Critdegaig, ara et veig les intencions! (capítol u)
L’oftalmòleg Blai Malson despenjava ulleres – te les plantificava davant i et demanava, oral i un bri pudent, si allò t’alleujava l’implícit genocidi de bastonets i cons, bacils qui adés ça-enrere, quan érets jove i llambresc com cap lútia saltarel·la entre blats, se’t rabejaven xiroiament al cristal·lí, i qui ara, caduc, llas, patien qui-sap-lo per a sobreviure ni veure-t’hi gaire. Com a guardó compensatori per a tal exterminació, tanmateix, retina, pupil·la i lent et prenien ara (mitjançant la intervenció taumatúrgia del facultatiu i els seus dits vitris) la mateixa tonalitat resplendent i crepuscular de l’ambre, i feies doncs millor cara: no pas ja la de cap trist buròcrata burell del servei de correus bo i esmenant, molt miop, en la penombra adreces, ans la d’un qui, senyorial, vetlla quotidianament i sense mancar mai a la diada, cada nou mort d’un cert llivell escolàstic qui s’escaigui d’aparèixer a la seua vila molt assenyalada (prosopopeic!) – car tantost t’hi vegis com cal, et corr pel magí la pretensió que potser t’hi veuràs, a l’espill, cuirassat de gravetat i de presència, amb una figura doncs de déu-n’hi-do, prou bona per a seure àdhuc entre els més feixucs espècimens dels rangs més alzinats.
En Malson llavors, agafant-te distret, et feia espetegar a l’escleròtica un curiós col·liri que, per cúmul d’estranys productes químics, se’t transformava en clau subtil de qualssevol matisos. Hum! Per peduncles i tròclees, per orbitals tangents, una espectacular galeria de fenòmens fenomenològics t’era ara irrevocablement i despietadament revelada.
Carter Luti, digues passeu-ho bé i, mitjançant el tramvia a les targes del qual (fent abstracció de les tenebroses finestres que deuen menar als orcs més podrits) pots avui llegir-ne oblics missatges pampalluguejants, torna-te’n doncs al teu cau on els segells estampats fins ara et ressonaven com fonts amagades de sofres i verins, i mai no en treies del tot l’entrellat... i en canvi t’has de meravellar en veure que de debò duien críptiques, llefiscoses, imatges on simultàniament i perifèrica els secrets amnis de l’escàndol anacrònic i els llevats roents que ressuscitaven monstres antediluvians latentment tothora s’hi covaven.
Ara que hi ets, no desviessis així mateix poc els ulls cap a les parets de full d’estany, estridents, metàl·liques, que tothora t’han semblades, esdevingudes murs d’acer, estretir-se’t, enclaustrar-te més i més estretament en la claustrofòbia.
Incaut, no em fas cas i et veus horroritzat i febrós entrampat al vacu espectral de la teua magra cel·la fornida sense expedient de replic per l’estat altament autoritari. Et convoquen als abissos sorollets estranys, diatribes en llenguatges conflictius de parets semifluides que et llencen reflexos clandestins que se’t sobreïxen a les còrnies com ous de pedra que se’t descloguessin en disbauxes i avalots de bestialitat prehistòrica – lletja fauna impetuosa que els teus ulls de cargol, al bec de sengles elàstiques manovelles, t’impel·leixen a escarransir en vençó i retirada vergonyoses. Quan amb fines parpelles clous els ulls, se t’interromp, a pleret, deflacionista, l’escanyador sentiment que hom irrevocablement t’emmurallava, mes no pas el fluix esvalotat de visions internes qui, a tornajornals, se’t tornen encara més lluents i esborronadorament vermelles.
“Avui en Boi Luti, qui ha tornat a la feina amb ulleres noves, l’han trobat bavejant i de genolls bo i colent insurgents rares presències reflectides als envans”, diran aquells companys teus amb els quals per tot lligam fins ara no en servaves sinó les punyents flaires que exhalaven. “Se l’han endut al manicomi.”
Seriós, profà, amb cara de segell quimèric, el vanitós professor qui estudia la voluda de folls com qui, micòleg, hi veu tofes de bolets a mig corrompre’s, fa tombar de sobte un esternut. Quan ets l’únic que li dius “salut” el seus ulls de filaberquí se t’agullen. Us esguardeu de fit a fit, i ah la beutat recíproca reconeguda en l’altre; allò és teca mítica – amb inèrcies de cavalls plens de verriny, us atanseu mútuament, reus ambdós de règees tremperes. Tret que tu, Boi, portes cotilla de boig i no pots anar gens lluny. Osta en canvi el facultatiu tota mena de bolet ni mico qui s’estigui xauxinant debades entre ell i tu. Tots volen pertànyer com beneïts miasmes al con lluminós de la salutífera influència de la mística estreta – per això els altres orats et volten com si són deleroses, suades, abelles i tu el rusc definitiu. Quan el doctor Ciril Critdegaig se t’enduu lluny dels aflats fètids de tots els ressentits, i se t’esvaeix com foto efímera en paper dolent l’escènic batibull dels boigs furients, amb visatges on hèlixs paradòxiques els perforen fins a l’infinit fesomies d’anònim esclau sense significat, trobes irrisori que ja et masegui cuixes i glutis.
Mentre se’t sondrolla al centre sinecdòquic de la identitat, observes, penjat entre d’altres varengatges i embarnillats amb veritats ontològiques de pregoneses variables pintades dins, un llenç el motiu intuït del qual (segurament culpa dels remeis quasi-màgics de l’oftalmòleg Blai Malson) fa que et pugi a onades irreprimibles pel bessó de l’espinada fins a la matriu de les absurdes complicitats, vull dir, el cervell, un sentiment de basca que no sols et destrempa ans t’hi grava l’emblema retòric d’un infant qui, en grotesc simulacre, molt vulnerable t’hi neix.
Reneixes doncs tu mateix dins teu, dins l’ou xarbot cerebral, i t’hi trobes somrient, prou estètic, amb trets anàlegs als que guipares prou recentment a un mirall, mes molt més radiants, frescs, divins. No pots caure de genolls de bell nou car mentre en Ciril Critdegaig et manxa part darrere, de genolls ja n’ets. Mes, això rai, llàgrimes d’agraïment et ragen en veure’t animeta.
“Sóc una flameta qui fa la viu-viu entre trilions i trilions de siluetes equipol·lents de significació altrament nul·la, car només hi són per a fer el rerefons més marejadorament ondulatori. Ganes de monejar que té la gent. Només jo hi sóc per a l’espectacle, només per a veure’m hi llogaria hom cap cadira.”
I ara el metge s’escorr dins teu irrecuperablement i la prova de foc s’ha acabada: et troba sa d’allò pus. “Teniu una malaltia, estimat Boi, completament il·lusòria. Els qui us feien ficar ací deuen estar molt més tocats que no pas vós, tret que en una altra, menys acurada, escala. L’avantatge que tinc és el de la multiplicitat: veig boigs de tota mida i tenor – tènues i apujades rai. En tust, tast i test d’aquells de lluny confitats en ambre, amb pulsions qui-sap-lo primitives, fins als folls de darrer crit i nova empremta, com ara, dic, aquells a qui els dedins i els defores no els quadren; res no els respon com si fa no fa caldria; ho tenen tot no solament capgirat, ho tenen així mateix davant darrere: el fetge a l’esquerra i mirant a l’esquena, per exemple. Tant se val. Els estigmes convergeixen. No hi ha ningú no prou podrit; tothom és incurable, malgrat les irrisòries dèries de normalitat, longevitat, immortalitat, divinitat... Falòrnies rai; falòrnies. Sabeu què? Us llogaré de secretària. Ja dúieu al si el fèrtil llevat de la minuciositat: no pas per no re heu estat tants d’anys remarcant adreces en vils objectes de correu amb segells de vàlua pel cap alt secundària. Amb aquest segell de goma que us estamp al tos a tota tinta (indeleble, de tampó sangonós), com qui crema al front de cap bou, entre banyes, i amb ferro roent i una puntada als collons, la bolla identificadora, us declar guarit de tota malaltia mental, el cervell rentat i esbaldit, eixamorat i planxat en bugada psicològica de magnitud prou assenyada i desplegament impecable. I au. Veniu-me cada matí captiu i elegant, enfaldillat i perfumat; infiltreu-vos-em a l’oficina presumidet i filatèlic, com si sou missiva delicada de primor mil·limètrica, i llavors, vós mateix, feinegeu-m’hi fins que no aparegui cansat a més no púguer per les putes ordalies d’anar ponderant plecs i plecs esconillats de folls inexorablement desconfits. Submís i latent, silent i còmode rai, us enxamparé, murri de manguis, ai, en qualque símptoma flagrant i us hauré de donar una miqueta de la meua ‘medecina’. M’enteneu, cavà? Serem una parelleta com aquelles enyorades amb què camafeus d’osques hipnotitzants d’ombres ultramarines abans hom no encapsulava perquè els escollits del món els portessin al coll per a expel·lir alhora dimonis i contrarestar bruixeries...”
Etc. En Critdegaig, satisfet, s’agrada fent-la petar fins que l’oïdor no s’adorm i tot.
Tret que no dormiràs; només ho faràs veure. I així com embranzides assassines t’empenyien fugitives entre els laberints fastigosos presentats pels òrgans repel·lents del pit mentre havies de sentir, com peó de fusta a mig corcar, el soliloqui d’en Ciril Critdegaig, psiquiatre boig, ara que se n’anava en acabat de fer-te un petonet manyaguet al musell perquè s’ha cregut que clapaves enfonsat a la cadira de braços del seu despatx per a tothom altri prohibit, reguanyes la calma, t’aixeques ull viu i escoseixes el camp de batalla. Tornes a esguardar el llenç que et deixondí a l’ànima minúscula qui al cervell no coves, calenta com un torronet, perquè surti quan calgui com angelet perdonat. L’argument hi suposa una abraçada entre dos polls enamorats i ara punits, a frec d’ésser esclafats entre ungles, en un camp ronyós de cap de boig, entre boscanys de fol·licles, per la culpa irredimible d’haver festejat (els dos polls) massa efusivament, així provocant una doble o triple pruïja al cuir capil·lar del dement mortridor. M’estalviaria els detalls i en diria només els ossos nus, perquè on tu hi trobes molt de significat, perquè ets boig i duus unes ulleres noves envernissades qui sap amb quin líquid barroer que en provoca la proliferació de cuquets invisibles qui tanmateix dispersen la llum, com cap buf de manxa estalzins i cendres, i t’hi fan veure qui sap què que et duu a somieigs ara plens de penes i adés de glòries, jo, buit d’il·lusions, amb vestits normals que no em distingeixen, i doncs sense excusa per a delirar debades, no hi veig sinó un gargot de foll, una boira de brutes pul·lulacions que oscil·len com curts cabells eriçats escombrats pel vent d’un capvespre que el cel envermelleix, ominós.
Boi, què deus tindre? Els solcs – els cavallons – al front se’t creben com ara ventres trencats de dones prenys d’on ixen tribus de malaguanyats afolls. Per quines eixelebrades catexis ni excessius esforços cerebrals el cervell homogeni no se’t desclou pels crestalls massa enroentits, i ara doncs fragmentat i heterogeni, com ara bigarrats bocins de molts de titelles? Això sí que és consirar pregonament! El teu teatret de putxinel·lis al magí que es descol·loca a tesa, esbalandrat.
Em sembla que sents, esticomítics, els dos polls qui alhora que moren esclafats, bescanvien índexs defesos de punyents descloses. El que diuen només agafa gruix de cap sentit entre les teues celles de simi visionari. Ah i amb allò dit descobreixes la mantega perpètua d’on l’univers s’afaiçona... i així passes de la polida ans eloqüent estàtua de les teues fantasies nades en esbiaixats reflexos d’espill... als cruels efectes resultants d’una empastifada no gens falaguera. Car ara comprens que ets carn despesa; amorf congriament d’àtoms amb prepòsteres partícules mal lligats. Caus agemolit. No hi ha eixida, ni físicament ni mental.
Sort en tindràs encara, abans no et moris, de les conegudes gelosies entre metges. El teu vague, mig esvaït i tanmateix un pèl voluminós embalum o cos, ara tres o quatre altres metges també te’l volen. Per què? Segurament per a fer-hi damunt tota mena d’experiments – aplicant-hi tècniques escollides de massius projectes amb la missió cabdal d’analitzar risibles esperances per homilètiques capdeconyades comonides: quan esdevens entre cuques escrupolosament nues de carn, d’os i de matèria cap, i tanmateix suaument precipitades en exaltacions rejovenides de cossos eteris i nogensmenys tàctils, perfectes ninots gambant en joli per sanatoris d’altres mons, el ninot més conspicu, garantit. Prou pots, en Boi Luti, prou pots; hi ha pitjors fats, creuràs-me. Podries per exemple pertànyer a la fauna molt maleïda dels botxins, paràsits viciosos qui se t’encasten a la carn com a l’esperit i, amb procediments quirúrgics i altrament embogidors, et fan agrair-los que et vagin tallant en llesques més i més primetes fins que no ets ni anomalia ni pateixes de cap dèficit o minva altra que la de no tindre cap altra delusió que la de que t’han esmenat de cada trep ni tap.
Callaré car que veig que entra en Dmitri Raigdoli, qui t’ha comprat al seu veí Ciril Critdegaig per un preu ja moderat – li sembla (em sembla) que ha fet amb tu un bon bargany – la teua estèsia, la neurosi que t’empatolla els senys, deu trobar (crec) que encara donarà si més no per a un article mèdic on et barreja amb uns quants sociòpates sinistres rai, fanocs: religiosos, supersticiosos, d’aquells qui incessantment exigeixen a llurs déus, sorgits d’extravagants fal·làcies, apocalíptiques revenges i guerres de redempció. Què hi faràs entre tant de fanàtic, de foll croat, amb les teues ulleres que veuen quelcom o altre (no sé del cert què i tot) rere les irascibles, lletges, ignorants i procrústies façanes de molt magra musculatura: llurs cranis friables com closques d’ou – i dintre podrimener rai.
Hauré d’anar a veure jo mateix en Blai Malson si vull tindre cap mena de viable expectativa ara per a comprendre el que (et) vindrà. Que em recepti unes ulleres potser una mica semblants. Si hi tinc sort, qui sap si, amb els estris vitris nous, la meua capacitat de meravellar-me guanyarà punts; si se m’esvairan alguns dels prejudicis que m’eixorben prou; hauré llavors perduts tendons i tensions; seré receptiu, nou de trinca com llavor acabada d’inventar, i doncs sense testament guarentigi que em moriré sense haver après re, tant o més ruc que en ésser nat, com qualsevol altre animal o vegetal o cosa infinitament repetit; no; somàticament renovellat, amb energies sexuals dutes finalment a un estat estrictament dominat pel meu recte senderi, amb cada llambrec m’entraran a la consciència fins ara mai observats paral·lelismes de greu causticitat – com ara qui, esborrant-se-li miraculosament tota la pellerofa congriada pels escolàstics vans al llarg de les edats, se li presenta, esclatant, l’episodi interdit on ja tot no és només marro ans hi ha sobretot, i destacat, el rajolí del cigaló que com un punyal escapça l’umflaó sense adí circumdant i en jaqueix, com dic, únicament la substància... Mes quina, llas!
Trucaré a ca l’oftalmòleg Malson. “Què collons voleu?” “Ulleres, mestre, ca; què altre, vós!” “Preneu número; en tenim per a donar i vendre, això rai.” “Quina angúnia! Sabeu? Esdevinc no sé pas com psicosomàticament macat. Sóc a la tanca, esguardant-me novament, amb la meua acostumada mitja rialleta burleta als llavis, el meu desgraciat veí, el carter estacionari en Boi Luti... quan aquell matí... em torna el llambrec (ell qui mai no me l’havia tornat, car amb prou feines si hi havia mai vist fins llavors gens), i és un llambrec ple d’àvol ull que em penetra i m’encasta als teguments més íntims totes menes de pors – esdevinc amb allò exorbitantment patomímic (no panto-, pato-; tot i que panto- també, també; amb els escarafalls que cal fer amb certes neurosis i oradures, vós); d’ençà d’aleshores malaltia doncs que conec, símptomes que n’aplec, a l’engròs, i exacerbats. I amb allò, per reciprocitat etèria de raigs oculars, és clar, el senderi se’m filtrava contracorrent a les atrotinades estructures anímiques i somàtiques d’aquell homenot viltingut, aquell aberrant indigent sense cap vàlua, i hi era ara rèmora molt absorbent tot i el meu impotent avorriment (abominació), la meua terrible tibantor opositora. Del tot contra la meua voluntat, doncs, com dic, allí dintre hi sóc, degenerada tènia qui s’esdernegaria no solament a trencar-se a miques com iceberg mig fos per tal d’així esmunyir-se més de pressa per qualsevol conducte eferent per brut que fos, ans àdhuc a tornar-se inútil fòssil darwinianament descartat dels lexicons del mai no existit. Mes què hi farem, res a fer-hi. Si ell no hi entén re amb ulleres, jo sense encara menys.” “Passeu i calleu; què m’heu de dir si no sóc pas ni el metge; si només assec la gent segons certes jerarquies racials, i, quan així em rota, d’altres actituds i esquemes arbitraris rai; no m’he cregut mai re d’aquella altra falòrnia que en diuen ‘ciència’; estic esterilitzat; per comptes de vit, hi tinc un tap de suro foradat; un forat tort i primet que m’hi puja si fa no fot pel mig; també, segons l’oratge, tot de sobte em pos a xantar un himne nacional o altre, us penseu que tant em fot; ah i a la sala d’espera hi és prohibit per llei personal de beure-hi, de cavar-hi com talp sapes i trinxeres, d’escriure-hi apunts que tinguin re a veure amb cap de les branques de la fenomenologia (ecs!), i què més... ah hoc, de fer-hi pedagogia, de caçar-hi fongs (bolets no se’n fan), de maltractar el proïsme (això fóra immiscir-se en les meues tasques i dominis, ultratge llavors la coentor del qual hauríeu de mantinent de restituir amb la penyora pel cap baix d’alguna cama), i...”
El rum-rum del ventilador m’engalvaneix; mentre aquell pallús amb uniforme continua, monòton, de vomitar injuncions sense solta ni volta, a poc a poc has oblidat què hi fas ni a què hi has vingut; muscleges no res menys, amb despreocupació; lluny de l’àvol ull del veí Luti i el seu hortet gastat, xorc, sec, tampoc no et trobes tan tolit... com si romanies nafrat a mort en camp de batalla on només t’arribaven, remots, els crits de disbauxa del victoriós enemic, ara ebri i segurament encara més sanguinari, si mai tanmateix, fet un farnat qui amb prou feines si bleixa gens, t’hi guipés... no; no, menys; em dec estar adormint... Un farnat amb ulls qui dins la boira elegíaca hi veu (li sembla veure-hi) tot de coneguts els quals tanmateix tampoc no cal ni saludar... la incertesa perenne ara del tot justificada... Sempre m’hi he trobat bé, dins la boira; l’embolcall tou tanmateix em delimita... impedeix que se’m dispersi l’essència; sóc més atapeït, m’hi conec (reconec) millor... Desimbolt, sense por de l’àvol ull... Febles batecs... m’hi ensopia... tremolins... tremolins de boira... o de cel·lulitis... farnat amb ulls... a les ombres gregues dels orcs primitius...
“Ei!” La veu ronca segueix el xiulet de l’uixer no gaire urbà. “Mestre! Us toca!”
Del sostremort em vénen, damunt part damunt on sóc a mig desvetllar-me, sorollets de cadenat un pèl enferritjat que hom tanmateix reïx a descollar; un escotilló cap per avall bat de l’ala i una soga amb nusos em cau al nas.
“Pugeu, pugeu; rast amunt, som-hi”, atia en Malson. Rast; amb la gana que tens, fossin cebes, nespres, nyores o alls!
D’esme doncs t’hi fots, hissant-t’hi a força de braços i aidant-te alhora amb el peu a la cadira ço que enfelloneix l’uixer. “La sabata vull fora del ratat vellut, em cag en...!”
“Ah, senyor Luti; Boi Luti, oi?”
“Eh... sí... no ho sé... em reconeixeu?”
“Tornem doncs per ací; heu perdudes les bones ulleres... se us han trencades...?”
“Sí... no...” En Malson et prenia per l’altre! Fèieu doncs (tu i el no-ningú) una fila tampoc no tant diferent; com et desencantes! Car no podries pas dir que l’oftalmòleg no hi filustrés prou bé. Collons, un oftalmòleg, i eminent! Amb ulleres d’allò que no hi ha! Amb la clientela espasmòdica que has pogut veure a la sala; espasmòdica, sovint epilèptica, i perfectament controlada per l’uixer Eixea, el qual t’estampa un carxot d’aquells que t’arruquen instantani per menys de re – un estossec massa histèric, per exemple.
Em fa seure en Blai Malson en cadira de dentista (o ho sembla), amb tot d’aparells més o menys punxeguts que hi pengen i s’hi engeperudeixen. “No tingueu por; ja ens coneixeu: delicats, fins, manyacs, rai, que no? Amb manetes de seda i greixums iridiscents.”
Et tusta al crani. “Qui hi ha?” que dius. “Hi som?” que fa. “Hi som, hi som” que fas. “Doncs si hi som, som-hi”, que diu, i, rapsòdic, s’hi fica: “Ah plàstic cervell! No hi ha animal qui com ell pugui aprendre de continu, fins al darrer buf! Guaiteu què us dic, que si mai em rotés, com a qualsevol filistea fava i repel·lent, per tindre cap branxet o bestiola faldillera d’aquelles tan brutes i tòtiles, m’estimava més arrencar a cap ‘pacient’ cap cervell i ficar-li una ficel·la al coll i dur-me’l a passejar – segur que en tornar havia après xinès si en passàvem pel barri, o de pintar com en Watteau si per prop del museu, car no hi ha animal més savi que el que hom duu, absurdament tancat, truc-truc, ací dins. Per això si més no cal obrir ben oberts els ulls, i portar-hi davant ulleres desempallegaires, escatidores, desentrellatadrius... i netes i mai no ratllades, just com les que ací molt sublimment proveïm. No ho heu provat mai? Passegéssiu pel món amb coble fi un cervell i se us torna en un tres i no res pelut, no nu; no pas com cap muricec, com un coiot diminut; i amb les nostres ulleres encara aprèn més coses i més de pressa, jo us flic! Car els ulls pertanyen al cervell, com dic, i doncs ulleres li escauen d’allò pus; ara, us imaginàveu el menyspreu de l’insecte pel muricec amb ulleres? No és pas el nostre cas! I llavors aquest planeta és viu, i cada dia canvia la pell – som part de la seua despulla; tot això és planer vist amb les bones lents. Tants de caps esclafats, oi? A revolució segueix revolució, i si hi sobrevius, què hi fas sense tovallola? Clafert de sang, de fang, de suor, espolsant-te mosques vironeres, no trobaries que, tornar a casa a rentar-t’hi sota la dutxa, no hi ha glòria millor? I ja veureu les senyoretes quan ensumin el vostre aire triomfal, heroic, previsor, visionari, perspicu, sagaç... Cap d’elles no trobaran el lleig i vell qui sou en realitat, car us veuran amb les ulleres que porteu, és a dir, us veuran l’ànima d’or i les carícies de què sou capaç. ”
Pel respirall al sostremort me n’adonava que hom netejava la runa de l’edifici del veí, una casa suara enderrocada, segurament, com tantes d’altres al veïnat, per a fer-ne al seu lloc una de més grossa i moderna...
“No us hauré pas esbalaït dient que el cervell autònom podria pintar tan excel·lentment o més com en Watteau; ho heu comprès, cavà? Els ulls pertanyen al cervell, els ulls en formen, inextricables, part; els uns sense els altres, malament rai; són, del cervell, els periscopis enllà de la malaguanyada cuirassa del cap.”
Ambigues bastides pujaven al costat; a l’endeví mecanismes amb rares rutiges aixecaven clònics braços que declinaven articles sense seguir cap de les lleis, diries, fonamentals; allò era més aleatori que no l’escriure en llatí.
Quina nova acuïtat et fa comprendre les cròniques secretes, mai no descolgades, de la metròpoli idònia, insospitada; t’hi fa veure als tàrmacs adés xorcs noves renaixences: exactes, nítides, xeremines d’escarbat qui teixeixen, en èxtasis ocults, nafres interpretatives als culs de pontífexs esmeperduts. Delires hipnagògic...? Hò!
“Astruc i benaurat qui de re mai pogués conèixer-ne per què! – deien, gamarussos, els d’abans – tret que els científics ho coneixem tot i més – d’ací la nostra immarcescible felicitat – i per això no ens morim mai – decentment ascendim quan fem els noranta o els cent o els cent vint amb un núvol a l’olimp i au, a gaudir-hi fins que als receptors visionaris dels rerefons molt enfonsats no s’hi estavelli l’univers.”
Hi fa un Sol que enamora; malparit, que bé hi clisses ara amb aqueixes ulleres! Tòrrid terra de sosa, t’hi menen, t’hi permenen, de bracet, espectres; no voldrien segurament que t’esborronés el vertigen; cèlics, lleugerament arrelats en opalines flonjors, et mostren, com visuals oracles, buits avall, les taques abominables dels crus triomfs humanals: desgraciades disbauxes d’autoflagel·lacions, orgies de quics misereres; amb quin verí no hi escups, tret que ells, de baix estant, et llencen coets d’ultratge, cascun un cop de puny al nas; agres capellans de les guatlles que et diu ambtant el cirurgià.
“Un milió pel cap baix de cèl·lules fotoreceptrius se t’enfeinen com obrers que bastissin cap mosaic sempre instantani, amb cada fragment altrament negligible de segon, i tanmateix, nyac, la diàfana imatge ells te la presenten sense falta mai, perfectament conjuminada, i això encontinent, cada cony de petit fragment de dècima de segon – i te la menen – te la permenen – per totes les rambles populoses, entusiastes, del cap, com processons espectaculars molt presumides, per còrnies i lents i retines i nervis òptics i tàlems i – catacrec! – fins que (tornem-hi!) no se t’estavellen als còrtexs analítics dels visionaris rerefons, i cada espurna hi és aleshores un miratge panoràmic de sublimitat paradisíaca, collons. Admireu-vos-n’hi, us dic, caieu-n’hi constantment de cul.”
Quan he tornats a obrir els ulls, la casa nova era gairebé pujada del tot, només hi mancaven els vidres tornassolats a les finestres; he volgut comentar que ara una nova tanca d’obra separava les dues cases, la nova i la nostra, però l’oftalmòleg s’ha fet l’orni, i tanmateix tothom amb dos ulls – o amb un i tot – pot comprovar-ho: la tanca vella, de fusta, encara és mig dreta, només certes fustes hi manquen, i d’altres estan trencades o tortes.
“Doncs sí que pugen ara les cases ràpid.”
L’aflat de l’Eixea t’espetegava als tendres narius esgarrifats. Sota anestèsia – ara t’ho diu! – en Malson t’ha feta una petita incisió sota la bossa dels collons – t’ha arranats tots dos ous i els ha fets portar en una capseta amb glaçons a un restaurant molt fi – llavors per comptes dels ous t’hi ficava, a l’escrot, dos ulls de plàstic incorruptible, prou pots; els teus (ex-)ous els vénen, com dic, molt cars, a rics gormands en un restaurant particularment fastigós i miquetes... Ara, tothom hi surt guanyant. El llefec es llepa els bigots, el nostre negoci és diguem-ne prou productiu, i tu, tu rai, a tu per això et dóna les ulleres miraculoses a un preu de ganga, i l’operació als ous a sobre et surt gratis!
“Savi com vós mai fins avui no en viu”, que li dius, encara sota la influència de l’intricat procediment quirúrgic que et confessen, i qui sap dels qui s’estalvien de revelar-te.
Llavors el mareig catastròficament et fa un salt – del fur intern al furient defora. Un terratrèmol, deu ésser. Espasmes persuadeixen l’edifici on som d’ensorrar-se, d’encendre’s ensems. Sents crits, de gaigs, d’aufranys; mormols i ronxets, de fedes i fades, gemecs; obscenitats en sordina; bleixos rancis, vexats; grolleries i, barroc, el martell, ple d’amargor, desolat, martellejant-te el cucurull estelat i pollós. L’uixer Eixea, fotent aquest cop no pas d’uixer, d’eixea, t’hi treu tot plegat viu, pagant just amb una cremada a la mà, un esgaldiny a la galta i al front. No hi perd mai el lleixiu; s’hi esdernega només devers l’indret que s’ho val: com un con de fotons només espetega on és prou agrer (saó i tempir idonis) perquè s’hi faci l’apropiada imatge, ca?
Romans amb un pam de nas. Per què treure’t, n’Eixea, de les brases explosives de la conflagració i no pas abans l’oftalmòleg Malson? Car en Malson rau mort – sucumbia rostit a la graella monstruosa dels seus instruments roents.
Un mort és un curiós objecte. Us l’esguardeu amb circumspecció. És sansa o marro en buirac sobreixent i malsargit a tall de ninot antropomòrfic, i entre les tenebres en clots amorfs que maquen sovint el malgirbat titella hom hi percep ara i adés algun saltiró borrós: tremolí de viró al farnat sense ulleres. I llavors, gens cerimoniós, esdevenint-vos per cantons inescandallable moc (lleig!), quina por no fot!
L’esglai et fa aviar esgaldinys de muntanyès betzol qui pels Alps s’entretingués a deixondir retrunys mentre les fedes se’l guaiten avergonyides de tindre un mestre d’aitan malmès senderi. Amb aquestes, en Malson es torna ràpidament més llefiscós. Cuques oblongues amb cuirasses negres i immaculades escumes a les boques n’extreuen, d’aquella tossa anàrquica, gemecs de porcairol corprès pel gebre, amb els esclops fortuïtament decebuts per un fang ganut. Tàvecs emprenyadors amb la cua t’espolses, automàtic. “No penseu en la mort, n’Eixea?” N’Eixea pensava no pas en els qui llavors morien ans en els qui sortosos llavors cardaven o s’escorrien en calds flairosos conys.
En suau flum de silenci el teu intel·lecte fa abstracció de les llordeses que s’encallen als marges irregulars i es concentra en el fluix fi que el duria a l’oceà il·limitat de l’exili sens fi. Un sorollet. Rasposa pedra de toc t’esmola una orella. Se t’amotinen les dades; l’idil·li del teu tu amb la pau de l’eterna fluïdesa s’estronca. El sanguívor, autòfob, autòmat t’ha posat un estetoscopi esgarrifós al pit: metàl·lic, glaçat.
“Critdegaig, ara et veig les intencions!” crides, amb ulleres noves, ulleres en ala de libèl·lula, guspirejants, que tot ho sobten en flagrant – i irisadament d’eixauc. En seqüències freqüents on amb agilitat fort cronològica el seu vult i indumentària coincideixen amb la idea que en tens, en Ciril Critdegaig, metge d’orats, t’ha vingut somonint-se, comonint-se’t, en presències inesperades; et sura mig incorpori part damunt quan ets estès al quiròfan on reps certs impactes en intimitats impensades que emeten ressons erronis, de mancança i buidor, que t’enfonsarien moralment, i tanmateix lla damunt el tens, embegut de curiositat, fruint-hi de valent, i diagnosticant, un bri massa líric, terapèutiques i catarsis com qui s’arrisca a la rifla sense tindre’n cap aptitud; els altres metges, gratificats que els entretingui en la tasca fatigosa, se’n foten un panxot (a les teues despeses, és clar). També apareix dient estranyes xifres que engloben greixos, eixos, guixos – no sé pas què t’has (millor: t’han) degut trencar. Amb un tirs de freixe et burxa amb ironia on allò flàccid i ronyós amb cap mònita ni caramida no se t’alzina ja – els raïms pansits de dejús te’ls fa raure amb un raor rovellat per reserves i secundaris vinguts d’indrets profans – no entens què diuen ni si hi gaudeixen o s’hi angoixen: no són de tot d’aquest món, en capgirarien els paràmetres, els llurs et són oldans, et caldrien eines cerebrals de cabudes extraordinàries per a capir-ne ni que fos amb quins emblemes més rars no es segellen les faccions, cafides d’osques i maquillatges de bruixot.
“Boi” et diu “l’operació un èxit, prou pots.”
Això què vol dir? Què t’han tret? Què t’hi han trastocat? Tens aquella sensació rosegadora, aquell rau-rau llimaire que et desgasta els subterranis extravagants de la personalitat. Has comès un crim i no te’n recordes quin – l’has (o te l’han) amagat talment al fons i amb excuses d’allò pus embolicades que no en treus l’entrellat. Com emergeixes ara d’aqueixa immensa troca de fils perduts on ets (o t’han) submergit i suara (no deu fer pas gaire) encara cuidaves negar-t’hi? Ah, i el monstre qui hi raïa, on s’ha fotut? Feies les mil-i-una per a fugir-ne, hi anaves a tot estrop, o al contrari, lent i geperut com un llimac inconspicu, i ara...? Ara no saps d’on ni de qui ni sisvol de què has de fugir. Parat, fent un paper de talòs. Car... amb quin... amb qui segell... amb quin segell exculpatori no t’has o t’han embussat la crua realitat (com ara amb mortalla impermeable ans hermètica i tot) el cadàver putrefacte del teu pecat? Com en seràs el torsimany si doncs no reïxes a atènyer-ne, ja no dic pas la filigrana, vàlua i disseny? Seràs exegeta, llavors, hermeneuta, de què? Si cerques pels amusats laberints que et circumval·len la consciència, i escorcolles sobretot dins els racons plens d’oradures i d’escombraries, i d’òbits d’esglai de rares cuques grasses, i de cucs socarrats i escarransits, caçats de trascantó, de cua d’ull, i decaus, pansit, abaixes els braços dels ulls interiors, car no hi trobes aitampoc re de prou conseqüència, tothora només runa cremada i una pudor de resclum que roman, i pitjor, de carnús i d’excrement, encastada sense remei a les baranes del teu massa arec (desvirtuat) cervell engabiat, com al zoo?
“Així doncs? Collonut, que no?” en Ciril Critdegaig encara animant-te.
Mes tu, perplex, amb proptosi evident, guaitant-te’l com si no hi ets tot – i ei, segurament que tens raó, car quins elements idiosincràtics, més lúcids, i doncs esfereïdors per a l’hostil observador, massa desenvolupats, incisius, penetrants, tabú, no t’han deguts arranar de rel o escapçar i fer tornar a rudiments invàlids?
“Misteris de la neurologia, Boi; per qualque subtil rotació del wattatge endollat, l’èmfasi de la psicosi obliquament perd pistonada; n’era força escèptic, jo votava si més no per una peotomia sense més contemplacions, mes quan puguis esguardar-te la carranxa veuràs que no ha calgut; has de comprendre que legions de rampelludes recomanacions ens plouen de les clíniques on els sospitosos acòlits més fanàtics operen i experimenten a tort i a dret – sense embaràs tasten pixats i menstrus, remenen i barregen secrecions, escaugen amb aparells somiats pòstumes, a mig esvair-se, indesxifrables impressions que ixen encara de morts, corcats, cervells d’il·literats emigrants (les cacen al vol – delit del jovent), i així anar fent, rucades rai; ara, d’ací la nostra parsimònia a aplicar-ne cap; les llurs són recomanacions sempre contingents – cal alhora repenjar-se en la retòrica casolana, allò que nosaltres també, amb les dosis congruents de desil·lusió i de glaçat ans cru procés d’incredulitat hem anat espigolant. Hi anem amb optòmetre embafat, com qui diu; qui hi veiés massa clar, s’enlluernaria i acabaria boig com qualsevol merdós místic o inspirat; per creixement de renúncies aïllàvem les transcendències i les colgàvem ben avall, amb els impulsos quotidians d’anar assassinant carallots amb disfuncions mentals massa pronunciades, com les teues.”
“Maneu?”
“Això de la vitalitat, la virior, la baronivolesa, és sempre una dura troballa els marejadors reflexos de la qual llavors et destralegen l’ànima de mig a mig; desencanta-te’n, destaparies l’escriny de les mascles possibilitats, tot àvid, sedec, dient-te pler de condescendents foteses, amb reveladors soliloquis, monòlegs d’emèrit capdecony, i dintre l’únic atot que hi ensopegues és el del pànic: t’hi voldries haver vist en ciment de panteó, atlant de pedra angular, i t’hi veus concís i ecumènic com una altra fulla eixuta, com un altre dels trilions i trilions de segells sense vàlua, amb la fastigosa carota del sanguinari feixista de torn davant, i ara usat i llençat, no pas digne de cap col·lecció, a mig desmanegar-se, cagat, fet engrunes i cendres, malenconiosament disseminat per les rutines desganades del temporal i la brutícia on se n’amunteguen en inútil femer; no, tu, ja et dic, més val anar mig mort pel món, naquis, mancat d’això i d’allò, sense casa ni identitat, decrèpit, amb els eriçats símptomes roms, alleujats, sense cap capacitat d’agressivitat...”
“Em capàveu? De quin crim sóc reu? Qui em cardava malament, ultratjava pèssimament? Qui pelava ni escorxava de mig a mig? Tinc... tinc aquest rosec a la consciència, aquest sentiment vague de culpabilitat... Qui he mort? Guerxat? Torturat? Me’n penediria si sabia on és el mal, si hi podia ficar el dit, si no ho tingués tot esborrat!”
En Critdegaig, les venerades vetes o benes del seu davantal inconsútil de maeller penjant-li part de cul com sengles monòlits deprimits, féu d’un seu dit un croc de cercapous i, amb posat greu, no gaire destre el feia burxar avall, cap a l’abís esgarrifós d’un descobriment científic cabdal d’allò pus. Tu no hi filustres re, en aquell acte absurd. I ara el seu dit es desencarcara i acompanyat del veí es metamorfosa en el parell de llossos d’unes estisores amb les quals fa gest de toldre quelcom. Això rai que ho copses. Però què? L’excisió, on? Als ulls? Tombes el cap girientorn. On s’han fotudes les omniscients ‘germanes’ alhora repulsives i atractives qui a estones doncs idolitzes i a estones desdenyes? Estrany que avui no en ragui cap pels voltants! L’operació era massa obscena per a les ‘germanes’ i tot? Ara, si ni t’han capat, ni eixorbat, ni tolt cap tumor al sensori... on hi han ficades les grapes?
“Tímidament et faig remarcar que operant no sols treiem; sovint per comptes afegim.”
Cloc!
|
