En Peret de Baix, qui potser el van néixer de nom Quintí d'Espases - mai no s'octubreix. Diu: I ací hi ponc amb una certa regularitat... Lloca qui sóc, m'esguard els productes dels meus espoderaments així mateix amb un cert goig.

diumenge

Vint-i-sisè lliurament (darrer de Tothom en aixecar's...)








z) Truites doncs de xorrèstic xop




Quan en Genuí tornà a ca seua, després que a la rambla de Tarragona n’Empar i en Carles se’n desixin tant a la xamberga, es llençà al llit a covar-hi fantasiosament el moc, hum, o el refús.

S’hi havia estades dues hores pel cap baix, quan sa mare el cridà a sopar. Quan sa mare féu a sopar, nen!, les construccions mentals se li estimbaren en escruix. Una altra torratxa d’En Bavós a torrar porres.

En acabat, feia força calladet nyam-nyam, i al rerefons, a la pantalla de darrere el crani, part de dins, ell o els seus sòsies més adrets i valents encara continuaven a la percaça de llurs proeses. Hi passava un seguici de sacerdots obscurs i sabeu què diu? Doncs m’hi afegiré, quina il·lusió.

—Mama —féu—. Per a demà de matí adobeu-me si us plau un bon entrepà que faré cua al port a veure si hi trob cap feina.

—I els estudis, fill meu!

—Això s’ha de compaginar.

—Cert.

Demà, hò, o despús-demà, o l’altre, emigraria a Califòrnia, on es veu que els cirurgians en saben un tou i un ou. Veuria de primer si el volien de grum o d’estiracordetes a cap vaixell — petrolier o bastaix del que fos, maquinàries, animalots africans, pintorescs pirenaics poblets sencers… Per aventura oïria d’esquitllèbit les converses cosmopolites d’alguns dels passatgers. Que cap no s’hi enllaminís. N’hi ha d’aqueixos desvagats força aviciadets als vicis perversos i més divertits. Hò, hò, viatjant aprens molt. Qualque o altre, per comptes de propina, li darà un petonet, un tust al culet?…

(…)

Sa mare guaitava el televisor a baix, i ell novament a les golfes, tret que ara engruixint el farcell per al viatge.

La dona vella qui sortia a la tv, ensenyant avui com fer una truita, em sembla que de cervells, i ganglis afins, no era pas encara en Carles fent de xarona dona vella culinàriament alliçonant favots televidents. En Carles encara trigaria uns vint anys si fa no fot (els mateixos si fa no fot que si de cas en Lanosa, després d’aquest sopar decisiu, trigaria a fer’s operar del cervell), trigaria uns vint anyets, en Carles, dic, a accedir als platós estel·lars per a esdevindre-hi cuinereta cusca i decent.

Aquella donota d’aquella nit, era de l’antic règim del Vagínula u, feixista com un plom, adusta, repugnant, religiosa, fent la viu-viu, i ben sovint la mort-mort, en un aparell escotiflós, de tristes pampallugues. Potser la mare hauria guaitat quelcom d’altre, però aquells anys no hi havia res més. Engegaves i t’endollaven llur gasofi, sempre repel·lent. Aquells castellufes, massa carrinclons. Cal dir que el ridícul i sanguinari tirà d’aleshores, molt escarransit, es feia també dir, de nom de guerra, Caldillo Frasco (flascó de brouet) — el d’ara es fa dir Quan Caldo (brou instantani, per a quan dius quan), perquè el bord és gros i no li escauen diminutius, tret a l’hora de parlar del seu cervell. Confiem que els qui fiquen brous (de conreu infecciós) perquè els manin, qualque dia aviat trobin que ja en van prou escaldats, i ho deixin córrer. La qüestió: que els programes culinaris ja eren (i són) patriòtics per pura correlació de dalt a baix.

Tant se val. Dementre que de baix li’n pervenien les bestiades que deia la cuinera ruc, en Genuïnet havia emprès d’escriure una “Lletra de Comiat” als seus (virtuals) companys de lluita. “Dingú més generós que els lluitadors. Doneu la vostra vida perquè el vostre poble subsisteixo, i perquè no ens perdem, ni tot hajo esset debades. Viviu (i perilleu de morir sense altre guardó) en el respecte constant dels nostres — dels nostres i prou — del nostres recurrents — magnífics — llur ombra ens reenvigoreix perquè cresquem — avantpassats qui es reesdevindran en els nostres descendents. I, si no els defensem naltres, qui? — i, si no ara, quan? Els gloriosos lluitadors qui els larvàtics escarxofats als trons dels aterradors flagells il·limitats insulten de terroristes — i d’altres penjaments sense solta ni volta — mentiders dels cofis-i-mofis aclaparadors i rituals — fastigosos cucs grassos del brandar unànime, embolicats amb els mateixos símbols botits de putrefacció, vaginúlics, flasconaires, borborígmics, anorreadors, borbònics — fetillers del verb merdós qui amb mots de passa-passa esbombats per tots els mitjans i exèrcits massius ens volen, en un tres i no res, no sols inexistents, ans mai existits i tot. No sols violats i escruixits ans devorats i engruixint’s-els les morbideses infeccioses. I que no se’ls n’escapi cap. Embogeixen d’odi per heure’ns sencers. Es deleixen per fondre’ns tots plegats en llur maleïda fonedora, fonedora per ells patentada, pels enemics qui ens fonen en llur enteniment d’insecte àvid, fiblaire i picallós.”

Fa: “I l’acabaré dient: Keep it up i a trempar fort!

“De moment, no pas que em trobeu a mancar, prou que ho sé prou. Qui no és al món, no és aumon! I tanmateix, espereu’s quan torni, qui et véu i qui et veu, que direu! Car per a mi tot começa més tard.

“But what’s the time now? / Time of course to count the money. / Perquè no en tinc prou, espoliat, / haurem de fer’n dringar amb el suc de l’esforç. / Com sempre, proletari, quin remei.

“Però em deixaré de conya, em posaré la clàmide dels estoics i començaré amb el relat del fet cabdal que de petit m’obrí els ulls. Qualque diumenge havíem sortit d’excursió amb mon pare. Els tres atapeïts a la seua moto, ma mare, ell i jo. Cada vegada, invariablement, el mateix trajecte. Sempre la mateixa aturada (suposadament per anar a pixar encara que dingú no tingués pixera) just al mateix indret, entre els monticles de cendra — pertot cristalls atomitzats d’argó que el ventijol feia surar, pessigollós, a llivell de tos oronells — i dic argó sobretot, però qui sap quins altres metalls feixucs i productes tòxics i radioactius? Isòtops, ploms, mercuris, plutonis. Sulfits d’hidrogen per als ous, i cisplatins per als testicles, vincristines i prednisones per a la sang, procarbazins i mostasses nitrogenades per als ganglis, adriamicines per als limfomes… Pler. Car allí hom hi descarregava detritus antics de cementiri, i recents de crematori i de qui sap les llordíssimes fàbriques.

“Vós, dementre que no gaire lluny, gairebé s’hi podia anar caminant, ens podíem haver arrestats a un prat prop del pontet que duia a un poblet tot bonic. M’hi havia escapolit qualque copet si els pares discutien de banyes i afanys semblants. Tot hi era herbei fresc de rou, i hi voltaven pler de cargols. I ocellets hi feien niu, somrients. Yellow bird up in the banana tree, you sit all alone like me; / did your ladyfriend leave your nest again? Sota un lledoner al capdavall d’un vessant suau, hi jeien dues dones, tranquil·lament escoltant un transistor. Sempre abans les havia vistes separades, i fins aquell jorn m’havia semblat que era mateixa dona, qui un jorn s’havia aixecada agreujada i podrida, i un altre poc o molt s’havia refeta de la malaltia esgarrifosa que l’arrugava, aprimava i engeperudia. Ara queia del cavall i me n’adonava que eren mare i filla. I que no eixien mai de casa juntes perquè hi tenien un moribund qui no podien jaquir sol. Entretant, el moribund es devia haver mort, i ara, per comptes, en un carretonet a llur voreta, un infant de bolquers hi seguia la musica. L’enrònia dels mitocondris és sobreviure caigui qui caigui. Es veia que les tres dones de les tres generacions compartien mitocondris a balquena car, si posàvem que l’infant era producte híbrid de dona i ximpanzè, per un exemple, com s’entén que seguís la musica amb el mateix brandar de cap i la mateixa cara de felicitat, d’on venia aquella palesa afinitat? Aquelles tres eren parentes — parentes per relació directa, sense mascle interposat — m’hi jugava un ou. Llurs vibracions les copsava clares i sense estàtica, duien Na Xantipa a l’hipostasi, i em revelaven, sense haver’l estudiat mai, el pensament d’aquella immensa filòsofa — res a veure amb el capdecony d’En Sòcrates, llepacul dels burgesos més espletaires i doncs menys solidaris, vaginúlic ja dels anys de la picaó.

Sense mascle, eh?… I, al capdarrer, per què no?… Ja em veia senyoreta elegant. Com elles, com les quatre (o adu set) femelles del deliciós epígon, excel·lent al·legorista, En Baldung-Grien — ep, i hi mancava, jo — les quatre saons com les quatre edats de la dona, infantona, xiqueta (eu!), madureta, anciana, sense oblidar’ns de les tres d’entretemps, ei, encara en cabem. Ah, sí, doncs, si m’hi encabíssiu, pot-se-fer de cosineta, del que fos? Car allò sí prou que era una familieta comcal! I us ens aesmeu juntetes al bany, com ens hi aesmà el mestre En Dürer?

“Prou cagarel·la. Per què l’existència ni la necessitat del mascle? No pas per a afegir al cabal genètic, el qual altrament sempre fóra idèntic, i doncs decadent i abocat a la degenerescència, és clar que no, tot això falòrnies d’inútil alquimista mascle (o et tractaven de bruixa).

“L’agonitzant qui tots aquells mesos dingú no havien deixat veure, em fa que devia haver pertangut a l’ordre dels primats — ximpanzeic?, goril·lí?…

“Cal dir que aquells dies jo era jovenet i empatollós i que confonia mito-condri i mite-cendri. Ara sé si fa no fot que el mite de la cendra qui es refà en l’objecte cremat del tot, i el granet del metabolisme oldà qui de dona a dona s’encomana no té gaire a veure. Un és un comprensible desig de millorar’s, i l’altre una veritat com una casa. Els mitocondris, organismes tanmateix autònoms, porten al gep un grapadet d’anys, milenes i milenes de milions. Ara, en avinent pacte femellenc, fan llit amb les cèl·lules femelles; combinen allò menjat (truites de truita i de bolet i de nous i d’enciam) amb l’oxigen molecular per tal de parir energia pura. Exercici diví, això de parir, jotfot. Perfecta biografia. Qui fos dona, tot en tot!, em deia, delicadament apassionat com les flors del mangraner rere el tronquet del qual esguardava l’escena de l’autèntica nativitat qui encara ara colc a la memòria.”

—Quant a cervells, tots són bons; tret que no recoman —arengava a baix la vella—, allò que es fregeixen els ateus i pagans de part d’allà, ecs, a Califòrnia, amb els macabres cirurgians qui hi abunden, empeltant cervells a tort i a dret, i d’humà! Dos hemisferis, un parell de lliuradors de tova matèria; se’n va devers les tres lliures, alfarrassen, hum, bona truiteta, tot s’aprofita, escassos, com els catalans! I, per comptes de metre’ls en sepulcret obtús, metal·loide, lluent i virolat, per a sebollir’ls com sebolleixen els gossos (sense menjar-se’ls; quin balafi, bàrbars malaguanyadors!), els cervells massa inservibles se’ls cruspeixen entruitats! I els veuríeu endrapar’n, a palades, sense perdó de déu!

“No podies arribar amb un esbufec i dir-li: Papa, amb tot el cel obert, un jardí paradisíac amb oriols qui hi canten, per què aturar’ns sempre atsí, estossegosos entre les cendres eixorques?

“I se’t fotia com un energumen.

“Per què? Perquè la seua dona, ma mare, li havia fotudes, un jorn d’absència, banyes? Per què jo era tan lleig i no semblava gens l’imatge que ell es feia d’un fill? Up in the banana tree? Simiesc, li recordava que els pobres venim d’unes mones més degenerades que no les mones tan mones i bufones d’on vénen els rics?

“Ell, carn putrescent de fàbrica, fonedor qui fon i es fon i morfon, i qui en privat sempre el senties i t’ensenyava (t’hi feia treballar els senys) a tractar els enzes burgesos a baqueta, com a criminals qui només botxinegen els obrers, amb mètodes de camins tan subtils com els de fer’ls respirar merda pulveritzada molt càustica, llurs enteniments d’insecte claferts d’orbs dimoniets a les ordres d’oblidades lleis que la selecció natural fa repetir sens atur als altaveus encallats i ratllats dels gèns, (auto)fets únicament per tal de refer’s eternament a través teu o de qui altri calgo, delirava que els cavalls de serp, els metàl·lics espiadimoniets esvelts qui hi vogien pels aires, no pas entre l’eixorca cendra, ans al camp dels senyorets, on els moixonets xiulaven i els cargolets escruixien enciamets d’ase, damunt la gespa humida de serena al bon indret no gaire lluny dels monticles radioactius, eren infecciosos de burgès botifler i escanyaire, els dimoniets orbs de llurs enteniments d’insecte, i no volia que me n’infectés, no volia, mon pare, que esdevingués insecte com els ocupants o els cofoiament ocupats.

“I em va dir, amb un clatellot ben entaferrat: Altrament qui tem la guerra? Només els poners qui tenen quelcom a perdre — només als ocupants, als lladres, als qui detenen ço del llur, i sobre ço d’altri, els acolloneix la tercera guerra mundial. Els qui com naltres no tenim re, ni una mala pàtria nostra on caure morts, al contrari — potser confiem que de les ruïnes, si cap en roman, quelcom com ara quelcom nostre prengui forma, renascuts de les putes cendres.”

—Aquells cirurgians ianquis —sense parar-hi esment, en Lanoseta sentia bramar la vellarra teletramesa de baix, davant sa mare segurament ja aclofada i adormida a hores d’allavòrens—. Només guarden els odiats hispànics en moderada bona salut per a púguer’ls torturar millor. Tot de sobte, hom els lliga i constreny, hom els revela llavors a cau d’orella i molt sàdicament llur fat molt malastruc — perquè el neguit els faço ballar el cap, gest qui dóna més gust — loosening the screws for the screwing, as it were. I de patac hom els trefina el crani, i hom els carda, els xinga i els xil·la amb xil·la de bàrbar el cervell de viu en viu. Allò, i les lleterades, els els estova bon tros. I llavors (afirmen) la truita és més saborosa. No tenen, no, i gens, del déu veritable de la santa mare perdó. Ah, si tinguessin en canvi una religió cato-lòlica com cal. Aprofitant l’avinentesa, els embotirien si més un snòrkel avall, fins que els toqués el voraviu de l’ànima on eixa és en contacte amb l’autèntic món (el del més enllà) — qui sap, en situacions tan ultranceres, podé una connexió casual salta de sobte, i albíxeres, runfla, sac-i-peres!, ací déu lo pare qui et revela el secret del món — eu, si la connexió és bona — car, si no vigileu prou i no l’endollàveu prou bé, heretgies de maleït heretget rai, jotfot. Així que per això, i per consell infal·lívol de sa santedat, els cirurgians cristians no toquen re de la feina imperfectible ja feta per déu al tou de la creació. A l’instant u on digué: gundéu, sia fet l’hom així i aixà i prou. Altrament, per això només ha de servir un cirurgià cristià, per a establir contactes; per a re més, ja en tenim prou amb els boquers, botxins, carnissers i maellers. Els cirurgians han de reparar les connexions amb déu, això és tot. Que els de més les tenen incompletes i a la babalà, i tot és un forfet vergonyós a les veritats revelades i al coneixement absolut, a part que un cervell sense déu no és tan bo ni pensaments — feu-ne un tastet dels dos, si hi discerniu prou, senyores meues, i ja me’n tornareu contesta.

“Renats de la puta cendra. Oh, yeah, yellow bird. Com el déu dels burgesos es clonà en milenes i milenes d’esclaus barats i de fiar, als quals anomenà fills meus, i els boté i votà, esperits sants, a un paradís segur, en pic feta l’odiosa feina inquisitorial, així naltres, tret que a l’inrevés, car ens valem tots sols, i poc ens calen les crosses corcades de l’esclavatge aliè (llas, tard o d’hora sempre traïdor). Som fems de naltres mateixos. Del vernís vescós psicocatalà qui unta i s’esllenega part damunt tot aquest territori eternal, en brolla i se n’escaguitxa el fènix micalet qui recita el Miquel Costa i Llobera de les antigues osseres qui, interrogades pel llaurador, floreixen sense fre. —Qui sou, qui sou? —Som els qui diuen, únics aumon, De N’Indíbil a En Xirinacs, xeiquàtgejonç, xeiquàtgejonç!

Car, pobre Genuí, llas, confonia la signatura del bobilaire, vull dir, el rajolaire heroic, pel crit de guerra d’un poble qui es re-reneix.

—Quan el planeta on som —fotia la boja del televisor—, la Terra, vull dir, entitat sencera i massa xaruga, pensà de suïcidar’s, creà el cervell. Res més ignorant ni doncs destructor per a fotre-ho tot a rodar. Prou diuen els pares de l’església que això del cervell és un apèndix molt emprenyador i prou. Sant Aristòtil, d’acord amb el seu evangeli aprofitat, diu que si amb prou feines serveix per a regular la temperatura del cos. Això del cervell, quan et refredes prou et raja pel nas! L’òrgan qui pensa i ama (déu sobretot) és el cor. I aquells ianquis malèfics no us penseu pas que no l’empèlton tampoc, i també se’n fàçon estofats i rescalfats, de les receptes dels quals durant una altra sessió això rai que ja n’enraonarem, si déu ho vol. Sant Descartes, gens tanoca ell, troba la seu de l’ànima encoixinada pel cervell — d’això serveix, per a encoixinar la glàndula pineal i per a res més, i aqueixa glàndula, quin dubte pot cabre a cap cap comcal i cristià, esclau de déu, admiraire incondicional de ses obres acollonidores rai!, que és el que déu vol que semblo!, car prou sembla (i és!), eixa glàndula, el dit monitori, groguenc, allargat i tou del déu ull-burxaire i consuetudinàriament molt revenjós qui tothom temem a mort. I gens no s’assembla a l’invisible (com es podria assemblar al dit de re invisible, jotfot, ha-hà) de jueuots (ecs i reecs, i renecs i rènecs), de jueuots, dic, i de protestants — ianquis podrits i condemnats, el bavós déu contemporani dels quals, d’una amorfia mòrbida, d’una amorfositat fastigosíssima, ja prou rau a hores d’ara — per a naltres, qui el flairós paladí de sa santedat, el flascó de brouet, protegeix — mort i colgat per a uf dels estorts ans allerats cristians del temps presents, al·leluia, mai aitan gloriós.

“Com sempre he tinguda una mena de feblesa per la dona autoritària, mon pare tot el contrari. Ell, adu la burgesia addicta al règim (i a la dieta de la bona bastonada, i envant) la veia com a dona fementida i prostituïda qui pots doncs donar pel cul i ataconar sense nelets ni recances ni càrrecs de consciència en acabat. Va vindre una vaga clandestina, i s’hi apuntà, i fins i tot assistí a una sobtada manifestació. Aquella nit va tornar a casa desconfit. Portava un parell de treps als front com si les porres dels pudents (saigs llogats i, per a més deshonor, xarnecs) li n’havien trencades, tot arran, les banyes. Ja mai pus no fou el mateix. Pobre papa, pudent a llúdria, s’arrossegava pel corredor, del dormitori al canfelip, del canfelip al dormitori, nu i comptant-se molt a pleret al cos les noves llúpies bubòniques. U-una, du-du-dues, tr-tr-tr-tres, qua-qua-qua-qua-quatre

Former martyr, be reborn! ­­— invocava, tímid i anhelós bruixot, pobret de manguis, amb tanta d’emoció, a les fosquetes, rere la meua porta ajustada. Ací ets, màrtir qui fores, quòndam màrtir, i nogensmenys reneixes, com a la molt gerda font de sant Llorenç reneixen cada pasqua a l’hora de menjar la mona, els malalts i les malaltes de tot l’any, font miraculosa qui cada cranc fon!

—El gastrònom addicte al règim, en Lleïr Llonganissa, ens ho recorda al seu llibre que cada sessió no em cansaré mai de reconamâ’us, senyores meues. Heretges ha tinguts la santa mare església, llas, prou ho sabem, per això el Martell sempre és vigent. Contra els separatistes Raimon Llull i Arnau de Vilanova, per exemple. Sabeu que aquest segon (ara abraçat pels californians maçònics, roigs, jueus, qui volen renéixer no pas al paradís amb déu lo pare, ans ací baix en esta vall de molt merescudes tortures), sabeu que el separatista Arnau, (ens diu en Llonganissa) s’empescà la recepta per al qui viu centúries i tanmateix, esmerçant el seu emplastre, jovenot recreix?… Damnats adoradors del cos empastifat, se l’unten i freguen diàriament amb mare de vi. Després, a l’hora d’anar a jeure, treuen la manxiula de la caixa de plom i se l’emplastren al pit — hi ha només substàncies repugnants i fètides pel maligne temptadriuament infiltrades al món. Safrà, mòrbids pètals de rosa porpra, ambre, donzell, xicolí (suc de sèver), tot deslligat en aigua-ros i cera blanca. I amb tot això damunt qui gosa atansar-te’t per a fer-t’hi fills, que és el que déu mana que fotem ací baix? És clar, si vius tantes de centúries, per què collons els fills? Maleïts heretges. Aquest és el tractament quotidià. Però espereu’s, que el del cada set anys encara és més vital. Cada set anys agafes i, dos mesos durant, hi poses, en corral a part, setze pollastres (si ets sanguí), on vint-i-cinc (si flegmàtic), o trenta (si melangiós), i els nodreixes només amb pastetes d’escurçons triturats, segó i vinagre. Després, te’n cruspeixes un cada dia, els setze, vint-i-cinc, o trenta, per tal de completar el tractament. L’adúltera enamorada d’en Raimon, n’Ambrosia de Castelló, es ficà l’emplastre al pit cada dia un mes i mig durant; al cap d’aquesta estona, en Raimon, puja a cardar-se-la, i horroritzat veu que un crac galopant s’ha menjat amb tota mena de putrefaccions els pits de l’enamorada castigada per déu totpoderós. N’Il·lusa Seitó, meuca de n’Arnau, un vespre s’acabava el pollastre, tret que mai no rostava el seu osset tabú, talismà diabòlic, l’osset del desig. Se’l desava sempre a la butxaca per a més tard fer’n les seues fetilleries de bruixa puta. Tret que aquell vespre un trobador adúlter la distragué per la finestra. Per veure-li millor el culet ajustat i sobretot la tossa del xap del davant, extingí l’espelma. Sense adonar-se’n, rostà l’osset del desig i desitjà que el trobador es morís d’amor per ella, on de sobte amb l’osset s’escanyà i n’Il·lusa molt esfereïdorament perí.

“S’atansà a casa una nit el bidell de l’institut. Era el bidell qui tenia el deure d’aplicar els càstigs decretats pels mestres criminals molt adeptes al feixisme flasconaire. Aquell vespre m’havia escapolit sense rebre el tacó decretat. Quinze mil fuetades, sengles cinc mil a coll, ronyonada i entrecuix. Era nit fosca, potser les tres de la matinada. Per a trobar ca nostra li devia haver costat força. I ara, en acabat de desbrossar el seu pas entre les canyes i l’aiguamort davant ca nostra, i després de trucar sense que dingú es dignés a obrir’l, el bidell s’havia adormit, com el gos qui no teníem, fora, part davall el pedrís. Quan, sota el plugim hivernal, es féu la claror del Solell eixit rere el cel embromat, tornà a trucar. Mon pare obrí. Que vinc a atupar de ferm en Genuí. Mon pare l’en desdigué. El xiquet no té malícia, home; quin pecat fóra el seu? Agafeu per on heu vingut i torneu-vos-en. Per anar contra la llei, fou mon heroic pare el més greument punit. Al tit l’atuparen de valent, i molt més que no havien decretat al començament. Per això he crescut tan geperudet i esguerradet. Car un organisme ataconat és un organisme escarransit. Els tacons no deixen créixer. Generacions senceres de catalans pel maltracte continu deperides. Però a mon pare, dic, pitjor, l’engarjolen i aneu a sàpiguer les perversions sofertes a grapes dels cristians de torn. No en surt viu, és clar. Encara record l’astoradora elegia de l’humil mossèn Sostres. La fi de l’ànima justa rau a anar a raure amb la presència de déu — en déu s’afegeix, com ens diu En Llull, i és de seny. L’ànima injusta roman en l’absència de déu. Car només existeix allò que conceps. Perfecte. Em rajaven les llàgrimes com em ragen i em taquen el paper on us escric aquest adéu-siau a reveure fins al dia que em trobareu que dins el vostre exèrcit d’alliberament també us hi valc i hi tinc lloc. Perquè això no pot continuar, i tots ens devem a extreure’ns-hi.”

—Infernals! —gisclava a baix la cuinera marcial—. Mai us hi atanseu si us conviden a taula. Com els infidels en temps dels jueus es fotien un sopar amb només els caps dels nins pubills qui havien sacrificats per a coure’ls en l’olla dels malremeis (apòzemes d’estranquis a betzef) per a enverinar pous, així els heretges a la Califòrnia pispada a l’imperi pels ianquis descreguts. Caps rostits punxats amb coltells de punta esmolada. Rumieu-hi i la sang se us qualla. Quan era minyona, jo mateixa, convidada per un marquès nimfolepte puguí assistir a un festí jueu d’aqueixa mena i us ho puc encertir, en flagrant els veia com tothom rostava amb tant d’afany que, de llurs nas-aixeta, el moc els queia. Quan ho remarquí al marquès, aquest molt finament eh-panol, em va dir, que enlloc millor amanit que el mocs, per als caps de nins malrostits i pútrids. Que els denunciéssim a l’ínclita inquisició flasconaire ens valgué un altre guardó, que tinc entre velluts a la vitrina. Per al cel, totes hem de fer mèrits.

“Prou sabeu que tota autocensura de fet és esbiaixada autopreança, com aquell qui diu tinc l’ànima tan blanca que per molt que me la denigri encara serà més blanca que no la del qui babau m’escolta i tanmateix se n’adona que em menystinc de per riure. Per això em vantaré els atots una mica.

“Irònic rai, però el cos malaltís, arronyacat i ple de grops em salvà. M’estalvià d’haver de baixar a la mina, per exemple, m’allunyà de la corrosió de les feines inhumanes on els pobres ens aboquen tantost som capaços de valdre’ns. I el poc que durem, produint incessantment per a les butxaques dels farts armats i ultracuidats. El cos esguerradet em féu murri, malparit i estudiantet. Me’n sé unes quantes, cavà? Mònites per al sobreviure. Geperut i sortós sovint va junt.

“Després, és clar, amb qui t’embolicos, determina on acabaràs raient. Entre els rebuigs a can boig; a la cangrí; al cementiri… O a l’avinent jardí en comunió amb plantes i animals qui només són altres manifestacions del teu continuum. Tu cases perfectament a l’harmònic designi natural. Aqueixa és la posició que t’has de guanyar a pols. Pagats els deures de formació, ens erigim sòlides i duraires personalitats qui batlleixen llurs encantats voltants.

“Tothom pels carrerons i atzucacs (els minyons, afolls enlluernats qui re no comprenen) feia medecines d’estranquis i les ven per un profit sideri; marrecs de vuit, nou anys, qui abassegaven efímeres fortunes ans de caure aixafats pel crim organitzat de la policia o traïts pels estruços companys.

“No m’hi enxampaven pas. Futilitat del sarcasme de canilla. Només eixia quan els llisons apareixien a un cel assolellat i cap baralla cuidaria esclatar. Tothom ujat per les disputes anteriors. L’ennuec de trons i llamps només m’abelleix de nits, quan tothom altri s’amaga per por. Llavors mos crits, només emmasquerats pel soroll ambient, ixen potents, llur estridència gens afeblida, ans adu afegida a l’enrenou, i hi esdevinc, capa-estès, enorme muricec. No sabeu que carismàtic retorn si m’esguard a l’espill. Tant de desfogament, de neteja d’humors, de catarsi, i tant salvatge i demoníac com m’aesmava entre el torrent esbojarrat i el cel irós, i ara sóc un cuc prou normalet i acaronívol, vós, per comparació.”

—En llur truculència infame —continuava a baix la sobrecóca metzinaire—, en llur excés anti-apostòlic, se n’han empescades de diabòliques a collons per a fer prosperar la causa de les aborcions — us redic, senyores, que arreu afolls rai — a betzef — n’omplen els pers de les escombraries — els escombriaires tips com truges de menjar-se’n tant, i crus — i els galzes de les clavegueres, a caramull, i pus, jotflic, i pus, ianquis purulents, qui ens prengueren les colònies el noranta-vuit! Quina diferència amb naltres (los eh-panoles!), tan santíssima verga polla, vull dir, santíssima verge de l’ampolla de l’aigua de l’exorcisme, i la del Carme, i la beneita, i la del bateig, i la dels olis, i me’n pas, la puta, redéu, salpàs.

“Ma mare em volia dur al Melics, el quiropracte màgic, on la veïna havia dut el seu fill, ara lluminós. El Melics havia adobat totdéu, la mare, el fill, l’home. Hi anaves amb el cervell corcat, un parell de tortes on amb qualsevol altre mag no en sorties viu, i, amb ell, nou. Tots els cucs fugint esperitats per cada forat, orelles, oronells, boca, ulls. Ara aquell xiquet adònic, quina munta per a atreure babaus cap al metge meravellós, tret que alhora tothom se’l volia muntar. L’estrupen en massa els trinxeraires dels tres carrers reunits. No es pot ésser massa bonic en veïnatge lleig.

“Mama, no m’hi apuntis pas. Dingú amb la cua de palla que calo foc a la falla. La cua de palla de la pobretat, te n’has de desempallegar abans de vúlguer’t significar. Només els és permès d’ésser excèntrics als rics. Tot t’ha de sortir de dins, amb les grapes de l’ànima et fas amb el coneixement, el seny, l’enteniment, la pau i la saviesa. La beutat vindrà en acabat, quan el cercle de la seguretat sigui prou ferm. Cap vaccí contra la ràbia fins que deixis d’ésser rabiós. Llavors fluiran les endorfines del gaudi, i fruiràs de l’alta intel·lectualitat, i les vàlues morals i estètiques se t’adossaran com pagellides a l’ànima, guardons de la superioritat, ah tu, l’esclarit clamorós de resplendor.

“Sempre és l’hora, catalans. A cadascú quan li arribi. A valtres fa anys que us ha arribada. La meua és ara. Lluny de la xarnegaó escanyadora, lluny del congreny dels pecs, on els més bacius i xerecs passen per emulívols exemples, i els idòlatres capellans castrenses ordenarien (quina contradicció) l’intel·lecte. A Amèrica, doncs! Empelts, empelts! A Califòrnia, on el xerri és palletes d’or. On lliures sallen, a cavall de llurs ambicions, els cirurgians aventurers. Quasars al cor de la galàxia del meu cervell. Ionitzacions al còrtex oscat i esportellat. El teixit del cervell mai no refusa cap afegitó ni pedaç. I tant li foten els treps i sets, només et cal recosir i sargir. Tot ho vol, tot se li val. I endavant, això rai. No pateix cap mena de dolor, cap trauma de naixença, cap font de religió. La seu del seny irònic i objectiu. Vull ésser superior. Tothom ha de tendir prou a millorar’s. Deessa — és un lloc que trob, a lloc adient, meravellós.

“Et tallen i passi-ho bé el cervell llangardaixós, i és com si reneixes al reialme de les muses. Abans et circumcidaven, ara t’extreuen el bocí lleig al cap. Capoll per capoll, l’humanitat ha fet un gran progressiu pas. Quin endarrerit criticarà el procediment ànima-elevaire? Maleïts reaccionaris massa acostumats a llur presó d’agressius caòtics impulsos d’on només se’n segueix corrupció. Fora, tothom trepanat. Que en fújon els dimonis. Dels humils leucotomes del manifasser Moniz a l’empelt generalitzat de l’insigníssim Ràkowitz — en cinquanta anys, ens hem tornats de debò valents. Aniré que em fàçon un capmàs de franc, a free estimate, i en acabat m’espavilaré a evaginar calers d’on ràjon. Cal escandallar al pou de l’ésser i extreure’n la manifestació més adient. I quin millor cercapous que l’estilet de l’expert?”

—Deliciosament malèfics —pujava el botzineig d’aquell satànic pet de puta enredaire—, neguen el món amb tota mena d’anti-eclesiàstics mètodes d’anticoncepció. Molt elàstics, els cagaelàstics. S’han empescat per exemple el condó amb elàstics. Molt antieconòmic, tots els adobacossis i adobacossos qui viuen dels afolls es van morint de gana, a l’Índia i a can negrot, on enviem els cinc cèntims anuals de la nostra immarcescible caritat. Car és un condó que gairebé no es gasta mai, reusable, i, doncs, a la llarga, surt de franc. Altrament, encara pitjor. Això recomanen: Que dones de totes les edats, tantost el marit ha perbocada la seua lleterada de deure matrimonial, es fóton cap per avall — que fóton la figuereta, l’arbreforc, que s’ajúdon amb crosses o cadires tombades, que es repènjon al capçal del llit amb coixinots rai; la qüestió: els peus al trebol (encara millor amb sabates amb xucladors a les soles, com fa l’home teraranya), i ara que es sàcson, que es sàcson… Els espermatozous, qui sempre neden cap amunt, pobres fillets de déu ara deliberadament confosos per la diabòlica ingenuïtat del iaqui descregut, nedaran amunt, però, llas, enfora, per comptes d’endins com volia el designi diví! Oh, i espereu’s; fan servir, oimés, seguint el principi del congreny esponjós incombustible que hom aplica perquè si la llet o el brou se sobreeixen hom pugui després tornar’l a esprémer cap dins, el traslladen a un braguer especial que absorbeix tot el suc llefiscós de l’homenot, substanciós a fe, senyores meues, car déu poc fot re debades ni poc nodridor, i tornem-hi, les caramaseres infidels el poden esprémer després a la sopa, i així res no foten malbé (escassos us dic, com els separatistes!) — en diuen, de tanta de maldat, no us creureu, verga santíssima, entre cometes: una sofisticació en l’aprofitament de l’energia i en l’encoratjament molt sa de l’estalvi joiós i sense escanyaments!

“Si dic Amèrica tothom m’entén que vull dir la de debò, no pas la dels asteques i capsdecony afins. Si on poses les aspirines en dius aspirinoteca, on poses el cul (ass, en americà) és una assteca — i és per això que els primitius mexicans foren tan fàcils de donar pel cul, adu per púrria tan inepta i volpella com la castelladra.”

—I ara que dèiem —cada camí que en Genuí pensava la lletra, la veu de la fava mortífera de baix se li feia més conscient—, ara que dèiem suïcidi esventat i col·lectiu de la superpoblació galopant del món, inic concepte de protestant i d’anglo-saxó. No us podeu aesmar fins on arriba llur akelàrrica insídia! Diuen: al capdarrer aquest és el millor procediment per tal d’obviar’n l’armaggedó esbojarrador. El millor mètode de salvament, la solució ideal a aquest exacerbament escanyador provocat pels papistes conillaires, multicriadors! Prohibir l’avortament arreu i pertot, sense excepcions! Exacte, com em sentiu! Us ho creureu! No pas que s’hagin tornats, amb l’ajut de déu, també cap boldró estantís de reaccionaris ximplets. De cap manera, volen com més voluda millor. Farà llur nova llei: “Tothom qui afolli o es gasti per mà d’artifici, i per qualsevol mitjà natural, químic o físic, serà declarat de mantinent assassí sense apel·lació. I tothom qui faci afollar altri encara pitjor, naturalment.” Direu: doncs, collons, collonut, exacte el que volem els més divinalment encarcarats esquizofrènics religiosos del món dels escollits en la vera superstició. Això de declarar cada afoll o gastament homei cert, i cada productor d’afoll o gastament assassí sense apel·lació, que collons de millor volem. I… Però callem. Callem per respecte a tanta de victimeta, llas, innocent. Car tothom condemnen, com volem, a l’instàntania pena capital. Maten així dos pardals, i amb sort tres o quatre, o cinc o sis, d’un tret tot sol. Maten l’afoll (qui en general ja és mort), maten la mare, per còmplice, és clar, maten el metjarra (amb tota la raó, ell és sempre la mà monstruosament ensagnada del crim), maten la llevadora, maten bona part de la família, per fotre-hi nas, maten tothom qui de lluny i d’a prop ha tingut res a veure amb la prenys i el seu prenyat. I els qui no maten els foten a la presó, això rai, el marit, la sogra, qui sigui, els qual, llas i rellàs, perquè els hi és interdit de cardar, qui no folla no afolla, tampoc no es poden reproduir, d’on la població mundial es redueix perillosament, sobretot en el nombre de cristians, soldats del crist i del brouet. I com menys serem, senyores meues, més gemegarem. I ja em direu al capdarrer on collons anirem a parar.

“Si hi vull entendre res, en tot això de la vida renovada, de primer m’haig de treure el pes de l’angoixa personal. No pots consirar re seriosament si asincrònic, emprenyador, et fots pel mig. Em tranquil·litz, doncs, tot buit, com si visc, com cranc molt cusc, en escondit xibiu al sem del cresp, i qui es mou aquiescent amb l’onada, i que es diu: tit, ací i enjondre, arreu idèntic, si saps assaborir, cada camí que pertoca, el tast infinit de l’instant.

“Gaudi i joia, aristocràcia del viure.

“I em planteig: tit, doncs, qui ets?

“Sóc el testimoni fred, un espectador equànime, algú qui estudia la situació amb absoluta calma i es diu: quin és el punt essencial? Allò cabdal, allò més bàsic és palesament sàpiguer d’on surt el primer tot, del qual ara et vols desempallegar. Per què, en tost de no haver-hi res, hi ets, entre els rocs, les radioactivitats, els planetoides, els volcans, les catàstrofes, els ions, els universos cafits de salvatges meravelles? I no ho pots contestar altre que amb un muscleig. Hi sóc, producte del malastruc atzar. La contesta evidentment no pot ésser mai creació de conscient ninot, car això et duu a recomençar: i qui creava aquest ninot? Falòrnies de la voreta del foc. La vocació d’esclau dels babaus qui se les empassen me’ls fa molt repel·lents, no hi puc fer més — altre que desitjar que aviat desaparégon i ens deixin de botzinar amb llur macabre infantilisme.

“Cal consirar tranquil·lament l’existència del tot canviant i prou. Sense mesclar-hi merdes egoistes. Tu un objecte més a la barreja. Objecte més o menys conscient de formar una unitat, la qual unitat, mutilada d’un braç, d’un membre qualsevol, un òrgan, un cervell més o menys, es reorganitza per tornar a considerar’s unitat. Els elements descartats, qui sap on es barregen per tal de formar noves unitats si fa no fot conscients. L’il·lusió d’unitat és un objecte eteri qui, en deseixir’s (posem en disgregar’s el vell cos on reia), on va a parar? Car tota il·lusió existeix com a il·lusió. Si no existís com a il·lusió, en diríem z. I si no existís, i prou, ja no l’hauríem anomenat. Car només anomenes el que conceps. I només el que conceps pots anomenar. Totes i cadascuna de les parts, adu transformades en cendra, s’afegeixen a noves unitats, més o menys conscients. Ara, el sentiment unificador on va?

“Se’n va volant a la percaça de re que pugui ocupar? Una pedra adormida, un liquen subterrani, un bòlid aeri? No, perquè aquella adaptació de l’il·lusió a l’unitat que entrevenia era un miratge. Tret que el miratge existeix. Tot ho absorbeix, embòlies, cops traumàtics, comes, escapçaments. I s’erigeix en nova unitat. Bloc de ciment, escorça de roure, bony d’insecte, càncer de bolet. Tot roman encara per escriure, o gairebé. Els déus de debò encara són per fer. Tornem-hi: tot allò que veus només t’ho concep un enteniment molt limitat. L’eixamplaries, el substituiries per un de millor? I tant. Ara mateix.

“Som-hi, doncs. Tranquil·litat, això és allò més recomanable. Hom s’oblida d’elleix. I es guaita el canvi d’un món en formació. On hom hi pren part. Tret que per què tan passivament? De cops, cavà?, et vols accelerar i, si pots, et fas tornar deessa. Per què no? Segur que, enlairada de colta, intocable deessa, encara es veu millor l’idiosincràtic va-i-ve dels més desorientats. Calla, dius, que riurem.”

—M’agradaria que sentíssiu llurs predicadors (les heretgies, marededéu), i us n’anéssiu d’encontinent a confessar. El mossèn li dieu abans que es prengui la píndola del cor. Car l’esquírria anticrística el jaquirà ben ert. Parlen de miracles. I ho diuen rient. Porten enfonyats sota llurs sotanes, que no són ni sotanes, que són americanes de gent normal, al butxacó de dins, novel·les gràfiques pornogràfiques reblertes de flastomies, i, si el llibrot els atura una bala o una ganivetada (ja sabeu com són de violents, els descreguts per déu abandonats), parlen tanmateix de miracle, com si hi portaven en tost (no pas aquell llibrot abúlic amb pler d’orqueries protestants) els evangelis! I llavors treuen el llibre amb els pixots i els conys i el gundéus, i tota la condemnada congregació les riallades!

“I de grat els beneiries, perquè els veus tan beneits, però te n’estàs, estatuesca, car cascú ha de trobar el seu caminet sense ajuts extemporanis que només afegeixen caos.”

—I quan expliquen els misteris de la santa mare, són gràfics a més no púguer. Si això és didàctic, totes llurs dides deuen marinar a l’infern. La resurrecció del morts, la reformació de la carn, els morts qui ens reaixequem sencers per a dir bon dia al pare, així la mostren a la canalleta ja esca de flames i d’orcs. Damunt la xil·la, el pixot, alguns dels quals enorme, car molts d’aquests predicadors són negrots, hi dibuixen, a la cara de dalt, un cadàver lívid i escotiflós, a la de baix el mateix paiet ara xiroi, vivaç, ple de colors. Doncs bé, davant tota la canalleta bavosament adelerada, els diuen, veieu, és mort. I ara: ta-tà, ta-tà, la resurrecció de la carn, i es posen a trempar. I apareix, part la cara de sota del virot, tot tibat i reviscolat, el ninotet ressuscitat!

“Quants d’ergs en un gram de matèria? Doncs un nombre gairebé cap-rodaire. Nou per deu a la potència vint. Imagineu les possibilitats que no abastem encara. Només fa dos milions d’anys que parlem català. D’ací dos milions més, què no haurem inventat? Per què esperar tant. Aprofitem-ho ara. Fa vuit centúries que els cirurgians et canvien de sexe, feraç i tot. Només mancava el cervell. I ja hi som. A part que et garanteixen que, si res surt malament, te’n refiquen de trinca un de nou.”

—Es pot ésser més criminal? A part els negrots, qui ja se’ls veu prou la marca diabòlica a la pell, els altres són aris bords. Només els eh-panoles som purs. I no bevem llet. És la llet, qui els emmalalteix i trastoca la via de déu. Déu, en la seua suprema saviesa, ha establert que en pic ja pots campar-te-les lliurement per tal de procurar’t teca, no has de pendre pus allò reservat, per la seua bonesa, a qui neix, creix i meix. Ve-t’ho ací per on els qui paeixen llet en llur vida adulta són monstres contranatura, o són encara nenets rucs, amb l’intel·ligència d’un mamerri datpelcul. Escolteu qui us ho diu, tècnica diplomada pel brouetíssim mateix en dietètica marcial. Els aris europeus, els sobrehumans de debò, som els aris olivacis, morenets, bètics, de la Manxa. Els bords de tramuntana, qui vingueren de l’Índia dels cinc cèntims, i que ara han perdut el sagrat, adorat respecte a les vaques, i per això, en beure’n la llet adults i tot, i en menjar’n el formatge cru i la mantegota, i devorar’n, cent per u, les llonzes dels vedells, han emblanqueït, empal·lidit, s’han tornats fantasmagòrics i rancs d’enteniment, aquests, aquests, són els bords infrahumans qui abracen l’heretgia del protestantisme malcuiner. En tot cas, aitan pecs són, afeblits per la degenerescència làctia, això rai, abans no vagin a l’infern i tot, els podem conquerir fàcilment. No sé si el brouetíssim ho considerarà apropiat. Però inadaptats, estigmatitzats, subnormals, inaptes per a la societat cristiana normal on escaldats ens banyem, orats, carn mòrbida d’asil i d’hospici, només en tenim prou beneint llur llet amb els salpassers de la santa mare. O és moren tots en tastar-la, com vampirs ofegats en pica d’església, o, enllaminits (i naltres en servem l’exclusiva, d’aital droga ultrapotent), els convertim en subjectes, que és a allò, de tota faisó, a què déu destinà tots els americans d’ençà del gloriosíssim 1492 i el comandant Palomo. By the way, un altre dia us donaré la recepta per a l’estofat de colom de plaça cagaire.

“Un dia singular on havia nevat vaig sentir uns esgarips d’allò pus esfereïdors. Una noia qui havien violada — un grapat de brètols, cinc o sis. Com pots gisclar d’aqueixa manera, la vaig abuixir. Prop l’escullera, entre pedrots desmanegadament amagada. Tanc els ulls i l’ajud a vestir’s i a abrigar’s. Misèria excel·lent d’un món de plors, rialles, merda, sang i lleterades. Crueltat, bondat. Amb ulls penetrants de qui qüestiona te’n guaites, objectiva, el caliu incessant qui forja tanmateix quelcom. Punyetera, encara prou pots. Èpica glaçada, vasa per vasa. T’han fets cinc o sis gols. Però i tots els que has aturats?… No veig tant que t’hagin cardat com que tu te’ls cardaves a ells. Ets com ma mare (la mare si més no qui hauria volgut) — és capaç de tocar un goril·la, adu de fer’n un fill, i tanmateix s’escridassa si l’ataquen una aranya o un grill. Ja sé que un goril·la no canta ni sap filar i fer jerseis de seda, però collons, algun atot o altre deu tindre. I això és el que ens acolloneix, que la matèria tornada unitat autònoma sigui capaç de tanta de meravella. Per comptes de criar mal fel, per què no t’admires de la creativitat de tant de brètol deixatat pel món. I pel camí de l’experiència, de més a més, alhora, ja te me’n vas massa lluny. Adéu, adéu. Mentre darrere rac, esbufegós, perdut en el meu trivial xanxeig… S’assuaujà, doncs, i junts tractàrem així de fer un ninot de neu, alhora amb xil·la i pits. Antropomòrfic, hermafrodític, volador.”

—De l’aliment únic de nostressenyor se’n foten qui-sap-lo. Guano! — en diuen els més malparits predicadors de l’Arizona, desert àrid on hom adora serps qui la verge treptija heroica. Si els dius, No, no, mannà; déu ho manà i el cel es desféu en aliment ambrosíac, se’t foten a riure com escruixits de mal vogi dantesc. Man-hu, man-hu (“què és?, què és?”) feien, en arameu o en goril·lenc, els primitius qui primer en tastaren. A la península del Sinaí. Ara i adés, els escollits, els eh-panols originals, beneïts quan més gana tenim. Quaranta anys sense vagínules. Errant per a fer mèrits brouencs. I ens plouen els carbohidrats dels hidrocarbons de la cua d’un cometa per déu directament tramès, per a ús només dels seus fidels. Mannà no menjat, l’endemà corcat, fan les nostres cròniques alfonsines (èxode, xvi, 20), d’on ja em direu, si és guano, ni merda de cap alosa sant-esperitenca, o merda d’esparver angèlic, o de quin ocellot estàtic i flotaire, per què no s’ha fet malbé ja el dia primer, on ens l’han post a la clepsa i al clatell? Si sóc En Moisès (et responen judeïtzants protestaires escorniflaires i escarnufots), i em cau quelcom tovot i espastifadorot al cap, també dic Mana? (ho diuen en separatista; ací veieu, un altre exemple palès, la conxorxa maçònica, vermella, jueva, catalanista). Et diuen: Quan quelcom fumeja i hi ha prou fam, tot té bon gust. Adu el guano, jotflic. I si em demaneu: “I el mannà doncs qui de trast en trast s’encasta al sepulcre de l’evangelista Joanet a la vila d’Efes?” (Així blasfemen.) Caspa! Caspa del pop o del papu major qui te la presenta rascant-se molt místicament la puta clepsa! Així se’n foten, ja us dic. Quan el bacallà va callar, després que déu, en acabat de tant de mana?, li va dir que es fotés la llengua al cul… Per això hi ha d’altres evangelis apòcrifs que diuen que es tractava del llenguado… Ni el bacallà ni cap peix, per simpatia piscívola, ja no reneguen ni flastomen més. Ni flastomar no poden Són els únics que no diuen res. No ens desdiuen mai. Per això déu l’escollí de símbol: a callar i a obeir. I això fot el peix. Per això per quaresma i cada divendres en mengem. I no ens surten paraulotes quan ho fem, tret si el dimoni cap aresta al carcanyol, vull dir, carcanyell, ens fot de través. Ni diran, els peixets blancs, mai res dolent contra el mannà, de què sovint capiculats, miraculats, dolçament en veuen caure ells solets, pels vasts, amples estanys i oceans deserts… Qualsevol dia quaresmer us en donaré la recepta, per déu mateix i son fill polifem, vull dir, paraclet, inspirada; només us avenç, bestretera, que conté pètals de rosa rosa, safrà, ambre, donzell, xicolí i estripets de rebuts sempre ajornats de sastrinyoli marrà.

“Quan el sac amniòtic se’t contreu, vet ací la teua primera catàstrofe. Així mateix, els catastrofistes pensen que els universos coneguts i a mig conèixer foren causats per un nombre molt reduït d’esdeveniments violents atapeïts en un instant molt curt. No em direu que no em roman temps de canviar re.”

—I ara per a les més fidels i piadoses televidents el secret d’una recomanació. Aneu a cuejar pels hospitals i maternitats. Feu-hi cua que hi venen a bon preu placentes a betzef. Per a fer’n salsitxes i embotits de qualssevol recaptes que trobeu mig fets malbé per cuines i rebosts poc que hi ha res més adient ni avinent. I truites de limfa i sang. La millor pell, el millor farcit. A part que veureu que les femelles de cada mamífer el primer que foten es menjar-se-les elles abans no els les prengui dingú. Bo per força, jotfot. I al mascle que el bòmbon. Apa, noies, doncs, i ja ho sabeu, a fotre prou i a fotre fills per a la santa mare i prou. I a l’hora de cruspir placentes recordeu la providència de nostressenyor. Que re no fa debades, ni re no fot per terra que no serveixi pler. Feu-me cas, tot s’aprofita, gundéu!

“Quan els feixistes pagats per la burgesia panxacontenta mortriren mon pare a la presó, ens tornaren el cos sense el cap. Prou sabeu que els feixistes dels vagínules són desadors de caps. Temen, em sembla, que, lliures, se’ls tórnon insectes, amb l’atroç habilitat metamòrfica dels insectes, d’on grops a llurs vides en acabat rai. Càncers, llúpies, nafres, bubons. Terroritzats, massa culpables. Cadascun dels caps qui es desen els col·loquen, enfonyades pregonament a les orelles, banyes dels bous qui maten a les places xarnegues de braus. Tots els caps dels subsversius morts i mortrits tornen ara a ésser banyuts. No volen que l’esperit insectoide de l’heroic mort pugui sentir els esgarips de la violada família del clandestí, qui ara vindria a revenjar’ns. Els feixistes vaginúlics són per natura volpells i cagats. Només es mantenen, a part de llur crueltat que ens delma tan sovint, perquè els feixistes dels món els estintolen, abans el gavatxs, els teutons i romans, ara els americans.”

—Per això us recoman truita de cervell. Tothom sap que el crani és el rebost de totes les lleterades de l’animal. El cervell es va aprimant amb cada descàrrega. Les dones no en tenim. Tots els pares de l’església ho proclamen. I adu els clàssics llecs de la nostra literatura. Mentre que el dels mascles pot ésser més gros o més petit, depèn del nombre de lleterades allerades per déu. Aquest és el destí. I, doncs, si voleu força canalla per als exèrcits cristians, això de menjar truita de cervell us fa feraces a collons.

“L’agressivitat eròtica i la guerrera fan llit dins el mateix pesolet al sistema límbic. Els sàdics qui començaren pixant-se al llit, torturant bestioles i calant focs amunt i avall, els qui avorreixen dels conys i tanmateix els és un èxtasi destruir’ls, caldria que en Ràkowitz i un equip mèdic mundial de milions els cogués el puta pèsol i en paus. Per comptes, aquests són els qui hom fica als trons dels jutjats perquè mànon de penjar o garrotar els comcals qui voldrien justícia social. I els qui prohibeixen els procediments de neteja del calaix de la bogeria — perquè es perpetuï el règim feixista americà — o es quedaven sense soldats amb què servar’l — sense fanàtics, sense reprimits, sense assassins — cada infant enemic pres per un insecte nociu — al servei de les pulsions exacerbades, els ecos, els retrunys, les ràfegues, els embats d’odi i verriny sense altre objecte — per això els inventen cada dos per tres un nou enemic — tant de bo els sortís els nostres — posats a fer mal, que en fàçon a qui ens en fa — remember the Maine, to hell with spic spain novament…”

—Per a les sortoses qui sou les molt fidels dones de membres del nostre gloriosíssim exèrcit nacional, un plat exquisit, avui que parlem de truites, és el fetge amb bales — hum, nyam-nyam. Demaneu-los del vostre enamorat marit. Que us porti el fetge de cap afusellat. Com treieu els perdigons de la llebre, el colom, la daina o el senglar, treieu-ne les bales — totes menys una, la penyora! — i coieu-lo amb ous batuts. Punyeteres, ja us em podeu llepar els bigots.

“Rac anosognòsic al quiròfan i em crec tanmateix complet, perquè si bé un de mos dos cervells al crani hom me la pres, l’altre es pren pel tot. Els seus esquemes esdevenen l’esquema i prou. Car les ficcions de l’altre rauen al per dels òrgans rebutjats, de què algú voldrà fer-se’n sofregits i truites. Tot i que, com N’Ícar, una de les meues ales s’ha fos i m’esbaldrec a tot estrop, encara mantinc la fantasia que sóc en joli, lliure i a lloure, acopant-li devers el bon lloc. Només la forca i la força del cirurgià collant-me el coll a la taula de marbre em deté. Allò que veig i allò que és no casen mai. De quin costat esteu tocat?, em demanarà el metge. Respondré: Dels dos?, de cap?

—Cervells de mallerengues es regeneren sens fi. Com els dels nyecs. Si cap dia aneu curtes de teca, ja ho sabeu. En poueu dels vostres fills més tendres (sis o set cullerades per qualsevol foradet). Això rai, que se’ls refaran isnells, i encara més impol·luts per a les lliçons l’endemanet del sacratríssim catecisme. Les plaques proteíniques de l’Alzheimer són picants i un assaonament selecte a collons. Tot és providència per al diví millorament truitínic. I com més vocabulari coneix el cervell més ple d’essències exòtiques. Heu tastat muricec, vesc, vertigen, vedellaire, vitiligen, trirrem, tauròmac? Hum-hum, n’hi ha d’exquisitíssimes per al paladar prou discernent. Enforquilleu primer que dingú, ja a la cuina mateixa, la formació reticular, xarxa qui enxarxa els conceptes adjacents a cada bocinet de vocabulari, i ja em direu si heu tastat res més ric i complex de sabors i deixes. Hi passen els districtes vermells, fumós bordell de paelles i graelles, quin calfred d’emoció, de cada país cafre, de part d’allà a Tailàndia i Benigne, Lapònia i Tasmània.

“De la tristor del fòrnix i el putamen (o closca a la llentia) a la benaurança del vogi temporal dret sobirà i del còrtex prefrontal. Llarg viatge que emprenc amb carretó de nanses portat amb mandra de pagerol pureta i cansat. I mentrestant sentir vivament el sotrac de cada pedrot i clot al camí. Ni deprimit ni balb. Fins que arribi al plint on m’enlair, amb una torxa a la mà dreta, la lluna per barret i una serp fent-me non-noneta als peus, blanca deessa.”

—…la blava mantellina de la verge, el blau cel del seu mantell, la seua blanca faldilla, la truita de cervell…

“Addicte a l’emoció del perill més temut, cada bata blanca de clínica i hospital m’és l’herald qui m’atraça a la porta del jardí. Mai no en tinc prou. D’ençà de néixer malparit, tantes de cloroformitzades operacions. Tret que el gep encara el duc. I la lletjor de gnom centenari. I les espantoses cicatrius, l’hipocondri a mig badar i el caos químic a mig treure-hi el nas, les cremalleres mig claupassades. I allò que tant em put, ai, ai. Car així ho perceb. I ho percebré fins que el que no m’adrecin i redrecin ben adret i redreçat sigui l’objecte a través del qual el subjecte qui só no percep.”

—…l’any 1492, quin any més rodó, i suma set (màgic!) — entre la molt catòlica Isabel·lolla i el seu amant Palomo, fotem totdéu, moros, jueus, indis, separatistes, vermells i maçons! Cada set, compteu, senyores meues, i els refotem! I toca enguany, de ferm!

“El neuró de l’àrea tegmental ventral es sinapsitza massa adeleradament amb el neuró del nucli acumbent, el canalets per a la dopamina s’estreteixen, i ara tinc set. Qui em nega l’acció, m’hi empeny més durament. Amics, no moriré. I tornaré per testimoniar del vostre jurqueig mai va. Mon cervell, pergamí infinit on les vostres glories i proeses es desplegaran, multiplicades a cada templet on els pelegrins de la galàxia hi pelegrinen, amants i amatents.”

—Els receptors del nucli caudat s’obren i es tanquen com botris. Per això la truita de cervell i la de potes de popets no s’allunya de cops gaire, pel que fa al gust qui discerneix. Mon cunyat, bessó del coronel, mon marit, pateix de la síndrome d’en Turet. Sempre li volíem tastar el cervell, prô l’adust mai ens ho permeté. Encara es podreix a la presó — esgaripant sense repòs obscenitats i flastomies molt ertes i tanmateix creatives rai. És veritat que si mon coronel nasqué el primer i ben parit, son germanot el segon i primot i escarransit. I tota la vida se l’ha passada, gratant-se el forat del cul, i estireganyant-se el vitet, i escopinant pertot arreu, insultant totdéu qui creua, i tot plegat, tantes feinades, no creixent gairebé gens. Un cervell que deu tindre, tot en tot, un gustet una miqueta prohibit, no els sembla, senyores meues — ens salla i solca l’epilèptica espinada una esgarrifaoneta i uns tremolins d’anhel per a tastar el permès prohibit, si hi pensem. Unes compulsions ganglionars totalment normals en l’ama de casa més eficient, baluard i piu de la societat econòmica nacional.

“Si tries un cervell de recanvi, la tria ha d’ésser triada d’allò pus. Sobretot la part orgànica. La part artificial, rai. T’altreja cada sàvia vel·leïtat força fàcilment. Sempre havia volgut sàpiguer xinès. Amb quatre infusions de menys d’una horeta en quatre setmanes, ja hi som. Li Tsè Csiè Qi. L’altra, vull dir. Pares compte amb els prions, cavà? El donaire (un porc amb bon humor, una feda sense sarna) ha d’haver menjat tota la seua vida cosa sana, i prou. La corralina neta, les seues relacions sexuals exclusivament humanes, i d’humà controlat — res de bordell talismànic, vull dir, ni tailandès ni tasmànic. I si absent li és la facultat d’una oïda perfecta, rebutja’l pla i de patac. Ha de sentir el to i automàticament denotar’n la nota. Si doncs no, doncs res. Un altre. Li poses un diapasó a la vora, i si doncs no diu això és un “mi” bemoll, fora. I un altre, i si aquest no et diu: quin “la” greu, vós, te’n desixes sense cap recança. Car en sentiràs a balquena, de pregàries, i vols sàpiguer quines són de debò sinceres. Cap deessa no es pot permetre cagar-la ni poc ni gaire, quant a la concessió a tort i a dret de dons, no fotem, prou és obvi.”

—A la meua jovenesa d’artista de vodevil, grassa, pell-roseta, lluent, tibada i luxosa, la meua mare, la dispesera, llavors marcida com n’estic ara, una nit fou atacada per un dels seus diguem-ne rellogats — l’hoste aquell era l’hòstia, problemes mentals rai, massa de batzacs rebuts al meló — lluitador de pancraci, apareixia al ring disfressat de faune, amb picarols als turmells, nu com en temps hel·lens, tret del tapaculs obligatori que l’església amb molt de seny imposa — aparegué com dic al dormitori de ma mare, la dispesera, pitof i nu de pèl de pèl, i bròfec i cerca-raons, blasmant-la que sempre li posa al plat xirivies mal amanides, “i doncs ara m’amaniràs aquesta”, volent dir, tot trempat, el seu virot tot tort i rebregat, i fet un blau regalimós de les guitzes rebudes a la lluita. “Roba’m, mes deslliga’m que fugi”, digué, espiritual, perquè pel fet que també fos veterana del vodevil, se sabia tota mena de rèplica poètica, ma mare. Ambdues, ella i jo, què hi farem, eixerides com gínjols, amb la fal·lera de complaure el personal, beneites gràcies a déu pel senyor amb dosis imperials de gracieta nacional. A part, és clar, els hams carnuts i bofegosos qui tant atrauen els cavallers. Tot en aquesta pell tan lluent i greixosa color de fang argilós d’aquell d’afaiçonar sellons i rajoles. Jotfot, Manel, típiques del migjorn salat i assolellat. Ep, i tant se val, prou és sabut. La qüestió: que el dispesat atlètic, dispèptic i pet com anava, comprengué l’inrevés: “Desroba’m, mes lliga’m que duri.” Marededéu, i fotérem goig. Se la cardà de tort i de dret, i naturalment d’esbaix. Quan devers quarts de sis de la matinada, torní, força trompa jo mateixa, me’ls trobí fets un nus damunt el llit, ell primet i envides visible, ella encara més farta, tota part damunt i al voltant, com si ja se l’hagués mig fagocitat — els tapí amb una mortalla, i truquí un cirurgià qui s’esqueia aquells dies de fer’m la gara-gara a primer reng del teatre cada vespre. Justament amb ell havia “sortit” aquella nit. El senyor Marcel·lí, quan va veure allò es va esgarrifar. “Com els separarem? Això és pitjor que no aquells siamesos qui es comparteixen l’espinada o el cervell — aquests dos molt més que els budells; observa, noia, que només li caplleven, al gimnasta, cap i cames.” Això féu. Operà allí mateix, amb els ganivets de la cuina, i el llum que jo servava, una mica vacil·lant pels efectes de la disbauxa proppassada. Les cames, ben trinxades, a estil maeller, anaren a la nevera — el cap el professor mateix el foté a mar, penya-segat avall, aprofitant que, tornant a casa al seu barri benestant, envers la dona i la quitxalla, leri-lerijava, amb el seu descapotable, ran la costa.

“No sé qui em trasposa els llibres a la lleixa. La qüestió: que mai no ensopec enlloc el que vull a aquell instant, o trig tant a trobar’l que l’urgència s’ha fosa. Algú aprofita la meua absència per a trastocar-m’ho tot. Ma mare diu que no li carregui els neulers, que prou feina té. Neteja cases i oficines tot el sant dia. I no tenim (on cabrien?) allotjats qui puguin vindre’m a escarotar re de rampell. Ha d’ésser per força la puta bòfia. Per veure si de debò sóc missatger per a la resistència. Em veuen parlant de vegades amb gent tan comcal, els ha d’espantar per força. Hi ha un avi a la platja, vell llop, la fem petar sovint — només esdevé parrhèsic, vull dir, valent en l’enraonar, amb mi; una afinitat que ens devem sentir; ambdòs bèl·lics en l’intenció.

“Qui en descabdella el cabdell? Ara havia fet un hiat, em calia un glop d’aixarop. És cert que els esguerradets no viuen gaire. Ens hem de bentractar més que els altres. Ja som vells i arrugats en néixer. Prou cal esmenar la natura si volem surar gens.

“M’he gitat un instant, marejadot, i hi he pensat. A quin llibre amagava els fulls amb les troballes? A fe macabres, de camins. El llibre ja no hi és. L’avi m’ha ensenyat a seguir la traça, l’esclau que deixa damunt la sorra cada aeròlit o objecte esfèric tossit per l’oceà i empès platja endins per l’oneig. Tot avença com els càncers, lentament i ràpida. Vides empeses pels anys. El calm de sobte agredit pel torb. Al paper hi tenia apuntats tota mena de detalls: la cara que fotien els caps; els dits multitrencats de les mans i peus; l’aspecte fastigós, lívid, de cada monyó o mossada de peix, i mida i escletxes dels genolls, i gruix i llargària dels ossos vomitats… Dibuixets amb els rebuigs de la xúrria també; mentre ens torràvem al Sol, entre mica, escata i escuma, el fustam a la deriva, tan artístic, si voleu; la pansida lluentor dels vidres tan ben llimats, i així anar fent, enderivells assortits, bocins de soga, talls de raor rovellats, tampons i biquinis estripats, mant amuntec de condons; plàstics i llaunotes rai, cagallons, ocells malmenjats, tota una barreja caòtica comonida, convocada amb esquírria escarnidora pels esperits escatològics, com ara si s’hi escolés una de les nafres al cul de la Terra i en ragés, així escurçat, en escorç, merdegada a balquena, tot un magatzem sobreeixit del que hom hauria d’haver ja enterrat i que tanmateix reïx a esmunyir’s i tornar, eixabuïdorament, al cresp. El burot, i el parrot (En Caront, En Plutó) qui en tenen compte s’han adormits o són morts.

Veus?, em deia l’avi Llop, i al capdavall de l’esclau de vegades palès, de vegades esborrat, m’ensenyava la grassa geoda escopinada per l’embat. Allò era el millor. I com l’asclàvem per albirar’n el gemmat secret! Com sabrem treure’n l’entrellat, si és un missatge geomètric tramès pels alienígens de qui sap collons on? Neguitós com un burxet, ni el deixava treballar. Se m’havia de treure de damunt. Vés si en trobes cap tu! I com m’esgargamellava (avi Llop, avi Llop!) si trobava cap aup jo solet. Tret que al capdavall, desengany rai, car sempre era cap piloteta de plàstic blanca, petitona, flonja, buida. O per comptes d’aqueixes de jugar, eren de les que omplen de verí insecticida o contra guineus i mosteles pagerols criminals. O eren gaiatells boteruts qui durant cap tempesta es descordaven sols o algú havia descartats. O esquelets de bèsties abissals. I garotes — com n’obria cap de prou grossa que pogués ésser, part de dins, el cervell de cap extraterrícola! I res. Qualque cap de mort mig rosegat i prou. Res misteriós, res prou ple d’esperança de quelcom d’enllà dellà.”

—I s’imaginen, senyores meues, el fòsfor aportat per l’ingestió del cervell sanguini? Els follets escatològics, els belluguets de la desesperança atea, qui amb llur fiblons d’angoixa ens burxarien l’ànima, l’il·luminació del fòsfor ingerit en descobreix el vil guaitajorn oblic, la clandestina esteganografia que com qui convoca vagues i avia visques a nacions inexistents, en panys de parets que després els hauríem de fer netejar amb la llengua o emprant d’esponja llurs inútils corcats cervells, no ens voldria totes plegades sinó condemnadament subversives. Per això us dic, mengeu tant de cervell com us sigui factible de reeixir a abassegar, estibeu-ne alts els rebosts, que ni la més mínima pandiculació us hi sigui possible per causa d’atapeïment cerebral —la veu fosca i fonda de la cuinera, ronca i nogensmenys vellutada, veu de dimoni avesat, pujava a esborronar’l, tremolins li recorrien l’espinada, com qui rep intimacions d’infern.

“Tret que les millors esferes piques (d’ambigus mugrons que en fregar’ls et concitaven estranys pensaments: simulacres d’accions enjondre, on les teranyines dels electroencefalogrames no capturen res — sembles mort i tanmateix vius a frec del forat de tots els misteris, per on s’escola tota la merda de l’infinit, on el riu dels morts es buida, on veus cada cosa que fou i es desfà bunera avall, i re no demana socors — cada cosa, per ínfima o majèstica que adés fos, ara accepta el seu fat i desapareix, pel continu glopeig, eixidiu avall, sense abandonar sisvol un parrac de si mateix al morrió), aqueixes esferes, amb llur pell abrupta, es ficaven d’elleixes al dez, a l’amagatall en forma de cau insopitat, dues pedres en desequilibri qui s’obren com parany part de sota el peu esquerdat del penya-segat. Em deia en Llop, adip dels ximecs, i les xiloies, dels escalaixaments i les calabruixes, i els embatols i els crespellars, guineu de restingues i farallons i d’altamar, diu: Tranquil, com entrem. Tot trauma psíquic et redueix el cervell, les hormones de la por que acompanyen l’acció són molt verinoses per a les cèl·lules pensaires; per això els militars i la bòfia són sempre tan rucs… Trontollava al camp magnètic de l’entrada. L’angúnia repel·lent m’impedia d’anar envant. En Llop, gens mesell, s’adonà per quin tràngol passava — em foté una empenta que em féu espetegar el cul damunt un roc. És que també ets punxent, tret que la teua punxa (em deia, tocant-me el gep) deu abassegar massa d’acetilcolina, eclèctica electricitat; i quina panòplia de químiques enrampaires que deus desar-hi, punyeteret; gens estrany que tothom et fugi! Per apaivagar’m, suau, em digué: El coneixement astronòmic dels catalans (el coneixement astronòmic, ep, no pas l’astronòmic coneixement, no cal fer’n pas cap gra de massa, fórem altrament els amos de l’univers); el nostre coneixement astronòmic és llegendari. Sempre sabem on som. Copsem les constel·lacions a la nostra manera, tenim noms únics molt mnemònics per a identificar-les. Ambdòs hemisferis perfectament mapats al nostre maginet. Això és cultura. Nècsia privilegiada, per això re no ens desconfeix a desgrat que siguem quatre gats i voltats de polloses voludes aitan cobejoses i genocídiques. Perihelis, afelis, marees de sizígies — per a naltres el cel no té secrets. I l’estel d’en Perris, i En Jou i En Mart i la deessa de tan clar designi cada jorn de l’any, amb totes llurs entenimentades nimfes resplendents, cossos celests i xalests qui amb guants de nit els catalans magregem. Aquesta familiaritat ens ha permès, i això de fa milenes i milenes d’anys, per l’Egipci i l’Hel·lènia, la Patagònia i les mars tèbies d’illots malaspergits, de descobrir-hi (privadament, a cap altra carta revelats) mendraigs i amagatalls rai, covarres singulars. D’aqueixes aitan amagades fonts, tornem a ressorgir per molt que les dèries terroristes de certs veïns sempre ajudats per les forces diabòliques del feixisme internacional jurquin tothora a anihilar’ns. Som-hi? — demanà aleshores, que era palès que, mercès a la seua iatrolèptica salivera, mon cor bategava amb compassat aplom, ple de l’urc d’ésser doncs català, és a dir, familiar escollit dels divins estel·lars. Compte doncs ara, que travessarem la crosta de la falòrnia del viure que veu fals. Com qui neix orb i en acabat l’operen de gran per ço que vegi, i el que veu no té res a veure, geometries boges incessants — tot punxegut i agressiu, enlluernós i emboïgós, com si cada imatge (milions per dècima de segon) li llença gots de vidriol al cervell — no té res a veure, dic, amb les contarelles d’esquena llisa que li contaven d’ençà de nat, i s’ha doncs de suicidar de mantinent, així el que ens fan veure als qui tanmateix creiem de veure per naltres sols — malensinistrats, ja ens autoenganyem que veiem, amb els nostres ulls opacs, que hi veiem, a l’escuma bruta dels ulls, que hi neden rebuigs en midó, guatlles gates, gats de guatlla, rats morts d’esquena llisa, pels mocs d’aitanta de lleganya perennement pentinats. No, la realitat de sota és massa esparveradora — som paràsits a la crosta, pràcticament orbs, amorrats, xuclant al liquen ensucrat de la mentida, amb lluminàries i ocellets, papallones i ventijols, i floretes i nyecs de pell fineta... El batiport de les dues pedres malcollades, doncs, s’enfonsà llavors sota mos peus. Érem al nàrtex fosc del templet subterrani on els aeròlits dels secrets secretament s’ensecretien. Diu: Via fora, que ara obrirem la porta. I us ho creureu que amb aitanta de malestrugança que el fil que la segellava part darrere, en deseixir’s, espetegà amb embranzida de fuet, de tal faisó que el bec lliure, en desenganxar’s, adés enganxat amb merda seca, m’encetà l’ull! Ui, ui, com corria amunt i avall. A més a més, merda seca de quins éssers i de quins mons? Aesmeu’s-em les infeccions! Esgarrapat per cada anfractuositat, eixia a la superfície i anava de cul a tot estrop devers la platja, esvarant-me amb cada pedra, rajant sang a doll, fins que em cabussava vestit i tot al gros de les onades, a rentar’m l’ull i tanta de llatzèria congriada al gep i a l’ànima. M’hi estic mitja hora fregant-fregant… Tornat a terra ferma, l’ull bo ni en Llop ni el forat màgic no reeixia a escatir que fossin enlloc…”

—Senyores, el nostre món és la cuina. No ens aventurarem pas aumon altre. No volem pecar debades. Aquest és el nostre santuari. I l’hem de tindre sempre tan ben acunçadet que els més mirats en veure’l s’hi caguin. Per exemple, en aquest calaixet, una mà de drapets nets a l’abast. No podem fer com aquella qui perquè tenia el drap de cuina brut se’n volgué anar a trobar’n un de net, s’etivoqués de porta, sortís al carrerot nocturn, es perdés entre la voluda pecadriu, i ja ni déu ni la verge, dingú no en va sàpiguer res més. Robada pels qui rapten putes i se les enduen a terres de moros a engruixir llurs llords serralls? Morta d’un atac, negada en aigües tèrboles? Això l’escrutini ferotge de l’altíssim només ho escateix.

Roplegava crostetes del taulell, aquella monstruosa dona al televisor, i els rosegava treballosament amb la seua ferramenta falsa. Entre pitrera, panxota, cul i cuixam, només li podies retreure que no s’envolés com globus umflat. En Genuí la veié d’esquitllentes mentre passà part davant l’aparell. Sa mare, escarxofada a la cadira de braços, roncava. En Genuí duia a la mà una tovalloleta rebregada i bruta. Em sembla que l’anava a llençar a la roba bruta, i que en acabat comptava arribar’s a l’armari del bany per tal de fer’s amb una tovallola més grossa, neta i esponjosa. Per al seu viatge, és clar. Per comptes de què, agafà la porta del carrer. Per quins set sous? No ho sé. Era llavors cap a les onze del vespre i hi havia força gent als carrers. En tost de fer’s cap la rambla a comprar-s’hi quaque revista alemanya o francesa de modes, per a després tornar-se’n a casa i pujar al seu recambró a les golfes per a pelar-se-la salivosament, com ha fet cinquanta vegades o més, cada camí que, per manca de calers o d’embranzida, no ha pogut o gosat pujar als pisets de cap hostalet amb cap barjaula per a mariners, massa vergonyós, ell, s’encaminà cap al port. I s’hi perdé.

Tort camí de la metamorfosi.

Encara que, tot i malevesat pels ensenyaments massa xirois d’en Llop, tampoc no crec que se n’hi anés nedant, ja us ho diré.











dit abans

poule mouillée