, la cigala? Al capdavall, cap d’aqueixes eines no et serveixen gens ni mica per a treure’t del fangar engolidor on t’enfonses irremissiblement. El fangar on et continues de podrir, com més anem més enfonsat entre cadàvers, car què altre és aqueixa gàbia que un vast cementiri? Què, aqueixa bombolla destinada al pet, aqueixa butllofa a frec d’esclat final, que un abocador de vida morta?

(/—\)

Poeta dels Grans Magatzems

—Esguarda si et plau les carns exposades i els molt variats formatges
I les mitges i els mitjons
I els minyons qui llurs mares han tramesos que comprin escarits queviures.

—Com van pobrissons sovint perdudets
I que difícil que hom se’ls escolti ni en faci gaire cas
Tanta gentada elegant i els dependents tan curosament enfeinats.

I què hi volem? Només belleu mitja dotzena d’ous
Mitja lliura de tomàquets
Una ampolleta de suc de llimona
Senyor, senyor?


—N’hi ha qui confessen que collons tu que allò els descoratja
Tan complicat de fer-se entendre per la gent gran.

—Tret que tost la jovenívola energia reprèn espai a llur esperit
Reïx a reeixorivir-los sobretot quan com ara van acompanyadets
Quan són dos amics qui poden comentar a lloure la jugada.

—Com a mi personalment (poeta del dibuix) em reeixoriveix l’espectacle gloriós
Que hom si aixeca els ulls albira
A través dels vidres molt nets dels alts finestrals
Les bellament arrodonides muntanyes catalanes
Els millors petris caralls trempats del món.

—I ara tombéssim si et plau devers l’esquerra al fons
On rauen estesos en tota llur majestat
Els mecànics aparells ni els molt avençats instruments
Andròmines de totes mides i faisons
Aitant les diminutes com les gegantesques
Que serveixen per a fer de tot (qui sap si gaire o gens) una mica
Tot atiant mentrestant els desigs
I les admiracions dels qui se n’entenen (anava a dir ens n’entenem)
O els qui pretenem d’entendre-nos-en
I àdhuc dels qui encara no prou esversats en la matèria potser voldríem fer-ho
Ah i adona-te’n (estrany!) que només mascles de totes les edats ens hi belluguéssim.

—Xiquetes i femelles on sou?
Qui sap si només hi vénen disfressadetes
Car per què no haurien d’interessar-los igualment
Les excel·lències d’aitals meravelles electròniques
Ni els subtils petits elements
De circuits confits amb vits i fits
Qui en acabat fan anar tan suaument les enormes miraculoses màquines?

—Quin bededeu nogensmenys de material idoni!
Quina perfecció arreu de llum ambient
I d’objectes i persones exactament delimitades!

—Em trac el paper rebregat de la butxaca
I el llapis? (També
També el llapis
Trobat amb un bleix agraït a un raconet entre la borra.)

—Som-hi doncs i en faig ràpidament dissenys adients
Car això...

—Això ja no ho tornaré a viure mai més
Irrepetible vós tota aqueixa sumptuositat de coses i de gents
En aqueixa extrema puritat (no fa?) de llum i d’aire.

(/—\)

Deessa al cel en cel·la alpina

—Mentre tes pàgines pagina
Dolça es va gratant la vagina.

—Té al cel cel·la hi viu a dispesa
Tos mots la deessa hi sospesa.

—Es diu Minerva o es diu Isis?
Crisis que et crea cal que allisis.

—Els seus mots et pugen al coll
Esdevens (si els dius) pollet moll.

—No ets rei de re ni del teu cap
Els mots qui hi cous sols ella els sap.

—Seua és la teua voluntat
Passa que fots... caus pel forat.

—Pensa que et surt... caus pel forat.

—I amb quin esglai...
Cosa que dius...
Res que pretens...
Mai que et creus viu..
. Il·lús cabàs... caus pel forat... caus pel forat.

Somnis si jaus...
Hi trobes claus...
De cels molt blaus...
Hi sallen naus...
Orfes d’esclaus...

—S’obren afraus... caus pel forat...
S’obren afraus...
S’obren afraus... pel forat caus.

(/—\)

—Baixàvem les escales i deixava caure uns quants de fulls on havia fetes notes sobre el tarannà d’una cosina de la dona, una cosineta força jove encara i de vegades massa eixerida i tot. Eren fulls descriptius per a una possible petitona narració amb ella de mig protagonista.
—Els fulls que deixava caure eren només els que contenien notes si fa no fa favorables pel que feia al seu capteniment i a la seua figura.
—Els fulls més crítics me’ls havia amagats.
—És que dalt de tot, al darrer replà, una finestra, amb una cortina que es bellugava amb l’aire que pujava de l’escala, tenia el vidre apujat.
—La cosina s’havia repenjat a la finestra. Havia vist el pati interior, l’abís quadriculat que terminava amb un desordre fastigós a baix de tot.
Sempre és bo tindre prou a l’abast una finestra al suïcidi, havia ella comentat.
—Un comentari que no podia ara decidir si era dit faceciosament o no; per això els fulls que em queien perquè ella els plegués darrere meu eren només els “bons”.

(/—\)

—Un fantasmal energumen, sortit d’enlloc, enmig la nit, cridant de porta en porta que va obrint amb brutals empentes, alhora doncs esglaiant i omplint de basarda tothom qui desperta amb tan palesa bestialitat.
—I ara els sorprenc, homenots o autòmats vestits de blau cel qui, armats i orbs, controlen tota la realitat on blanament i disgustada no xauxinem.
—Encalçant l’energumen, em ficava a cap forat tot negre i dins la negror absoluta el perdia. No en sentia cap petjada ni n’ensumava cap catipèn. Fins que a la fi una sospita de llum somorta no apareixia al lluny.
—L’eixida del túnel era guardada per un monstruós home de blau cel i pel seu gos i el seu gat. L’esfereïment de tots tres quan em veuen! Més que més quan he aixecat el bastó que duc sempre contra víbries i bèl·lues i d’altra canalla si fa no fot casolana.
—Gos, gat i drac esborrifats i golagrunyents, amb ferramentes i urpes i escates i punxes i esmolades defenses que, tremolant, vibràtils, eren preses, plegades, d’un deler esbojarrat de fondre-se’m a la nua pell.
Turiri-turiri, la la la, els vaig dient, la la la, turiri, turiri.
—I els tres s’amanseixen i esdevenen pràcticament no res. Misèries. Un pobre vellard amb una canya espuntada, un gos arnat i sarnós, un gat afamegat i mig pelat.
—Enllà de la potinera realitat on ens condemnaven els autòmats de blau cel, una realitat encara més angoixosament tètrica no se’m revelava.
—Fotrem goig, vós.
—Tothom raem a lloc, embruixats, i ens creiem que la realitat que, abusats i decebuts pels sentits, percebem, és més real i tot que no la més vera realitat que a dret ignorem.
—Prou que la vida és roïna i menyspreable, amb els ubics brians i rènecs i els verms aritjolaires qui ens assetgen arreu, i els fiblons de verins, i les pells d’amfibis tòxics, i els personatges caducs i emètics pertot arreu.
—I de cops àdhuc veiem, de brusc esquitllèbit, els malignes guardians qui desen darrere les pantalles mentideres dels sentits equivocats la realitat encara més greu, i no volem creure’ns que existeixen altre que en figuracions fantasmals, i creiem que llur pugnacitat, rai, que s’esvaeix com en un somni, i, eixits de les brases de la por al desconegut, caiem al foc de la violència del conegut, i ens armem, no pas contra ells, els qui no ens permeten veure’ns com som i on som, ans contra nosaltres mateixos, bo i pensant, Si arribem a demà, ja farem prou.
—Quan demà què portarà sinó la continuació de la mateixa merda?
—A lloc, rodéssim sense arrest, i castiguéssim a incessants cops de miraculós tirs les sobtades aparicions qui, intruses, ens envairien l’enteniment. Un enteniment (ja prou naquis, ai, llas) amb què voldríem si ens fos mica llegut mai comprendre re.
—No pas que servirà de gaire, ep. Mes si més no, crèduls pallussos, no fotrem pas tant el ruc com ara mateix, desbocats cap a l’abís de l’anorreament general.

(/—\)

—Caminàvem moribunds mon fill i eu pel camí de sirga que fou adés clarós i sa, un camí abans tan conegut per a mi, i ara tan desconegut. Tot de màcules viciat, podrit al toc, i a la vista esborronador.
—Li anava dient com era abans, amb l’aigua neta, i l’espai clar i lògic, assenyat. I li enraonava de la solitud damunt les alzinades roques perquè, guaitant el riu, a pleret se t’esvaís la depressió que de vegades t’esgarrapava els nítols mentre anaves creixent, esdevenint si fa no fa “algú”.
—Ai, i com ara no hi havia res a fer. Com havien reeixit els malparits a tot malmetre-ho. Sense remei.
Els desastres del progrés, ho veus? Ho veus?
—Maleït moviment esbojarradament accelerat devers la destrucció total de la gàbia cridanera on tots som molt malestatgerament aglutinats. L’irritadíssim formiguer sencer esventats devers l’horrorosa fi.
—Arreu girientorn, paisatge d’angoixós malson. Les epidèmies. La marcialitat i la militarització. Els covards assassins a distància. Amb armes de merdós menjamerda: metàl·lics borinots teledirigits cap a quin altre genocidi.
—Gasos, plàstics, empastifaments, passes, flagells, pol·lucions, degeneracions, extincions de les espècies. Irrecobrables. Electrocucions i cocoliztlis. I l’absolut enverinament de les aigües i de l’aire, i de la terra. La benaurada multilàtera terra. Terra polifònica, altruista, omnífera.
—Podies acaçar-hi bolets de qualitat.
—I ara tota roman enverinada. Xorca, xereca, borrera, invàlida.
—La irrespirabilitat. L’adotzenament i l’eixamenament. El ritme estroncat, l’harmonia anihilada.
—El desequilibri institucionalitzat. I la ciborgatització, i l’esclavatge, generalitzats.
—I li deia, tossint, com tots els feixismes han estat molt barroerament exhumats.
Casernes on hi havia boscs; no hi ha pitjor desastre. Escoles d’assassins, de destructors, d’anorreadors totals.
—Tot el que féu un devessall natural de generacions amants de la terra ho desféu una sola generació de folls abocats a dur-nos, en nom d’un progrés regressiu, a l’infern irremissible.
—Tots asfixiadament aglomerats en un verinós vòrtex bèl·lic on hom només podrà sobreviure transformat en qualque cuc repulsiu i subterrani, fet essencialment de circuits si fa no fot electromagnètics, o pitjor, nuclears (vull dir, radioactius), o pitjor encara, vés a saber la merdegada monstruosament mecànica.
—Camí gloriós amb ocells i llangardaixos, i serps i arbres, esdevingut erm desolat, horrorós botifarró de ciment on la uniformada marabunta, la inepta voluda, la bertrolada invasora, s’afetgega.
—Progrés únicament devers el suïcidi absolut; l’esclat en mil bocins de la umfladota gàbia enverinada fins a les embussades ganyes.
—Només morint en fugirem. Sort que tost hi som, sort que potser haurem batut amb el nostre imminent egrés l’asfíxia definitiva del pet sense retorn.

(/—\)

—Esdevinc elegíac parlant-li de les dríades
Qui adés fermes corrien per les pures forests.
—Rajaven els braçals prístins entre els ferests
Ramats de dures bèsties qui veies a miríades
Pugnar pel tron del món en rudes olimpíades
On el paisatge creix com munts de palimpsests
De caire sempre agrest amb racons policrests
I clots i turonades on hi han tantes ilíades.
—Herois tràgics i còmics se succeïen flòrids
Ofidis i quadrúpedes esciúrids i lepòrids.
—Tothom se sap on s’escau la natura els empara
L’infecciós maligne monstre no és encara
A fotre-ho tot de creus amb la seua presència
En nom del poruc vici ni l’absurda ciència.

(/—\)

—El mestre, un nan savi, degenerat, simiesc, tot mànigues, em convidà a dir, entre mòrbides crisàlides en formol, i les insípides púgils cariàtides a les parets, als altres membres carallots de l’aula, el meu parer sobre les perversions.
—Acromàtic, dibuixí a l’aire espès un arc aproximadament geomètric que abracés, ignominiós i tràgic, la totalitat de l’aula.
—Les galtes execrables de gripau sibarita i desembarassat de cadascun dels meus corruptes condeixebles s’omplí de mudes vituperacions, com si endevinessin que el meu parer els furgaria al viu, i més directament a l’infecte cul de mandril febril de llurs repel·lents famílies.
Cada perversió és “per-” i “-versió”, és la “perfecció de la versió” d’un hom mateix — que els revelí, i que:
Allò que les classes criminals, addictes a llurs monstruoses màquines (monstruoses màquines masturbatòries dels instints més pútrids, ço és, el bèl·lic, el religiós, el tecnològic i l’industrial) anomenen “perversions”, són en realitat les millors versions d’un mateix a les quals ningú podria, si fos de debò lliure, mai atènyer.
—Se’n reia rabejant-s’hi el simi nan, mentre als seus alumnes, estranyament boteruts, rebordonits, i llors i cagots, els creixien pàpules descomunals, eriçats tendrums, fiblons d’àcids i fumosos regalims, i urpes i ullals, i escates de drac, i corrípies els electrocutaven. Lletjots fins a la darrera lletjor, em volien fer besar llur bandera nacional, que era feta de pus i de podrida merda, però els deia que molt agraït, vós, mes que prou me n’estava, car aquell matí ja m’hi havia torcat el cul, amb llur bandera nacional i amb les ensopidores cròniques de llurs peristàltics, fecals, moviments borsaris, amb tant de llefiscosos esplets i profits, i d’altres romanents immunds que els penjaven, sense oblidar les avaluacions dels productes bruts concomitants, ni tot allò altre que escopinadorament incumbeix o no amb el manteniment de la ficta feble aberrant façana rere la qual assajarien molt infructuosament d’amagar llur molt repel·lent deformitat.

(/—\)

—Hi havia, garlant pels descosits, com totjorn, en Clep.
—Aquell ninotet xerraire, eloqüent, tothosaus, i feridor, no s’estava pas de fotre’s amb tothom, ni de fotre-se’n; fotre-se’n molt finament, pensava ell (ep, molt erròniament).
—Sovint, els qualssevol qui agredeix verbalment, bo i prenent-se ells llavors de mal caire les maleïdes mofes del titella, sovint, dic, en Clep, rep prou de valent.
—Aquell migdia hi soc i veig que el qualsevol de torn no sols l’atupava, el despullava.
—Ai, ridícul ninotet massa fictament savi!
La paraula nua, rapsoditzí, sense immutar’m, el vult il·legible. I allò...
—I allò encara (em sembla; potser no) va fer riure una mica més la gent.
—Al món força de la bona gent qui no diem gran cosa, quines ganes de revenja envers els bisbètics albardans de rel eclesiàstica! Tota la purrialla capellanufística qui, parapetats rere el brutal feixisme militar, es veuen amb prou poder per a irrompre en el teu pensament.
—Els infectes militars et castiguen el cos; bavosos bisbes i capellanufes et castigarien la ment. Envien tothom prou pobre i privat de cap poder devers la foguera encesa contra els qui ells alleven d’incrèduls, i d’heretgets i de bruixes, i a tota esdevinença s’empesquen del no res un infern i t’hi trameten, perquè així els rics i poderosos (exempts a la bestreta de tot càrrec ni pena, promesos gratuïtament a uns cels inefables, on, ai, re, sinó merdes molt carrinclones rai assoleixen nogensmenys d’oferir’ls, i això darrer, és clar, petit escreix d’allò molt millor d’allerar’ls arpa franca damunt totes les glòries que duu a la terra el crim enriquidor) puguin agrair-los-ho amb armes davant i darrere, i amb pler de calerons sobrancers al comptat, ni cal dir.

(/—\)

—S’esqueia que l’ardit plebeu qui el despullà decidís de llençar, en despullar’l, les infames despulles de l’aixarnegat (ço és, buidament xerraire) arlot ridícul al carro de la brossa, carro el qual s’esqueia que menés part d’allà aleshores, d’on amb mans prou llordes les entomí per a embotir-les al flairós forat perquè s’afegissin al gruix de l’altrament prou ben emmagatzemada mesquita.
[—Més precisament: esqueie llençar-les i esqueia entomar-les; esqueie haver llençades, esqueia haver entomades. (Amb esqueie i esqueia, als doctes vulgars franjolins ens sobren certs pronoms.)]

(/—\)

—Qui reconeix l’escombriaire sota la disfressa de la roba cara?
—Hi havia entrat amb tots els drets per la porta de servei. Hi era l’encarregat de netejar les comunes. I en un dels compartiments d’una de les comunes m’hi trobava, oblidat amb les empentes, el vestit complet d’un dels rics convidats. Rics o qui se’n deien. El vestit d’algú dels llurs qui tot d’una, com s’escau sovint, se’ls havia tornat boig, i els bestials infermers cridats d’urgència l’havien despullat ben d’amagat a un dels caus de la cagadora per a cardar-li damunt la camisa de força.
—El boig es veu que, en un atac de bogeria, s’havia treta la pistola i havia començat de disparar alhora que vomitava glop rere glop de fel negre i espès, paquicòlic, litofèl·lic, i que allò, aquell molt dens aixarop porraci, embossava la pistola, i el canó de la pistola rajava llavors el mateix fel, i allò, que una sagrada pistola defensora de les vàlues i honors de la nació es captingués tan vulgarment, ja ultrapassava la paciència dels pares de la pàtria allí congregats, parròquia psitacòtica, On anirem a parar? On aniríem a parar? On a parar? On a parar?
—Tant se val. La roba robassa doncs romasa enrere, ningú no hi havent al voltant, per baterola me l’enfilava. El boig i jo, la mateixa mida. La mateixa follia segur que no pas. Ara, el complet, ni bogal ni estret. M’esguardava doncs al mirall, i hi feia una certa modesta patxoqueta. M’he saludat amb una petita reverència, i he reconegut que el vestit m’ha transformat en home honest, ço és, hipòcrita.
—Eixia del canfelip tot desimbolt i em barrejava amb els autodeclarats sublims i importants; cap dels sinistres morbers a l’imponent recinte saben clissar-me. Potser si vas vestit segons com, la pudor que fas cap nas prou adoctrinat com cal no sap ni pot copsar-la. No caldria ni que es perfumessin tant ni de faisó tan asfixiant potser doncs totes aqueixes meucarres qui assisteixen a la funció acompanyant, vils accessoris, els envanits corruptes.
—La funció era d’aquelles que en diuen de benefici. És a dir, el públic selecte paga una mica més perquè cap amic de cap altre club d’amics, el qual s’escau de veure’s amb problemes econòmics o d’imatge, o només perquè aquest cop li deu tocar a ell, s’embutxaqui alhora calers i fama de bona persona de cara a la massa estulta, la bacanarda voluda orba.
—De benefici doncs per a qualsevol causa ficta, cap façana més o menys innòcua de cara a la badoqueria dictada urbi et orbi pels mitjans de comunicació oficials (molt desdentegats, mes amb furioses, molt fèrries, falses ferramentes).
—A l’escenari hom hi muntarà sense gaires garanties una obreta de teatre (que en diran còmica, però segur que serà com sempre sense gens gràcia), amb presentacions i homenatges addicionals, i algunes varietats amb mocosets artistes del règim. Amb, d’afegitó “sensacional”, el (no gens) sorprenent esdeveniment sobtat de la molt ordinària “extraordinària aparició” del no res (de fet, de l’infern a les taules de l’escenari) d’una puta verge o altra, on tothom ensems hauran de tombar de jonollons, i els més espectaculars, o escotiflats, amb l’esglai, de cul.
—Entre els qui hi som, ramats de lladres, assassins i fraudulents intitulats de fraudulenta titola, i ni cal dir, com dic, títol, i els molt bonament estigmatitzats models de pietats putrefactes, ah, i les altrament molt mixorreres vellarres ara mig sebollides en joiells i embolicades amb enormes abrics de pells; de pells d’animals ara tots per la protèrvia i bafaneria d’aquelles inútils infectes cony-podrides ara mateix ja exterminats. I els ubics gàngsters amb massa amples abrics. I els perillosos fanàtics de la merdosa llei llur, amb els jutges, els capellans i els polítics de la mateixa capelleta, o llotja, o església, o màfia, amb, encara servant-los servils les cues i faldilletes de fracs i uniformes de molt xarona fantasia, tota l’opaca purrialla datpelcul annexa, els merdacaners armats, estintols infames de la soi-disant aristocràcia, els degenerats més repulsius, i tothom els veies delitosament arreplagadets en grupuscles de molta de fula amistat i de molta ximpleria, fent societat, ço és, empastifant amb nimietats l’aire, o furtivament, de sotamà, tractant de tractes foscs, on tot és suborn i peculat, i jo avui un més, fent-hi tan goig, amb un botó de puny i tot encara a lloc, i vestigis o pessics de velles orquídies volent encara treure mig el nas per cada trau, quina benedicció papal, vós, quina aprovació més deliciosa, que bé hi estic entre els meus, car m’hi podia mesclar sense desentonar molla, ningú ensumant-se que soc l’humil gens humil escombriaire del sector.
—L’únic que faig diferent dels altres, els meus companys, epítoms universals d’exemplaritat i santedat, era de pujar i baixar com un ebri simi per l’amfiteatre, no pas doncs com tothom, mig esllomadament, molt dignament, damunt la catifa que encatifa les diferents escales, amb lentitud palatina i xerrant pels descosits, o contràriament, vinclant l’espinada, o assentint molt tibadament, ans a botets, a botets, jo, amunt i avall, com si de res no fos; àgil per força, en gran forma, vós, la gimnàstica quotidiana d’aixecar i traginar caixots de mesquita i de netejar forats de latrines a cops d’estríjols i raspallots, d’escombretes i pales i burxotes; botets molt àgils i tant, els meus, damunt les rengleres de seients; per a servar millor l’equilibri, de trast en trast em repenjava als prims pilons que a tall d’antigues torxes o atxes “romanes” que duien fanals, en forma de flames, encesos al capdamunt hi havia esbarriats estratègicament pel sumptuosíssim fòrum, i vet ací que un d’aqueixos pilons o mànecs portadors de flames falses em roman als dits; s’ha descargolat tan fàcilment; ara sí que puc dir que duc una torxa morta a la mà, com si soc l’inepte portafocs de cap centúria romana, o millor bàrbara; s’ha descargolat, doncs, pam de nas; molt d’ohs i ahs entre el distingit públic de la vora; àdhuc, dos o tres dels assistents qui es pensen erròniament més traçuts se m’atansen més o menys sol·lícits a opinar sobre com recollar la cosa; plouen les recomanacions, pitjor, les instruccions; si tant en sabien potser que ho fessin ells, i els anava a passar el testimoni, i cap no vol agafar la batuta borda, no fos cas que s’embrutés els guants...
—Les mans rai, sempre brutes de sang, com sabem.
—Així que prou els haig de desenganyar de mantinent, els els mostr: claupassat, el tub de base i l’alzinat no concorden, no acaben de collar, molt precària la cosa...
—Impossible, els dic, car la cosa no casa, els anfractes no cooperen, l’esquerpa femella no s’embolica com caldria al voltant del mascle, algú ha sabotejat l’aparell, el llum està com un llum, i si se n’adonen, el mànec és buit, potser quelcom s’hi ha ficat que desguitarrava, com dic, els anfractes o filets dels cargols...
—La gentota del voltant, per comptes de fer cas de l’introductor de la peça a l’escenari, escolta les meues molt empíriques explicacions, i l’introductor s’inquieta i s’engargussa i quequeja i quin desastre, vós, la peça, abans de començar i tot, amb els actors qui ja han eixit a taules, quatre o cinc esgarrapats carallots, vestits amb bates de pseudo-seda decorada amb motius pseudo-orientals, i unes perruques rucs, de xinès o de japonès, glabres part de dalt, part de suc, el crani nu, i molt peludes, molt, part d’arrere, al clatell, segurament que preparen quelcom molt grotesc i ridícul, injuriós per a certes ètnies adés colonitzades, per a plaure els moribunds militars, tots emmerdissats de medalles, i tant, els molt medallats, medallits, medalluts, torturaires invasors, i els altres cosons ans cruels aristòcrates ara tornats xerecs, roïns, buròcrates, pobrissons, i els antics inquisidors ara fets bòfia, la mateixa feina al llarg dels segles, i aitan decorats, decorits, decoruts, així mateix, contemptibles, insolents, carrinclons, la riota, els més pudents disfressats de cagalló enllustrat i amb llustrins, tifes amb quepis, plomalls, xarreteres, galons...
—No he parlat mai en públic, massa vergonyós ni no ningú, mes si hagués gosat aquell vespre gloriós on anava mudat, i quan hom va mudat hom esdevé un altre, i l’avinentesa hagués sorgida, com ara, que a botets hagués pogut arribar’m a l’escenari, què els hauria dit? Qualsevol intimitat molt ventissa. Em venia a l’esment llavors mateix, en aquell moment. Els deia...
—“El meu tòtem és el puput. El puput, la puput, tant se val, fa niu al femer, mes de cops la dèria poètica se l’enduu i s’envola, s’envola alt alt alt, cel amunt, i estratosfèric esguarda avall, tots els edificis magnífics, eloqüents testimonis de l’enginy dels bons humans, i ah, les meravelles naturals, les valls i les muntanyes, i les badies, i toca els límits de la fantàstica bombolla i els blaus del cel i els dels oceans se li barregen en harmonies simètriques perfectes, i tot ho veu com cal i comprèn que el món no pot ésser millor de com és, i els qui hi viuen i no viuen no poden fer llurs papers amb millor traça ni mònita, i, així, al cap de la benaurada estona alzinat als límits més amables del possible, amb l’esperit renovellat, torna plàcidament avall, als seus adorats fems, i hi jeu, i s’hi adorm feliç, i s’hi somia còdol, un còdol petit, petit com una llentia, una llentieta de còdol qui rau entre milions i milions i milions d’altres còdols no gaire lluny de la voreta d’un riu tot blau, fresc, net, cabalós, remorós, i tots els còdols, molta de vida interior, els còdols, estàtics, passius, sense cap pressa, al nostre paradís etern, i esguardem perennement el cel, i hi veiem volar el puput, en qui, amb ell identificats, sovint somiem, i escoltem, escoltem el riu, el vent entre els joncs, les canyes, les bogues bugonants, llurs apirrossades espigues, i apercebem de cua d’ull i a cau d’orella les colors dels papallons, els vaivens dels espiadimonis, i el feinejar dels ocells pescadors, i com serpentegen les serps melodioses com sinuosos violins tocats pels ergòdics elements, i el brunzir dels tàvecs i les vespes xanes, i la xerrera dels pardalets, els pardalets qui xafardegen tant o més com les bugaderes i les rentadores, i d’ells i elles ho sabem tot (i més!) del que s’esdevé enjondre, fins que no arriba la beneïda nit i els xuts i les òlibes, severs, no ens omplen, molt mandrosament, lentament triades, de greus i breus filosofies, i esdevenim passatgerament també savis, i potser cap migdia venturós cap infant ha vingut en bicicleta al riu, amb son pare, a pescar-hi, i l’infant em pren i em llença ran d’aigua, i, vejats miracle! Quins botets no faig ran d’aigüeta, com si vaig botant, d’allò pus llambresc ni lliscós, damunt rengleres interminables de seients al teatre...
—“Teatre, tots en fem. Tothom fem teatre i pretenem no fer-ne, d’això se’n diu viure en societat. Tothom sabem que tot és mentida, mes que prou més val fer d’actor en la mentida qui ens permet si fa no fa conviure, que no pas morir’ns de fàstic.
—“Mentre que els qui fan teatre pretenen no fer-ne i per això ho fan sempre tan malament; nàquissos, escassans; se’ls veu massa el tombac, el llautó; gens reeixits en llur falses falsies; n’eixim disgustats. Car anar al teatre o al cinema és com anar al carrer o a qualsevol lloc amb gent, i veure tanmateix com ells l’espifien, com els actors ni pensament com la vera gent, si en van, ells, lluny d’osques, bo i volent estrafer els naturals, és a dir, com dic, la gent “normal” de pertot arreu, per això doncs, som-hi, fet: els actors no són mai molla creïbles, tret quan fan pallassades, quan demostren que el que fan verament és l’idiota, el ximplet, i prou.
—“Insípids mims en sínia tota espatllada, per a quan el desnuament de tanta de sapastrada?”
—I ja veia al meu magí els pobres actors, i els artistes de rere escena, i l’introductor de la peça i tot, tots avergonyits, pansidets, penedits, amb les cues entre cuixes, quan me n’adonava que mostrava a tothom la buidor del tub que servava el pàmpol en forma de flama, flama apagada per qualque defecte de funcionament, i un dels entesos qui se m’havia atansat a donar’m lliçons de com recargolar el fòtil, ara va dir, És buit, potser hi ha bomba amagada...
—Tantost el capsigrany aquell havia dit “bomba”, la bomba del seu haver-ho dit s’expandí com foc de palla...
Bomba! Bomba! Bomba del Liceu!
—Tothom cridant (molt entre la busnada de vells amb sordària, és clar), tothom acollonit, i escanyant-se, esgargamellant-se, esvalotant; tothom foll orat; tothom empentes recíproques, ulls de vellut, gandalles estripades, gambuixos urpits, enderrocats; carúncules arrencades d’arrel; diademes, corones, usurpades, trameses al carall; els estigmes molt gloriosos dels divinament escollits ara esborrats a cops de garrotades; i esgarrapades rai, i esguerros, escapçaments, mutilacions; els més febles i ancians trepitjats a tesa; els més forçuts matant a dojo, fent foc, obrint foc, obrint camí, fent camí; tantes de pistoles disparant alhora fel, i follia, i bales. Calamarsades roents de bales explosives. Bales, vós, per a donar i vendre. Molsuts mastodonts traucats com paelles de torrar castanyes. Pler de plutòcrates escorxats pacientment i penosa per perseverants obsequiosos ancil·laris nous afeccionats als serveis auxiliars de guerra, sobretot senyoretes de ràncies nèxies qui descobreixen, en els aquelles orgies de gadolla i paltruu, de farnat i carnús, de sangs i tendrums, enfonyades vocacions de boquera, maellera, peixatera, enterramorts. I els actors, fellons vassalls, ara amb les perruques flamejants, quin paperot, quin paperot ablamat, tot encès: torxes vivents, atxes errants; la disbauxa, l’anarquia, les esplèndides tenebres de la fi del món; l’hecatombe, l’holocaust, la foguera, la festa!
—Me n’he tornat al canfelip, he obert amb la claueta el lúgubre, resclosit, entaforall del més baix factòtum de la casa (c’est à dire, moi), el recambró privat on el custodi, el pare Verulami del convent, encofurna els seus instruments de fer neteja, i m’hi he desdisfressat, per a tornar’m a disfressar amb la disfressa de sempre, d’escombriaire de barri, i així he tornat a trobar-me, i he pogut bleixar, quin descans.
—Vestit de jo mateix, ací soc. Qui? On?
—Qui, diu? Tan inferior, tan a baix de tot de l’escaleta al fons de la piràmide que esdevinc invisible fins per al mirall i tot. Massa lleig. A tots ops tant se val. Essencialment un de més, anònim.
—On, diu? Justament enlloc, netejant obstinada merda, i eixint, feina feta, equànime d’allò pus, per la porteta de servei; millor, esmunyint-me fora, ben frescal, pel forat de les rates. Ja s’ho fotran.

(/—\)



dit abans