f) N’Amadeu Amadéu amb na Trini
Maleït, som-hi. Tornem-hi. Ens hi trobem a cada cop, colpits.
Quan al capdavall ja desclouen, sempre hi ha, dins, un insecte mort — un insecte, o belleu un follet, o un fetus (o un embrió) humà; o adu qualque petit mamífer ja gairebé adult, el qual, llas, hom hauria dit fins i tot que havia paregut ben prest a gambar i guimbar — sitot que també era mort, és clar.
No enraonc pas de les gotes de lleterada, rodones i fortetes com llavoretes o pinyols, ni enraonc sisvol dels pebrots inexistents d’en Priàpul. No enraonc, així poc, i encara menys, d’ous (ni de pebrots) de veritat, ni de poncelles ni de botons. Enraonc de debò dels ouets posts adesiara per aquell famós carall viu, les penques i palpissos del qual, aitan ben peixat darrerement, el feien un pou fosc i lluent de sobreeiximents, sense arestes, tot de molses, gras com un bacó de casa bona.
Xst. Gargall de sagí suara letàrgic, el pet d’atzep d’en Priàpul, una sangonella de botri àvid, feia l’efecte que sentia tocar campanes; s’eixoriví tot de sobte (a escoltar, haguéreu dit).
En realitat, volia teca. Tot ell briu ans braó, s’abraonà, dent-regalimós (i sense haver cercat molla), a la primera cuixa que trobava. N’Amadeu Amadéu féu un crit esgarrifós. Es planyia que ell no era cap cony (ni amb prou feines, vós, un capdecony).
—Quin estel advers malguia, esgarria i guerxa el dretcient de la cuca teua maleita i maleïda? —demanà retòricament (perquè era ruc) devers el seu company de treballs, el capità Priàpul, qui s’havia adormit al seu costat, enmig del camp, entre els blats alts, en acabat d’allunyar’s els dos plegats del camp de batalla, on havien morts tots els enemics: un escamotot esbellegat d’odiats federals constitucionalistes, és a dir, il·lusos ignars llogats als feixisme canfelipenc.
—Em dius brau estel·lar? —responia en Carles amb son i trempant—. Prou ho sé (que en sóc).
—No pas —féu el company d’armes, doncs, n’Amade(é)u—. Que et dic que fiblis amb un reny d’autoritat atuïdor aqueix teu mortdegana descordat ans que li imposis el jou comcal de qualque senderi.
—No n’hi ha de cuits; vés-te’n a pastar fang; tinc son.
Després d’aitanta de sang, i ara tractat de vil i amb susany, n’Amadeu Amadéu, alçurat, ara s’esbargeix a lloure: “Que l’areguis, et dic, amb el circ isòcron, sincopat, de qualque xurriacada, o encara seré jo qui se’l farà espetegar!”, i, monitori, aixeca la mà.
—Xava, quan vulgos. Tu i quants? —el capità, reptat i arramit, comonia de cop-descuit el diable escruixidor del seu esperit pugnaç, ultravermell, ullesbatanat, molt sedec de nafra última.
Llavors se n'adonà, que anava a colpir i occir a lloc el seu fidel escuderet. “Collons, Amadeu; estic paint el manró, matant tranquil·lament l’araig, i amb quina baboiada no em saltes?”
—A manguis no em mossega dingú debades, vull dir, impunidament —flebí el segon, recós d’haver’n fet belleu un gra de massa.
—Esdevens parepedaç empenyorat a bisbes escanyadors? Fillet, poc sabia que fossis aitan llepafils. Una cuqueteta aitan bonanoia! Apa, tita, tita. Dóna-li un petonet i tots amics (millor: amistançats).
—Només per tal de no afegir adob a la cagarel·la que ens menem, la volatilitat hostilitzada de la qual, ep, encara perillaria de fer despenjar, per massa prenys, el núvol de rancúnies possibles que, com volcà felló i irat, molt de transcantoret al cap se’ns afaiçonava —concedí n’A. A., i consentí al bes de la waywardosa, entremaliada titola.
On tots plegats sospiraren ans bleixaren estovadament.
Una mica més tard, a nit colgada, emprenen el camí de retorn. Arribats a casa, tot tornen a ésser raons. Car a la casa on són hi viuen pler de jovencells de cap als trenta anys — llas, aitan cofois i ben pascuts com la truja qui dèiem suara, vós, o pus.
Ah, trista visió dels despreocupats molt presumptuosos ans presumits. Si n’Edmon fos ací, amb quin rigorós delit tampoc no us castigava: “Feu, feu, vans. I ja podeu així mateix descuradament fer veure que us trobeu als cims i les vençudes perennes que us pertoquen. En menys de deu anys sereu tots morts — o com si en fóssiu!”
Els trentanyencs passegen pertot arreu plens, cafits i claferts d’elleixos. Ultracuidats i mitgesmerda.
—En Carles, ep, sàpigues que no estem gens preparats a espitxar-la i desaparèixer d’empertostemps del mapa de la vida.
—No pas, n’Amadeuet, i ara!
En l’endemig, les màquines de rentar totes ensems se sondrollen i sorollegen.
—I sàpigues —li ve un a plànyer-se-li— que na Trini no ha volguda barrejar la seua roba bruta amb la nostra. Diu que farà bugada per cabal, ella tota soliua, soliverna i sola. Oi, doncs! Ca? En quin destret, de quina barbaritat... Quina malvestat, quina atzagaiada, quin pecat, així poc no ens deu celar ni ens amaga?
L’aigua sabonosa, fastigosa i càustica, que es vessava ascles enfora de les foguejades màquines, xopava el terra i a pleret es filtrava fins als inferns de l’edifici, on tots els fonaments hi esdevenien més i més pútrids.
(…)
Na Trini, la dona amb qui n’Amadeu Amadéu es volia casar així que fos mica lliure, encara sentia retrúnyer els crits histèrics del seu ex-home. Poixèvolament provocat a la platja pels mirallets bavallosos de totes aquelles dones despullades, s’immergí desesperadament en un atac esfereïdor de nervis.
—I la dona teua menysavaluada, quaix viltinguda, per culpa de totes aqueixes putes traïdores! —s’escarcanyà esglaiadorament, fins que un salvavides cepat no el tombà d’un copdepuny a la tarota.
I ja mai més no anà a la platja.
D’aquella feta, na Trini, pobrissona, encara ara era hora que no s’hagués refeta. A ella qui fins llavors tant li havia feta la peça de despullar’s i d’exhibir’s com les altres, i sobretot de fer dentetes als homes de les altres. I el seu li surt amb aquelles capsigranyades: que mai més no l’acompanyaria a la platja. Trinxeraire, putifeina. Tost el divorciaria per causa de malentesos i d’incompatibilitats irreconciliables.
N’Amadeu Amadéu l’atura a l’escaleta.
—On vas, tresoret de les dolçoretes totes; tota soleta a fer la bugadeta?
—Hò, gamarús; prou ho veus. Me’n vaig collons a rentar la puta roba.
—Si em lleixes portar’t el feix?
—Estruç, poc fotré, que no vull pas que dingú m’hi ensumi, ara que ja la flaire s’hi ha feta agra.
—Presumidora, parençosetoreta.
—A cagar, noi.
—Up! Com vostè vulgui, mes li ho adverteixc: no em faci llavors menjar’n la merda! —recita n’A. A., fictament esgaripós, mig escanyat, mes enjogassadament, bo i estrafent-se redubtable colltort, ancià, rígid, mestre-titèsic i esquerp.
Alhora, és clar, com qui no ho vol, cantant-li les quatre caterines nues de la veritat.
—Això els haig de respondre, quan m’ho exigiran per fer-me’n al capdavall penedit, més escarnufat interfecte, saberuts titelles i esquirolets de diari, ensibornats tothosaus de peu de marge, criticastres de les baves pus mocalloses, llefiscoses, llenegoses, infectes; tots plegats qui a manguis re m’encomanen, immú!
“I vindrà a fer’m l’enganyadora gara-gara el comitat sencer de botiflers i rellogats al canfelip feixista; es veu que la lleterada els puja al cap i a l’hora d’escórrer’s mentalment esdevenen tòpicament cruels. Aitan furgar’s el clítoris arnat del nas dementre que esguardaven l’art oficialment colt ans llegien el vers més críptic i venut, o xumaven el noticiari més fals, l’orgasme sobtat de l’esternut d’una allau de microbis pontificadors els fa dir bestieses massa corrosives. Els ho prohibeixc, maleïts bardaixos; els bugres, en aqueix aspecte, tenen el vit trop gros!”
Obscè repapieig, fotuda senilitat, amb eixes armes el profeta, ja molt part d’enllà de tota vergonya i escarn, es fa escoltar.
—Que no em fàçon menjar’n la merda, els dic. No em féssiu pas tampoc ara menjar’n la merda! Quan em vanteu qualsevol gargot anodí de “pintura abstracta” i m’ho feu pujar al cel de l’art, és que em voleu fer menjar merda, malparits!
“O que en Vagínula Segon encara és millor que el primer. Com el primer, dingú.
“Ridícules decoracionetes d’homenets de fantasia m’ho voleu posar al costat dels enormes panorames (difícils de concebre mes fàcils de comprendre) pels mestres geniüts i genials de tostemps duts als immortals canemassos amb mà ferma. Altressí amb la poesia. Amb pròtesis pretensioses d’humanitat ficta voleu que dingú pugui fer res amb cara i ulls de debò? Barroerament refistolats, ni llur mare no els entén. Molt recolades merdetes de poetastre qui caga amb restrenyiment forçat un xerri incomprensible m’ho duieu al plat perquè m’ho mengi.
“Poc sóc tan carallot, bajans; o goig fotríem.
“I, de llevants, què? Amb embut d’ample broc voleu que n’endrapi, merda ben espessa, golafres insolents, quan em dieu: misses, burgesos, morals, nacions, predicadors de diaris traïdors de pseudoperiodistes qui són escarbats merdissers qui com més merda escalen més amunt pugen.
“Sincerament, sense cireretes, no anirem enlloc; vull dir sense llurs pinyols, collons ben tesats, com bales atapeïts, i que en podrien fer funció, arribat el cas.
“Mon tremp català no em permet sinó ésser dur; i si enraon ho faig per a tothom qui mica s’ho valgui, és a dir, mai no pas per als trenta mil repressors pus, ara que n’esbotzaven la soll, tramesos darrerement a Barcelona perquè també vinguin a fotjar’ns per les intimitats, adu entre l’esponera de l’hort on anem a cagar.
“Us dic que tots els aixarneguits destructors del terreny qui sobre voldrien que mengés llur merda, ben aviat claveguera avall, mareig d’aiguabarreig pudent i estrepitós, els fic.
“I llavors, altrament atrafegat, sense temps per a pus nàusea de sentir’ls, ei, com si no existissin…”
Encara féu el còmic mitja hora pel cap baix, i així, aitan adorablement festejada, ja us ho diré, na Trin allí mateix aquiescent esdevenia: “Entesos. M’hi casaré (amb tu, vol dir).”
No pas que hi hagués pescat gaire, d’allò que li deia, però li n’agrada pler el to. Aquell to de vigoria sobreixent, oi?, prova palesa que el gènit el portava per dintre. El noi promet molt.
Apareix la mestra a la porta de dalt l’escala.
—On rau en Priàpul i el seu cul d’olla d’atzep menut? —nua com n’Eva, n’Empar demana.
—Amagat al seu cau més pregon, segurament, clapant la mona roïna del tip ans l’enfit de sang que s’ha fotut en la batalla del vespre d’anit, comandant —respon l’enamorat, amb accent no pas de pureta alzheimerià ans com a jovençà amb prou salut—. Naltres ens n’anem a cardar a baix a la bugaderia, a la cambra de les màquines de rentar, entre els pilots d’estovalles, tovallons, tovalloles i llençols ja nets i eixuts de tot l’edifici.
—Doncs bon profit, tinent, i l’ajudanta; ei, no hi prenguéssiu gaire mal, au, bona cançó, i que les cassanelles en dringuin a tonada molt alegre.
On la ferrenya venus li cop, esglaons amunt, cap al forat d’en Priàpul. I els dos encaterinats romanen sols.
Pensa, crec, en els suara al·ludits collons musicals na Trini; tocant-li’ls i tocant-los-hi, demana:
—En tens?
—Tinc-ne.
—Mes prous?
—Sospesa’n, i cuita quan s’omplen.
—Em tens?
—Tinc-te.
Car, trop impressionada, havia quaix perdut l’esme i, doncs, se li havia lleixada anar damunt. A sopols, com en noces tòpiques, els dos promesos, porta a través, fan cap a la bugaderia la femella a força dels braços del mascle.
—El dia del tàlem, l’hi fiquí per l’escàlem —compon i se les compon n’Amadeu, ara que totes li ponen.
“Sense esperar el feixuc i mentider dictamen de les qui a cap certamen amb englantina i ciclamen tampoc no els ix la vera veu ni bramen, eu, doncs, i sense pus gravamen: Cala’m, empala’m, embala’m, agre-sala’m; escala’m, tala’m i apunyala’m; eixala’m, xiquet, i xala’m; mànec de rem, enfila-te-me-l’hi i remena-me’n l'escàlem, puix que avui, com totjorn, som a un jorn de tàlem.”
