x) Li diu el ginecòleg metafísic, com li endollen el cloroform, que somiï truites
Era un vent tan dens de broma que, a bufegades, tapava el Solell. Tothom se n’esfereïa. Les ràpides onades de foscor i claror bruta i polsegosa, els vels estripats i les persianes esparracades a les finestres esbotzades, el quequeig planyent de les estructures, l’espellifament del cel, el botzineig impertinent, les fures ressentides amb destarotat uniforme d’infermera qui sortien i entraven de les cambres. Tot contribuïa a llur terroritzat mareig.
En Lanosa havia somiat que sa mare esquerpament el bonia.
—Has tornat a fer llenya com un boig a cop de destral.
—Mama, per què ho dius?
—No sóc pas la qui rente? Sang a les lleterades dels calçotets, i a les dels llençols. Sempre que agafes la destral per a desfogar’t, ronyons i pròstata i bufeta et fan l’enze, massa estrenyuts i putejats.
Allí començava l’adéu-siau dels seus òrgans de xiquet poc, lleig i a mig fer. De primer, doncs, la bufeta, i llavors la pròstata, i ara eren el seus ronyons els qui deien prou, plegem, i es retiraven, sense ni acomiadar’s, fotent el camp a tot estrop, i es piraven, raspaven enlluny a tota llet…
Es despertà cridant: “Mama, mama!”
Dingú no hi era per a fer-li’n cas. La tempesta havia morta. Mentrestant es veia que, per por que tot no s’esfonsés, tothom havia estat evacuat. La clínica deserta. I ell oblidat, entortolligament comprimit entre els ferros i cables del llit.
Al seu cervell, de sobte un clic!, com ara si se li desfermava un altre nervi. Féu cara de badoc. Petrificat. I, tost, per cabal, una corda de l’orquestra endegà el soliloqui. S’ablaní.
La guerra guerrejada per l’alliberament del nostre poble, oh, goig. Quan dingú no ens dirà com hem d’escriure i com hem de xerrar, ni com hem de jutjar, ni com hem de guarir, ni com hem de veure’ns al món, ni com hem de veure’l. Quan jutjarem de cada cosa amb nostre propi seny, no vigilats pel golut, avar, rapaç paràsit aliè.
Quan per comptes de merdes ambulants serem persones amb tots els ets i uts. Ja no més putrefactes d’abans de néixer i tot. Nets de la taca original d’ésser nats esclaus.
I s’hi trobava.
(…)
Sóc l’esponja qui en acabat de néixer i fer créixer el ganglionet qui li permetrà de trobar l’indret on viure, per comptes de deseixir-se’n en acabat (d’aquet inici rudimentari de cervell), i doncs, perquè ja no li cal pensar pus on anar, qui sap per quina etivocació, esponja, s’esponge en un cervell de milions de ganglions qui el volen fer anar amunt i avall, confusament.
Mon món és el boldró bigarrat d’imatges que el cervell em projecte i recuine per tal que m’hi trobi dementre que vaig d’un costat a l’altre.
A l’oliva jussana del cerebel, les neurones qui rodegen la qui porte el ceptre de mos pensaments batlleixen, molt autoritàries, tant mos somnis de bella dorment com mos malsons de lleig despert.
I els tres som el mateix: una esponja a l’il·lusa percaça d’un indret altre.
—Well, well, well, well, well, well, well —fa l’Einstein qui em tracte, en Jerzy—. And what do we have here?
Trepanat, em calibrae el fal·lus massa tou i estantís de la massa encefàlica. El sentia de lluny, i em sonae pallasset, en els còmics clarobscurs de pel·lícula de por força pomposa i mal parida.
—Aquet homenet qui tornem donassa de monument, sos lòbuls parietals jussans, què és això tan petitet, marcit, i podridet? Per això és tan ruc que mai no sap on rau ni quants fan tres cents anys d’esclavatge ininterromput i de propaganda anorreadora. Ara s’entén, veieu?
Com si encara visc a l’esperança de l’any 1704, on els volums pictòrics del possible s’harmonitzen com en En Watteau en una boirina de pau i acceptat fugisser paradís — cascú de naltres moixons d’un paisatge gens agressiu, on respires el teu darrer bleix bo i beneint allò que roman i els romanents qui hi romàngon, i s’hi arromanguin per anar fent la feina camperola, dolça, suau, tot solidària, on hom s’hi afegeix a son albir.
Colcant un raig de llum enlluny, no mir enrere altre que per a somriure-us, cada cop més a prop, fins que us em fonc.
—Clavem-hi l’escalpel —diu—. A eix indret que no glaçàem per a no desavesar’l de cap tutia d’aqueixes qui promouen a l’estadi propvinent devers el canviot acomplit. Només per a veure què s’hi escunça, ca?
Puig, amb feiens rai, pels penya-segats de l’esquerdall silvà, escarbat piloter qui els mals minyons de dalt han llençat i rellençat. Si mai esdevenen grans, minyons xerecs, atès que llur mare mai no sabie reptar’ls, baldament els rènyon els anys. Pels circuits molt envitricollats del laberíntic cervell on ens movem, a velocitats de vòrtex i vertigen, no emergim als còrtexs sinó perquè ens hi esclàfon, cuques odiades. I tant com voldríem per comptes envolar’ns.
Bilions de boges sinapsis ens hi enrampen, i destrenyen i emboïguen, escrues, les ales. No sé pas si arribarem a sentdemà, on tot allò que encar reïx a ésser ha esdevingut, u, l’únic cervell.
—Ets fems —em diu—, d’on la millor floreta neix.
—Veieu-me’n doncs rabit —respondria, tret que poc puc. Amb la pelleringa qui sóc, amb prou feines si escarneixc, amb la sang qui em glopege a deshores, ni el feble rosec del milcames ni l’orxec d’un fort escotiflós priàpul.
—Et fem més lleig perquè ressuscitos més formós —diu, fent anar les eines d’esmolat tall.
—No és aqueixa mateixa la religió amb què enganeu el pobre anyell propiciatori qui serve tanmateix dèries i neguits de preferències d’ultratomba?
—Aqueixa carota de crostes, llúpies, trencs i bonys, aqueix cos arreu profligat, estavellat per terra i per cantons i panys de parets, vernissat doncs de moltes de capes de sang eixarreïda, quins pròdroms no són d’un sentdemà gloriós —va explicant el cirurgià a les assistents qui remuguen no sé pas quines aprovacions—. La seua síndria, aventurera rai. Amb aquet cervell esponjós qui sap quins horitzons siderals no escoseix. Fem-lo que prefiguro on reïx d’ésser demà, i passat i l’altre — cada camí més emperfecteït — inundat tothora de presències quasi idèntiques, com despulles de metamorfosi, qui en realitat són ell mateix, aquell qui fou a cada instant apartat, mentre es distancie d’ell mateix i reïx d’atènyer’s estàtua. Estatuesca estàtua d’imperfectible deessa. Per què collons d’altre servirie un cervell?
Why indeed? Per què, ausades. Com diu. Tret que davall el pont opac d’un Sol esgarriat, se’n van els jorns, i la nit roman.
Enjòlitament perdut per les intermembranes dels firmaments tangibles (els toc, els toc!, tot i que no existeixen altre que a mon magí), repesc ça i lla els retrunyets molt febles, filagarses de so, dels chors cantants d’antic per tants de morts adés patèticament il·lusionadets pel càntic.
Voldria algun jorn raure de peus en quelcom de sòlid, no pas solzament aesmat per una síndria mig asclada qui rebot entre ontocoms de fantasia, xuclada i repel·lida per esfínters afòtics, umflada per flogists, per èters molt feixucs estranyament suraire. Ei, no, destralers, treieu-me d’eixa cangrí qui desconeixc!
—Don’t I know what you mean —fa—. Guaiteu, xiquetes, fa?, com rondinen les seues viscositats; ui, ui, ui, ui, ui, ui, ui, quina pirotecnieta de desesperadet, el micropsíquic; guaita quines bombolletes empampallugaires entre la boirina dels estralls encara fumosets. Xàldigues de protesta, ai, noi, doncs sí que en fotrem cap cas. Fora, home. Maneig brutal, si vols que res sigo fet. Pròstates, collons, glàndules, panys sencers d’estantís cervell, tot això sobre! De moixó a cuca, i envant. Trenques aquet os i l’allargues fins on vols. Triumph des Willens, Wiedergeburt, d’irrisori nap buf a pallanga esveltíssima. Guaitin, senyoretes. Zip-zap. Si això no, doncs un altre, vós, per això pas que ens barallarem. De mal pedaç a bon. Al Brasil colonial, tot s’hi val. Quando se perde a noção do composto, malament rai. Não fui eu que o assassinei. Eu sou bom. Si bon, si bon; c’est si bon, bon-bon, bon-bon. Mes, ai, com plore, pobrissó, mentre tots ballem. Això no va ni amb rodes. Ja hi ficarem més seny, xst, xst, au, fastigoset. Qui vol aigualir’t la festeta? En Jerzy amb el seu jersei de llana verge és bo per fer-te’n, i gens llanuda ni amb cara de fada, fava feda per torna, jotfot. Guaita, aquet tel de la melsa inútil, d’himen i ja està. Provarem totes les vies, i, si aquesta no fila prou, una altra. I qui es mesprèn, es reprèn. I així, ca?, anar fent.
Hi haig esdevingut, pròpiament engarjolat, rere brèndoles ondulants com fideus, sonores, però, com elàstics — una tossa més o menys amorfa, genuflecta, i no del tot tova — un objecte cantaire a diferents modalitats i modulacions, frases de cançons em ragen no gaire harmòniques, la veritat.
Si qualque eina, haptotròpica, em burxe el carpó, sóc la truja eròtica, a qui el gall cardaire clave els esperons, i llavors em desareg, i mon tremp adés ferm ara s’ha dissolt, i mon tarannà jaqueix d’ésser equànime, i doncs, com el riu o el tramvia qui se sobreïxen avii uns borbollons de caldéu — em semble que tac totdéu de limfa i sang.
—Quin cuïc l’ha picat! Ens fas més gràcia ensopidet i narcolèptic, tu. Qui li tocae el voraviu? Jo no haig sigut, qui ha esset? Quins eruptes, vull dir, eructes de volcà. Celests fums. Qui es deu pensar qui és! Alguna punyetera qui me l’ha mal atraçat, eh?; duu l’adreça perduda, totalment esgarriat. D’ací el desesper, meucarra meu. Injecta-li això, salada. Ara, ara… Guaiteu com torne a casa com aquell qui en canvi ha feta a estudi tanta de bondat, i com recull pel camí els llibres adés abandonats, i com tot l’espatllat (la bicicleta, el baló, les sivelles, els descosits) ara ho adobe amb molt recomanable assiduïtat… I amb quina sang freda no es capté si veu nogensmenys com li voleien i se li envolen els òrgans, com roba seua (parracs) penjada a la babalà i de sobte imperialment escombrada pel vent del nostre discerniment… Vantem’ns-en, ca?
Mon ànima, riu ample qui flueix devers la fosa suau amb el vastíssim oceà de l’ésser, és fora de l’acció del cirurgià. Condemnada a viure lluny del campament, exiliada, bandejada, treta de la companyia, tanmateix es manté autònoma i intocable. Maleït general, ell i la seua nova arenga, m’entre, propulsada amb pler de capellans, per un esvoranc de la ruïna del meu cos desconfit i ix, com un bufarell gens sa, per un altre. Els coleomòmims qui em retoque a la dura mare dolorosa…
—Sharp edges of a crossroads, you bet! The dura mater and its coleomomyms — aquets folres d’estrafet desig qui es cabdellen als filaments axònics del còrtex, quina descoberta — wouldn’t it be nice, girls, that I got for ’em the Nobel prize? — (plenty deserved, boss!) — mentre que l’únic de bo que fot mon col·lega, el col·locaire de priàpuls, és hipnotitzar amb no sé pas quins heliògrafs la forma del pacient i allavòrens alterar’n ça i lla els embalums fent-li creure que tots els mals, dolors i punxades que li etzibe no és pas ell qui els ressent al seu cos molt botxinejat ans és un personatge o altre aleshores somiat pel pacient — qui pateix és com qui diguéssim una o alguna de les projeccions menys secretes dels seus coleomòmims — implantacions naturals del que podríem haver esset i no som — facsímils propis no reeixits, car, llas, normalment només ens n’ix un i a córrer — i poc pot cascú llogar’s cap cirurgià d’excel·lència sublim — poc podem dingú collir’n cap altre i encara menys engrescar’n enfora cap de triat mitjançant la mà del gènit — poc és qualsevol qui sap induir de cap multimilionari bateròlic que així es captingo, i es pago trinco-trinco aital beutat inèdita — heroica ans històrica per a exemple de les nacionalitats de tot un futur universal inescandallívol de totes totes.
Els coleomòmims qui em reajuste al cresp de la dura mare són adjacències gens determinants. “Per molt que em toquis, mon destí d’essència a la finestra del conscient no es mourà. Els vidres de la finestra, sí. I prou. L’espectacle que m’és destinat que sigui testimoni de presenciar no variarà per molt que les teues arts es pènson màgiques, capdecony.”
—Let’s never let go either of hope or of the task at hand, like dummkopft doctor Baratinsky is fond of quoting. Tantost esdevingos preciositat escultural, ardida i superdònica, segur que t’eixamplarà les vistes de la teua puta finestra existencial. Qui ho nego, gens no és científic, és una mena de carrincló cristià místic, i d’aquets l’infern de la badoqueria escruixida n’és ple. You are not yesterday’s news anymore. Welcome to the new life — you’ll be another Charles Crab plus the amazing glamour of your beauty. Passeu-me martell i escarpre, bufones.
—És veritat que si t’agraden les sorpreses més et val ésser ateu i no creure’t que ets re altre que un joc de casualitats a cada segon modificades sense cap altre significat. Que ets truc de memòries per cap batzac fàcilment estavellades cap aquet costat o l’oposat.
—I doncs, aesma’t quina sos! presa! quan, mort, et trobes que hi ha re! Al contrari per als creguts de falòrnia, els embadocats amb déus rai, quin balafi de poca vida trobar’s no re. Ni sospresa no els és allerada, car ni són, i qui ni és què pot sentir?
—Al Brasil colonial, tot s’hi val. De petit em ficae nerviós, neguitós i neuròtic el tic-tac incessant d’un rellotge de pèndol a la cambra del padrí moribund. Em pensaa que allò ere el temps qui s’escolae. Però qui entén això del temps? No en treia l’entrellat. Només hi veia l’eternitat. L’eternitat gastada. Absurd — l’eternitat no pot passar — justament és estàtica — s’equival — de zero a infinit, zero. Per això el temps no existeix. El tic-tac no el fa el temps passant per cap sedàs mecànic, el fa un mecanisme autònom, solipsista, carallot — quelcom que en diem el rellotge i que no mesure re, no fa altre que aviar els cagallonets d’uns sorollets, els rotets païts per rodetes dentades i ressortets. Si se li acabe la corda, s’arreste el temps. I el temps espere ton padrí que torno a fotre l’univers en marxa. El dia que el padrí es morí (a tot estirar el sentdemà que es morís), tot s’haurie glaçat. Qui esperaríem ara? Com la bella dorment del bosc, la cardada del príncep nou?
—Quin nou déu neix, o quin reneix, ressuscitat? Així m’agrade: aqueixes imatges de renaixença et treuran, tota noveta i tan xamosa, de l’ou del teu eidòlon vellarra, anterior, qui descartem, només aprofitable per als fems.
—Mon enteniment d’insecte capeix damunt les aigües lustrals de les palanganetes profertes les formes dels òrgans de recanvi, i un crit mut — mut perquè no vull despertar dingú en l’esfereïment — em brolle, oimés destructor d’integuments, tendons i venes.
—El teu segon cervell — car sàpigues que de la cresta neural de l’embrió es formen alhora el sistema central i l’entèric els quals, més tard, el nervi vague manté tothora en contacte, de manera que el seny del paltruu i el del cervell s’interinflueixen (maldecap, el ventre ho sap!), i que si a un determinat moment un obligue l’altre a obeir i ho fa per bon motiu tothom hi surt guanyant. El teu segon, el del paltruu, el que amb neurones folre pap, ventre i budells, deia, la seua memòria instintiva encara et voldrie nan lletget i incapaç de saltar edificis i elevar rocs i vehicles part damunt els caps dels armats qui t’empaiten, per xò n’hem de ficar de nous. Tot plegat un sistema digestiu qui no penso gaire (car com menys pense menys tems) i qui desfaço el malefici del nan — qui no et faço, doncs, ni nic ni volpell, ni pèrfid.
—I el gep? I el gep?
—El gep que el bòmbon, només duie sort als altres. Sulfamides a dojo, nenes, sulfamides. Som-hi, un bon raig.
A poc a poc, i bona lletra, em duran lluny de la ganga fugaç i amorfa qui fui a l’imatge colta d’un perfecte Maillol entronitzat — confiem-hi!
—Prô per què vols ésser’n tant, de bemplantadota, jotflic (em reptae ahir mateix, abans no es morís, en Càncer), encar acabaràs fet una altra deessa, i això mateix ha estat font de tants de mals. Mon priàpul no feie distincions, poc balafiae l’estoneta debades. Totes li eren prou boniques, adu les més lletgetes. Prou saps com tantes i tantes em sol·licitaen, la novetat de l’animalet (el qual, és clar, l’ha sobreviscut, i vés a sàpiguer en Pasqualot a qui l’empelte ara) les atreie com boges. Planyívol convent de bruixes, me les trec mosques, tret que ell (la sagonella) mai no en té prou. Ai, on et fiques; ni ho saps, escolopèndric. Víctima dels desigs, esbatanada, eixelebrada, esbudellant-te per cada cucot p’en Pasqual col·locat adientment intercruralment, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, qui la sang alhora et xarrupe i enverine. Ara que, segons En Càtul, “fets mos breus jorns, entr a la nit de la dormida sens fi”, si d’una cosa no em penedeixc és d’haver’m somiat, en vida, mascle, car la dona, prou ho deien els clàssics més carrinclons, és de tot mal origen — i quins somnis somiaria, sabent-me aitan culpable, al llarg d’aqueixa clapada sens fi?
—Girls, is that true? O són només els salaços repapieigs de l’anestèsia? Nobody told me Crab is dead. Aquell Baratinsky és un metjarra de poc gàlib, jotfot. Cul-i-merdejar amb el seu pacient, rai; ara, a l’hora de la veritat se li escape com un moc. No fóra la primera vegada que el veig cagar-la. No volguéssiu que us digui quines fastigositats no empre de xampú, aixarops estantissos de gènere empeltaire sense remissió podrit, això si no es mesprèn entre suquets de lleterada i de lactació. Quin objecte de riota entre els congèneres als simposis més tronats. Els seus invents els invente un psítac, només cal estudiar’s amb aclucalls i un tarannà ultracrèdul els manuals dels utòpics. En Fourier, En Sade, En Szaz, aquets. Sort en té aquet altre que l’agafaa eu. En Baratinsky el pren per ocellet malcantaire — com féu amb aquell violinista nan — ere un homenet vermell com un tomàquet qui amb el seu esturment odiae tothom — els xerrics i nyigui-nyagos que aviae, malsdecap a betzef. En Baratinsky l’adormí i el ficà en una gàbia, ere una gàbia muntada a tall de càmera de fer fotos. El portàem a la clínica els dos amb el cotxe meu. Em diu: fiquem-lo al cotxe, prô amb molt de compte, eh? I sobretot no en pitgem ni per malastrugança l’ull de plàstic blau marí que fa com ara el piu de la càmera. En realitat és el seu ull humà qui dorm, i no veu res. Ni res ha de veure fins que la seua xil·la no sigo un obelisc.
—Em retreie en Càncer que això de dona porte tots els mals. I el pitjor, com prou feie el gens carrincló En Silvà Gal, ja agonitzant, més de dos-cents anys ha, planyent-se’n a les infermeretes més distretes de veure, que per culpa de la més adreta i bella la superstició s’imposae al món:
Allò de coldre ídols, la religió, que en diuen,
la vostra beutat, dones, féu néixer — els ulls us riuen,
la boca promet, i la figura és meravellosa.
Hom trià, entre tantes de coindetes, la més xamosa
i l’encimbellà al plint — aquet altar inicial
la mort tacà, i calgué inventar un déu “immortal”,
— lladre cosó, i espia qui dingú de sobre es treu.
Sense valtres, totdéu fóra encar feliçment ateu!
—This Crab was very brave in the field of battle, but an idiot pel que fot als ideals del viscut. Et descabdellem dels àxons el més impressionant de tots els coleomòmins: amb uns retoquets ça i lla, uns empeltets, uns renovellamentets, uns trenca-i-adobets, un canviets en l’ordre d’activació de certs gèns… De tots els coleomòmims emmagatzemats, de tots els tus qui podries haver estat, fem realitat del tu més astoradorament magnífic, prou pots, collons, qui es queixarà. Tothom en romandrà hebefrènic vist el resultat. Et cauran de jonollons per tots cantons.
—No, però em veig mort i quasi entrant al pampallugueig incessant del riu ascendent dels morents qui foren i van desfilant devers el no-ésser; hi som tots, en perceb llurs siluetes, cucs, cuques, plantes, edificis, signes, totes les creacions naturals i humanes enfilant-se cap a un cel qui tot ho devore… Ases…
—Les sorts, bones i dolentes…
—Gats…
—Els lladres, propis i estranys…
—M’esqueixeu, m’esqueixeu…
—Tot això són els canvis de la personalitat. El cos també altera l’interpretació. Tos nous ulls es projectaran d’una font novella a un paisatge obligatòriament novell, poc pots fer-hi altre.
—Ah!… Esfereïment sens límits, ah!
—Serveu-me’l fort, gundéu! Si et bellugues tant ho espatllarem tot. Com En Tirèsies qui hagué de separar amb el seu bastó les dues gegantines boes qui cardaen desesperadament, i per aquet fet esdevingué míticament dona, senyorassa avinent com N’Isis mateixa, a tu prou cal que et separem amb els escalpels i ganivets aquets budellams d’on els fats malignes et descargolaen un coleomòmim aitan erroni — collons, oidà, no en treien sinó un ninot nanot i malfet, i ara volem que te’n tríon, més benèvols i assenyats, i adu per a rescabalar-te’n, en acabat de tant d’ignomini, el millor possívol.
—Auxili, m’esquarteren!
—Prou pots! I, esquarterat, passaràs pels dotze estadis de rigor. Et calcinem, et congelem, et fixem; et dissolem, et païm, et destil·lem; et sublimem, et separem, et mà-cerem; et fermentem, et multipliquem, et projectem… I, ve-li, through the dismemberment to the shining that blinds. De l’esquarterament dels cossos baixos (objectes geomètricament malformats qui gossament s’arrossegaven repixant cobles esfilegarsats i bords d’errònies connexions) (oh, Splendor Solis!) accedim a la vigoria de l’or pur! Quin alquimista més acomplert que sóc.
—Socors, Socors!
—Sí, anomena’t, anomena’t — però no et contestos, car ja no hi ets!
—What? Help, help!
—Prou, gundéu, et fotré un parell de mastegots sobre! Veieu, nenes, com ens ho agraeix? Les bones maneres i l’educació els ignorants les prenen per mostres de feblesa. I ara em trepitgen malignament l’hortet, tot fent veure, amb llurs feixugues botes del delicte, que llur barroeria és distracció — es foten passar amb esquírria per més rucs que ja no són. Li dic a la dona que tot i que sóc tan bona persona, ara, amenaçat d’intrusió, puc tornar’m violent. Els dónes la mà i t’arrenquen la màniga. Sabeu què feia? Pujaa dalt i agafaa el fusell, i tornaa a baixar. Ara tenia el fusell a la vora i no deia re, amb cara seriosa, calmament emprenyat. I volia que s’adonessin que la broma s’havie acabada. M’apuntaa ben conspícuament els números de llurs vehicles. Ara sabíem que els tenia fitxats. T’has de sàpiger fotre respectar. O totdéu et puge a cavall. Amb aquets pacients sense paciència, el mateix. Fotríem goig si els féssim cap cas i aturéssim a mig camí la feina. Quins monstres no ens en sortirien! Millor que es mòron! Cantem-ne el gori-gori, celebrem-ne d’amagatotis els kterísmata (les pompes fúnebres) i emparedem-lo, hermètic, al sostremort. Poc fóra el primer.
—No, no! Vull viure! Perdó!
—Doncs moixoni, ca?
—És que això que t’escòrxon fa tan mal, i això que t’òscon i escrúixon de pertot; i aquets escarpres que et rompen en escruix, home, si fóssin clips i xinxetes, i algun puntet, rai...
—Sou un poner, senyor Socors, ni un espotzim d’ardidesa, gundéu. Pit enfora, home, vull dir, dona. I veureu quins pits! Com volen els oscil·loscopis per l’espai i creen bromes de polsegueres de matèries estel·lars i hom els confon per nèbules qui milions d’anys llums no travessarien, de tal faisó que qui els observe no sap si allò que veu és pols d’estels o de miasmes, així qui us veurà. Dirà: collons, descendí la deessa o veig miratges? I els psiquiatres firaran. Guaita’ls com suren, llurs consultoris de gom a gom. Doctor, veig visions o el paradís comença de buidar’s, car veia abans-d’ahir aital beutat que en romanc enlluernat. O me’n vaig a l’oculista que em buido els ulls, car ja no veuré mai més re pus sensacional. A cavall del divuit i el dinou, el psiquiatre Esquirol prou ho deie, això de malalt i dolent s’equivalen per equació existencial. El mal-alt, és a dir, el mal-bo, dol, és dolent. I el dolent malalt. El mal-alt és lleig, i qui és lleig pateix. Ésser bo i bell és el mateix. I, patir, la lletjor pitjor. Enjorn, de pària us veig, ni bo per a carn de canó, a la pus gruada — oh, miracle — nineta de totes les càmeres. Perfecció de cos cataplèxicament reforme l’ànima. De feral i temut, a colt objecte de cobeig universal per qui totdéu malde. Content us vull, projecteu’s-em al sentdemà, on gloriosa ascendiu.
—Pujaré sense ballar, no fos cas que em confonguésson per cap oscil·loscopi o broma de polseguera o nèbula, glop, glop, glop…
—Nenes, ja està. El cervell del paltruu totalment canviat. El que empeltem fa goig. Noves interaccions amb el de dalt garantides. N’albirarem als aparells les espurnes de les astorades salutacions. Pirotècnia rai.
—Qui som, qui som?
—Cert que n’estic orgullós. Quina obra mestra, ni En Miró. Tot aquet budellam. L’empelt de la jornada. Una foto, si us plau. Estic temptat de signar la brillant composició. Saps què? Signem-la, que collons. Quan el radiografíon, o quan l’anatomítzon (així que la reputada beutat lliuro l’ànima, ha-hà), es trobaran que el déu qui la parí ere prou un altre!
—Qui, qui?
—Els japonesos tradicionalment veien, com cervell principal, el de baix. Idèntic capteniment el dels sexualment obsedits qui només veuen el peret de baix, i el de dalt ni sentir’n parlar. En el cas dels nipons, això volie dir que, si els feien un rentat d’estómac, els ere com un rentat de cervell. D’ací la facilitat amb què els dirigents manufacturaren kamikazes i procuraren harakiris a tort i a dret, hom en feie candidats mantxuris a betzef. Sense la putada de les bombes atòmiques haurien guanyades les guerres. I és que l’humà és tan plàstic com el plàstic. En fots el que et rote i pitjor. Tant se val. Ara vigileu-me — les més matusseretes, i les qui despengueren les hores de tranuita en disbauxes i insomnis desesperats, les vull a segona línia. Només les més fermes de tremp i tarannà davant. Feix a feix, congelem la massa, del tàlem amunt — arribats on són els culpables, hom s’hi acarnisse — cremem-ne al còrtex els coleomòmims qui el volen nan i lletjot — recacegem i tractem de trobar, per a fer’l ben palès, el coleomòmim qui el vol una altra Isis triomfal i raspallem-lo ben lluent per ço que s’imposo. Som-hi, i que dingú no hi prengo mal.
—Doctor, i l’allò? — l’allò! On em bull el residu animalot; on em rau el dipòsit instintiu del caos innat d’on l’escatxic cosser de les tendències agressives se sulfure i m’impel·leix de cop-descuit a no endevinar’n cap, o gairebé; on tota irracionalitat té la via lliure; on el cavall boig qui em mene es desboque com un capdecony.
—Cada partícula opere en tàndem amb qualsevol altra a qualsevol altre punt de l’univers. Univers nostre metastàtic (per això en Carles Càncer s’hi trobae com a casa), i cada univers (oi, senyoretes, qui sap), un tumor nou. Si t’alterem les teues dades, totes les de l’univers s’alteraran per correspondència quàntica i llavors seràs acceptat — la teua nova realitat serà la realitat qui haurie d’haver’s realitzada al començament. Aquesta és la gràcia. Corregim els fats, qui el dia que et conceberen badaren de valent. En corregir’ls, retroactivament els millorem. Així amb el re u (l’entitat una) qui n’hi ha qui anomenen déu. El re u esdevé el nostre reu — qui cree déu som naltres. I aleshores tot entre al comcal. Quant a tes connexions cerebrals, never worry. Et desaconsellem cap mena de neguit. Car tot brolle de nou, tendres dèndrits es refan; trincosos, íntimament dringants, circuits són reinaugurats; l’obsolet reneix bel·licosament desembolcallat; l’encetat de fresc, com l’arna de la carcassa, s’erigeix en l’ànima del cos renovellat — l’allò retrobe el seu això — i la teua esvaívola consciència reprèn el trajecte. No sé per què t’hauries de ficar gens nerviós.
—Ah no?
—Non-non, non-non…
—Quan, damunt el mapa, l’ombra de la mà que m’atrace al retorn té als dits un molt esmolat escalpel?
—Falòrnies. Aprèn el nom d’aqueixa flor / O aprèn el nom d’aquet taüt / Com papalló amb maldecap / Curiós dels envitricolls / Aprèn-ne el nom, aprèn-ne el nom…
—És això cap cançó de bressol?
—Fes el tomb ací i enjondre / Papalló per poms i tombes / I encamalla’t per les barreges / Diferents qui vida donen / Tiges, teies, tigres, tones / Mà del fat omnipunyent / Dins l’esquerda de la muntanya / Matràs, morter, oli, catàstrofe / Qui aquet jorn de fresc ens paste / Insectes, bacteris, polímers / Llavors, pinyols, dèries, metàstasis / I dingú no ens diu, vós, dispensi / Ni faci cas del va intrusisme…
—(Ronc, ronc)
—Xst, senyoretes, i, ara que dorm, tot és possible.
