(27) Truites

Truites (27) 79. No els vaig pas sentir trucar. La qüestió que em van entrar a la cambra de l’hostal, l’encarregada amb el nou client, el colombià pelat. Amb allò em vaig deixondir. “Ja és hora...?” – vaig fer. Es va posar feta una fera l’encarregada. Diu, amb crits: “Què és tota aquesta aiguada...?” És que havia rentada una mica de roba, roba del llit, roba meua, i també alguna peceta fina de les xicotelles, i en estendre tot allò perquè s’eixugués en acabat damunt la cadira, i penjat al rentamans i al capçal, havia anat degotant fins a fer tollets, sobretot a un parell de racons... Ara que l’encarregada se n’ha anat a roplegar fregalls i baietes, el colombià i jo ens saludem, li dic que sóc català i em diu que visca Catalònia lliure, que tots els indoamericans qui s’alliberaren de la pesta castelladra són a favor de l’independència catalònica, que per a tot indoamericà l’independència contra els lladres depredadors castellufes és normal que sigui ben vista – se n’alliberaren ells, normal que siguin a favor doncs de tots els qui volen alliberar-se’n encara. “N’hi ha qui no en són”, que li dic, en anglès, l’únic idioma que tenim en comú (volia dir, hi ha indoamericans qui no ens fan costat; hi ha fins i tot qualque pseudocatalà tan ferotgement i podrida enemic d’ell mateix que tampoc). Diu: “Són els fastigosos qui s’estan millor d’esclaus – i d’esclaus d’un inferior.” Hi ha d’haver de tot al món, vam coincidir a remarcar. –On teniu la “dona” –que li deman. Diu: “Ara ve, ara ve, i la vostra...?” –Oh –que li dic– eren “menors”... Les tinc a una altra cambra. He pagades dues cambres. Una de grossa, per a la “tieta” i les tres “cosinetes”, i aquesta petitona meua. Enmig de la nit, la “tieta” m’ha portades les “cosinetes” i hem tinguda una petita disbauxa. Llavors se n’han anades totes plegades a clapar i he hagut de rentar la roba... D’ací l’aiguat. L’encarregada recollia en poals l’aiguota de per terra... I per això vam callar. –Encara no es vesteix...? –va dir, en veu enfellonida, l’encarregada. –Tantost se’n vagi, que vaig despullat, i vull pas ofendre tampoc cap cusca dama com vós... Més tard, ara que arribava la puta del colombià, encara estava cordant-me les sabates. Amb el colombià pelat ens vam dir adéu amb una certa efusió. La puta ens guaitava un pèl perplexa. * * * * * 80. Aquell era l’hotelot on havia vist entrar-hi la Minerva Mur i en Gian Carlo. Vaig alfarrassar que s’hi trobaven cada dimecres. L’Yvette Sully em va permetre d’amagar’m a un recambró per si podia espiar’ls o almenys sentir’ls com cardaven... Allò sempre m’eixorivia talment! Aquell dimecres nogensmenys ni la Minerva ni el seu baronívol drut no feren cap. Em vaig entretindre a ullar el romanent del personal. Les dones qui entraven a l’hotelot semblaven totes captaires. Anaven espellifades, tenien un aspecte malalt. En la penombra, diries moribundes i tot. Amb permís de n’Yvette, vaig anar treient mobles grossos i armaris que tapaven i escanyaven les finestres i adu part de la porta del rebedor... A poc a poc entrà el Solell, i llavors entrà del tot...! Ah, ara t’escolt, vaig dir’m! Això és gloriós! L’Yvette i jo radiants... Al recaceig intens dels nostres ulls cada raconet s’obria encantat. L’hotelet ara tan bonic i bufó! I cada oronell, i cada forat d’orella, i cada melic, i cada trau d’entrecuix. I les dones d’esparracades, res; allò no eren parracs ni esvellecs, eren els cassigallets de moda. Era que les dones, ara totes xamoses i joliues, i plenes de carnetes i bulbs fofets i durets part de pits i cuixes, i ventrells i culets, venien molt al darrer esgarip del que es porta, afaiçonades justament aital com manaven els cànons actuals del més recents gustets sartoris. Llur robetes esquifides eren d’allò més faiçonívoles – i sovint com més escarides o escasses més valien, hi havia cassigalls que et costaven un ou o més. Entre filagarses, doncs, algunes ensenyaven a contraclaror lo cony i tot; allò era divertit i didàctic qui-sap-lo, sobretot que l’Yvette em deixava no tant de rellevar-la al taulell com de disfressar’m de geperut i mig ximplet portafarcells... Les queixes, tanmateix, ens van fer fer marxa enrere. Ah. Vam haver de tornar a posar els taps i obstacles i embalums, i entrebancs i pegots a la llum; la penombra convé a les entretingudes furtives i a llurs lúbrics com bocs, mes prou malfiats, adoradors. Em venia a l’esment l’observació del fi Txèkhov, qui se n’adonà que a Montecarlo tot hi era marfanta: cada donassa una meucarra, cada ricot un venut, i les palmeres mateixes eren putes, i les gallines marcolfes, i tot el luxe i els llums i la llum, tot per al trist resultat d’un canfelip massa il·luminat on hom ve a pelar-se-la sense vergonya. Ben diferent dels qui putegen d’amagatotis, no fos cas que l’enveja de qui no puteja llavors l’abassegués – ah, avantatges dels privilegiats amb calers: ni l’enveja no els toca, aïllats a llurs canfelips on tants de volts electrocutarien el pobret qui mai s’hi immiscís...! Volia veure na Minerva en tota la seua glòria, no pas esblaimada en la llum somorta i malaltissa. Per això em disfressí de pellaire, de captaire, i el dimecres vinent, lluminós i assolellat, després de les pluges del dimarts, pidolava amb permís de n’Yvette a la porta de l’hotelot de mala mort. * * * * * 81. Me n’adonava que, enmig de la gernació qui aplaudia i aprovava unànime les banalitats bavejades als escenaris patriòtics, hi era un nàufrag – un nàufrag solitari, totalment sol-i-vern en la immensitat de l’oceà – llurs aplaudiments continus (ara que tancava els ulls i em tapava les orelles), el clapoteig, el xipolleig de les calmes onades. I sabia qui ni una ànima no hi havia en el desert de les aigües infinites, i que em moria només conegut de mi mateix, encabit a la closca, bressolat pel cresp.