el doctoret doctor Et i en Vanitós (Lluïset)

Es ven Moritz a Perpinyà i enjondre Que sigui doctor pas que vol dir que sigui metge – només sóc doctor en quiromància – sé llegir els diversos andarivells palmars, les línies ans els endurits o tendres tuquets que hi rauen, això sé fer, i pus; i osta; i au. No pas gran cosa, mes amb això, nogensmenys, i amb la meva gràcia extrema, qualques pistrincs se’ns filtren a la barça, amb què vivim, la dona i eu, i el papalló Lluïset Vanitós i l’elefant Eufrasi, i ens paguem els viatges, els prou necessaris viatges, car arreu el nombre de babaus que en falòrnies banyen és, tot i el populós, llas, limitadament exacte. L’altre vespre, amb polidesa ans gràcia esmolades, practicava davant el mirall els meus encants presentatius... –Hum, doncs sí senyora, em dic Moritz, com la cervesa; Moritz Eteri, doctor en MILFFF, Metodologia Indentada Linear Funicular Fornidora del Fat... –“Yes, ma’am, the name’s Moritz, just like the beer; Moritz Eteri, hum... doctor Et, yes, yes... a finely honed specialist specializing in the incisures of the vola... The incisures of the vola, you ask? Well, you see, I’ve studied my highly intricate craft in the University of Louvain, where the teachings of the great Catalonian philosopher and necromantic Joan-Lluís Vives are carefully taught by snooty jesuists... ah, and by the way, have you met my devoted shill, I mean, quite knowledgeable partner? His name’s Lou; Lou Vain. Oh, and here’s Mandònia, my wife; over there, baron Artigues, her current lover; a noble of considerable fortune, ma’am; one’s lucky, plus... I’ll readily acknowledge, you bet... that, all said and told, there’re still left mysteries aplenty in the fields of the parallel sciences, and...” Sóc qui escoseix les incisures de la vola – grafòleg d’escrits palesos palesament escrits per l’omniscient mare natura – Zeteri Morigut. “Zeteri Morigut, senyora; no sols us besi la mà, us en llisc la vola” – la vola, ço és, l’anvers de la mà; les incisures, és a dir, les marques que s’hi troben, etc. (Tot això és terminologia pispada reverencialment rai al renaixentista català Vives.) (Una faula d’home – advers ans llambrescament pseudodialèctic – escorcollant entre palmaris conceptes molt primfilats, com ara el son i la son, i la vetlla roma i l’afilada – i el somni ambarí qui et comoneix en caòtiques coincidències prematures clofolles de vitals descloses d’on no te’n roman quan et desvetlles sinó la penyora d’un estrany sutge als dits o l’eixarreïda lleterada entrecuixes – o altrament esbrinant astutament les causes de la corrupció de les arts – o escatint quines bessones novelles ciutats no se t’estableixen a les soles de les sabates cada cop que camines ací o allà – Joan Lluís Vives, humanista empenyorat qui es va haver de vendre alguns tractats sobre l’ànima – falòrnies a la moda d’aleshores – (com eu em venc als meus les meves a Perpinyà i arreu per on passem) – i d’altres sofismes vacus, platònics – ecs! – mes que d’altra banda se n’inventà de bones, essent com era a la punta de la llança del pensament progressista del seu temps – digué per exemple que sovint pagesos i artesans llegeixen millor els escrits de mare natura que no pas els filosops i que: “més val un milió de vegades dir en vernacle, com hom diu el que veu i llegeix concretament, que no pas el buit descordar-se en conceptes façana dels diarreics metafísics pecs” – com tot bon català, en Joan Lluís anava tant contra el pudent gavatx com contra el “canfelipútrid” – la guerra que els de la “fragance” (irònicament) es tenien contra els lladres canfelipútrids per tal d’anar robant més recursos als italians en terres italianes (guerra de 1521 a 1526), va dir que era “irresponsable i criminal” i que no feien cap cas, “només per ambició i avarícia”, dels patiments que infligien a la població damunt la qual els ignorants mercenaris es barallaven – “només la pau s’hi val; tota guerra és absurda” – “fóssim tots per al pla parlar, tots contra la parla plúmbia i escanyadora dels especialitzats en revelacions, litúrgiques disputacions, llimbs, encanteris, miracles i d’altres falòrnies d’ensotanat pudent” – “yes, ma’am, Joan-Lluís Vives, from whom I’m borrowing the terms of my hallowed trade, was a Catalonian humanist, born in València, Catalonia, on March 6, 1493” – els Vives venien de Perpinyà i s’establiren a Dénia – “his dad, Lluís Vives Valeriola (1453–1524) was burned at the stake! His mom, Blanquina Marc (1473–1508) died of the plague, but twenty years after her death, she was charged with having visited a clandestine synagogue – her remains were exhumed and publicly burned by the fucking canfelipútrida inquisition!” – després d’anar a l’Estudi General local, als setze anys fugí a París – “never to return, ma’am, as has been my own case, for you must know that our country is still occupied by the same stupid thugs, those damned ass-pained invaders the canfelipútrids” – “he had Catalonians – Perpinyanians, Alacantinians – around him all his life; Joan Dolç was one of his teachers in Paris (as were Jan Dullaert, Gaspar Lax and Nicolas Bérault); in 1514, Vives left Paris, moved to Bruges, where he would spend most of his life; there he knew Erasmus, they were friends for ages; in 1524 he married... – “es casà amb una altra catalana, Margarida Valldaura, de la família dels Servent, qualcun dels quals hom alfarrassa que podria haver escrit les primitives aventures del cavaller Cuixot en català. És Vives qui digué que els valencians els pariren mares lleidatanes i que per això parlaven tots català, i és ell qui va dir que l’escolaritat dels minyons havia d’ésser feta en llengua pròpia i no pas en llatí – en brillants diatribes satíriques ens retratava tots plegats...) A trencabranquetes puc presentar-me doncs, i alhora la feina, i mon predecessor famosíssim. Si ho sé fer, arribaré llunyet. Sotgi l’espill. Hi foti cara de mussol. Amb ulls roents m’hi fixi molt. No sem pas cap Svengali, mes deú-n’hi-doneret. Els senys penetren tota significant immaterialitat. De pessimistes prolegòmens, me’n vaig, per vegetatives fantasies, ajudat per les meves immoderades facultats, a les peripatètiques passions del subjecte qui amb èmfasi raspalli... i li’n descobreixi de sobte mèrits rai... ans esdevenidors rosacis...! Car eu só eu, el nigromant o l’oracle qui totjorn fereix el fit de mig a mig. I la barbàrie incrèdula fora, pot abuixir tan fort com vulgui; els “creients” de la bona creença sem sords a llurs brams. I com els falorniaires de les esglésies s’emboliquen amb els llençols ronyosos de llurs mocosos “pares”, eu m’emboliqui amb el del meu putatiu – i ja em perdonarà, ell fi raonador, i eu força plebeu; pas sé fotre altre; i amb què altrament em guanyaria les garrofes; en aquest món tothom decep tothom; i ningú no em vol ni de pagès ni d’artesà; l’únic on sóc mig bo... què hi farem... escosint les incisures de la vola! Comparat als dels teòlegs, el meu verí és pràcticament innocu. Poc nou ningú sentir-se dir que viuran un altre dia, i no pas com ous d’esturió enllaunadament atapeïts en qualque paradís de merda, ans a lloure com nus espermatozous nedant en rabeigs de mitja orgia. No pas predicant-los doncs inferns ni tortures mentre em cau de goig cruel la puta bava, com qualque altre demoníac Svengali sense ulleres, sotjant-te amb ulls de boig, com foten els capellans dels cretins, jueus i moros... I hè! Cert, al començament de la meva carrera, també tirava naips, fit als detalls, amb la tarota al tarot, i així mateix llegia esferes... i, doncs, havia consirat si em faria dir, de nom professional, Sven Galí, i llavòrens llegiria ànimes i comanaria esperits, però sóc miop, llas, i porti espessotes ulleres! Quin paper no fóra estat ambtant el meu! Aitambé comparat als artistes de les pel·lícules, ningú pas que se’m creia. Per això em limiti a les voles... i sense fer aitampoc gaire mal. Sven Galí, nom català, amb tastets internacionals, me l’estimava pus que no pas Sven Caret o Sven Pernogaire, Sven Defira, Sven Taliquin, o Sven Abonmercat, noms amb els quals alhora havia efímerament fenyut. És clar, pronunciat a la catalana, Moritz Eteri és Morit Zeteri, i “morit” és tan bo (o dolent) com “morigut”, tret que morigut cova sonoritats pus atàviques i doncs màgiques, i doncs d’ací mon altre nom... Zeteri Morigut. Zeteri Morigut, nom que empri quan vaig disfressat de bruixot de fireta... mentre que el nom de doctor Et – tret d’Et(eri) – doctoret – doctor Et – el reservi per quan m’enfili pel tall seriós, assegut en consultori. Hum... Tot plegat això fa... dr. Moritz Eteri, per a les publicacions professorals: prims tractats i pamflets que, com dic, es venen força en botigues de “salut”... I s’escau que aquest molt ponderat doctor Moritz Eteri recomani sovint, del “conegudíssim” savi Zeteri Morigut – quin nom més místic, que no?, aquest de Zeteri Morigut, quin nom més artístic per al “gran” oracle de les cases de firetes de tot el món! – en vanti doncs les virtuts i en recomani l’assistència. A les botiguetes de salut les receptes d’en Zeteri Morigut redactades pel doctor Mortiz Eteri fan moderada forrolla. Les receptes adients a les línies i bonyets de salut de cada típica mà... Són receptes que es venen, com dic, tornem-hi, no pas gaire malament. Freginada amb ceba, aquesta és la recepta de cuina bàsica, per als homes vells... amb joell, i tartranys, larves de cigala, i nadons o cadells de cocodril... Per a dones verges, bullit de naps... i altres objectes fàl·lics... amb aigua d’aiguabarreig de sínia... Per a les fitors menopàusiques, llets de vernissos especials... fets amb llimutges, cretes i galbes que el botigaire (ah, aquells botigaires de títols estrambòtics: sempre mos còmplices acomplits!), el botigaire ven amb reverència en sobrets... Per al cos exigu, caduc, xaruc, unes salts venusianes... Llavors, per a tindre un vult auspicial (i de savi!) com el meu, molses i brutícies assecades i pansides de boia o gaiatell – la vella més elegíaca en pren en tisanes i esdevé estranyament boiant... Etc. Si m’hi estenc, dic el llibret sencer. Només els palmells i les incisures... Poc fotrem pas d’hipnotitzaire pec, estil Svengali, doncs; vull dir, ca?, aquell maligne jueu estranger i xafallós, de qui els ulls es tornaven interminables flagells invasors de parells d’ulls calapetencs, i l’hipnotitzada se sentia sotjada ensems i sens cessa per catorze milions d’encesos llefiscosos ulls; no, aqueixos bruixots sempre hi tenen (als relats) molt mala fi. Ep, i doncs! No arrameixis amb els ulls els mascles esborifats curulls de testosterones... o fes com diu la salutífera injunció: “No fitaràs el mascle”... així em captinc, observant el panorama, anant fent, nervioset i polit... i prou. Observava el panorama, Demòcrit de pa sucat, sovint aixecant els ulls densament enulleresits per ulleres, com dic, força dobles, de pa de ral (a part que, sí ves, belleu l’òptic d’a bon preu qui m’enullereseix és un matalot i me’n fa de trucalembut)... Com un estaquirot hi era, doncs fotent-hi el paperet... Demòcrit de pa sucat qui gaudeix tanmateix, pel cap baix tant com l’original, de l’espectacle foll d’un món de faves... allí m’hi teníeu, de ben jovenet, treballant a un garatge-benzinera que hi havia prop White Horse (al New Jersey), a la vora d’una carretera que s’enfilava cap a Nova York. No pas que hi fes de mecànic, ca. Mai no m’he embrutades les mans – i menys per a engreixinar ni desenllordir, ni engreixar ni aprimar, ni arreglar ni desespatllar aquells instruments letals de suïcidi i d’assassinat que en diuen automòbils, màquines ximpletes per a ximplets fetes, viltenibles objectes d’agressió perquè els reprimits malalts i dolents puguin inapel·lablement i sense gaires penes anar fent malbé tot el que troben a llur pas de destrucció, cada “conductor” pus anihilaire que no pas n’Àtila i tot. Tant se val. La qüestió... que què hi feia doncs al garatge si doncs no pas de mecànic? Doncs de comptable, carall. Era rere un taulellet i hi anava capmassant, alfarrassant i escaujant les facturetes, i, de trast en trast, com dic, aixecant l’embadalit esguard cap a l’espectacle pec pels betzols i folls de la humanitat d’arròs i de baldraga bogalment ofert. Eu rai. Doncs bé, i tant, sem-hi. S’escunçà un camí que un dels autocars que menaven un equip de beisbol (dels grossos o mig grossos) qui pujava de Filadèlfia, caigués, sotraguejant, en inicis de pana o avaria – d’on que s’aturessin on érem perquè els traguéssim d’entec. Una cosa recomanaré ara molt seriosament a quiscú qui em llig el guaitajorns. Us ho tornaré a dir. Fitéssiu pas mai els mascles; no. Cometéssiu pas anc aquest pecat. Car els mascles la testosterona, ai. Atavismes tribals – la violència al cresp, àvida a saltar com un cocodril bústia esbatanada de molt fètida ans carnissera ferramenta envant. Això n’aprenc aquell faduc capvespre, ben jovenet. No els fitis gaire, els mascles, o es veu que es pensen que ets marieta com ells, i se’t volen cardar encontinent al canfelip de la vora mateix. O, en contrasemble, es veu que es pensen que els fites perquè te’ls proposes el culet, com qualque dona encantada pels musculets (dones d’aqueixes, milions), i pel fet que n’hi ha alguns qui temen d’ésser-ne, vull dir, marietes (tothom sap que, i sobretot entre els “esportistes”): “com més mascle, més marieta”), s’ho prenen molt bel·licosament, a la valenta, sobretot si són cubans o dominicans, més curtets que els altres encar (i curtets tots plegats rai, amb els esteroides poc ajudant-hi molla), i llavors se’t llencin sobre amb desigs d’escorxar-te al siti, sense mirar-s’hi gens. Si mai els vols veure (per ensopida curiositat), demana’ls un autògraf, aquesta és una bona excusa; mes tampoc no te’ls fitis llavors gaire, fes-te el vergonyoset. El respectuós, l’humil. Si els fas gaire patxoca, ja et faran un senyal perquè et comencis d’abaixar els pantalons al raconet; i si doncs s’escau que no són marietes del tot, només temptativament, fes això, molt cautament, anant amb peus de plom... com si no hi ets del tot, fins i tot com si no hi ets tot... així no els esfereiràs pas... no faràs re de tal manera que es puguin creure que els vols “corrompre”, d’on que et mereixessis llavors qualque tacó mortífer, ca? Tant se val; n’acabava aquell jorn per sort indemne, estalvi, sencer… (L’enrenou d’una baralla al canfelip, entre un marieta declarat i un de vergonyant, atreia de sobte tota l’atenció…) Ara, acollonit rai. Així que entre les beneiteries religioses i obscenes (sovint les dues coses alhora: cada puta un nimbe l’enllumena) estampades o penjades per d’altres rere meu a la paret, hi vaig enganxar, de la meva collita, aqueixes dites (belleu encar hi són, grogues d’estalzins i d’efluvis greixosos) en dos paperets separats… “Staring’s rude; I don’t stare / One stares at his own peril / One stares, and, if he lives, lives (poor sap) to regret it for the damned remainder.” “But I don’t see shit, even with glasses / Can’t see the elephant from the anthill / My world is ants that swim in the sclerotica’s milk.” Devers aqueixos paperets de darrere meu d’ençà de llavors, doncs, assenyalava quan qualcú s’errava quant als designis del meu guaitar-me’l. Desapuntat, desengrescat, desesperonat, desencanfeliputridit, tant el lúbric, com l’agressiu, es frenaven aleshores en sec. Musclejaven, un pic perplexs. I em lleixaven sempre per impossible. (Lleixat per impossible: quina benaurança, vós!) (Tostemps que menjoteig pels marges més inhospitalaris, on els cocodrils i llurs bústies esbatanades totes de corcats ullals no hi són gens entrevinents.) “Fitar la gent és lleig; pas que fiti ningú. Qui fita altri a perill s’exposa. Qui altri fita i viu, prou viu el romanent, malastruc, amb recances rai.” “Mes és el cas que no hi veig merda, ni amb ulleres. No hi veig ni l’elefant al formiguer. Veig el formiguer, el meu món, i prou, un món de formigues qui se’m rabegen a la llet de l’escleròtica.” Això deien els dos meus molt lírics cartells. Recony, crec, i la raó que tenien. I d’això me’n recordava el mateix dia que assajava polideses a l’espill quan de debò me n’adoni que poc que hi veig tot plegat! Amb prou feines gens! Tot esparverat corri doncs cap a la meva dona: “Mandònia, és que no hi veig; dec tindre una malaltia terminal pel cap baix. La línia vital em troba d’improvís un entrebanc d’upa, un obstacle ni gaura que poc sobrava pas ni amb xanques de quaranta peus o pus. Se m’hi tol com titola estitolada, se m’hi romp com llapiset nyaufat, se m’hi esfiga irremeiablement com trena que s’encén…” La dona em va entaferrar un clatellot de caldéu i, damunt, em va arrucar de valent. Li sortien fosforescents bromeres pels plecs dels llavis de sobte prims com llosos de xins assassins. Enfellonida rai, doncs, molt poixeule, qui sap si amb mala-setmana – belleu, llas, pel seu flingaire, l’Artigues, ara desnonada provisionalment (i això que les desnonin les embogeix totes, i la meva pus); ves que s’haguessin barallat i ara ho pagués eu, com totjorn. “Que no ho veus? Suro, més que suro!” I pas que ho veia, llas, no. I tanmateix el tap era ben inofensiu: s’esqueia doncs que no hi veia pel fet que els vidres de les ulleres s’havien trencats. Es veu que mentre declamava les meves línies encantades de presentació, havia passat un aeroplà molt baix i la vibració causada als corpuscles enjòlits... i, damunt que van caure de la tauleta, vull dir, les ulleres... i llurs vidres doncs rots i trencats... i me les doncs posava al nas... i no hi veia gens ni de cap ull. Na Mandònia llavors em va dir, opípara, “Saps què? Et comprarem unes ulleres intrencables”, car es veu que ara en venen d’aqueixes i tot. Ja hi sem. Quina albina ni sorteta, vós. Car aquestes ulleres intrencables són d’allò milloret. Em cauen del nas, dels dits, de la tauleta, i res: novelles; i passen els maleïts aeroplans eixordadors, i res: novelles així mateix. “Aquest camí l’hem endevinada de mig a mig”, li dic a la dona aquella nit mentre en la intimitat sóc posant-li pomadetes als traus massa escaldats. Mes vet ací ara que l’altre dia l’Eufrasi, el meu elefantet blanc – (car tenim d’animaló company no pas cap gossot ni serpota, ni escorpí ni taràntula, ni tot allò que els altres gamarussos tenen a casa) – nós hi tenim un elefantó bufó d’allò pus. Un elefant el veig, el veig... I dorm al meu llit, i la dona dorm a baix, a la cambra dels hostes – qui sap, com dic, quina nit amb quin hoste (noble i plebeu), espatotxí i desempallegat, i, llas, escaldador de traus. Tant se val, la qüestió que anit n’Eufrasi s’aixecava a les fosques perquè se’n volia anar a fer pipí; no encén el llum l’elefant blanc perquè és prou considerat i sem amants i sap si n’estic de cansat... i la feinota que tinc l’endemà (ço és, avui) i, què pus? – ah, sí, que no em vol doncs desvetllar, i per xo no encén el llum. Ah, i us voldreu creure que per dissort el gegantí paquiderm trepitja les meves ulleres que havia jaquides a l’espona en acabat de llegir en Sade – (que és la meva “bíblia” d’aquests dies, com adés era en Céline, i pus endavant, si encar tinc ulleres, ni que siguin de les trencables, qui sap quin altre autor tan bemparit i finet com aquests) – i abans doncs de cloure el llum de la tauleta anit, com dic, eu que sí posant doncs les ulleres a l’espona i llavors, carall, doncs, que nyac, que el pobrissó elefantó meu, el meu mamut amat, amat amant, anant-se’n a pixar, i tant, nyac, que dic, nyac, que damunt les ulleres hi fica el peu i catacrec, nyac, nyec, nyic, que se’l trencava…? Vull dir, el peu, vull dir, amb les meves ullerotes intrenquívoles, s’hi trencava, pobrissó, el peu…? Quins plors tots plegats, el papalló, la dona, els amants... i eu... el pus desconsolat! Ulleres d’estrany facultatiu (de qui les facultats periclitarien?) Les vam llençar enfellonits per la finestra – i el terrabastall! – les ulleres fotien malbé el paviment i tot – trenta-quatre llambordes migpartides o escalabornades o ja fetes a mil bocins – (dejús els llambordins la platja) – i encar s’esqueia llavors que passés, nitosament, nocturnal i lliscosa, un tanc de l’armada clandestina catalana d’alliberament, i collons, quin greu que em sap, les ulleres li van trencar la roda esquerra i se’n va anar carranquejant tristament, vull dir, el tanc de la gloriosa ans ardida armada catalana a l’ombra – carall que el que no pogueren mai fotre els repulsius canfelipútrids, la gitarada d’enemics cagots, aquelles ulleres podien fer-ho sense ni embafar-se mica – i si aviaren escarafalls llavors els soldats, i se’n feren putes creus... car qui s’ho creia, tu, una roda aitan cuirassada! I és que aquelles ulleres intrencables, sí ves, es veu que ho trencaven tot. Fugírem de Perpinyà, no fos cas, aquella matinada mateixa. Hi érem tots, el tim sencer, tres tartanes clafertes amb les nostres pertinences (la caseta desmuntada i d’altrets pertrets, trastets i patifells), i cap de les tartanes estrebada aquest cop per l’elefant malaltet; les estrebàvem nós, els ruquets, inclosos els amants de la dona; i n’Eufrasi peu-rompudet tot solet dins una de les tartanes. Tant se val. Contentets. Aniríem a les firetes de les diferents contrades germàniques – els germànics són molt crèduls, molt mamuts de mitologies carrinclones, amb herois i nans... i gegants i déus i monstres... perfectes perquè s’empassin les nostres nàquisses lleugeres falòrnies. Els direm... hum... això rai... ens en pensarem a femers... els direm... “sabeu amb què ens les raspallàvem els romans?”... i ensenyarem complagudament les dents d’en Lluïset Vanitós, papalló a tot fotre... també idoni exemplar del “romà” antecessor dels pus “germànics” “aris”... ehem... les seves dues úniques dents... groguetes i mesquinament esparses... li romanen al bell mig de l’estesa piorreica... “doncs amb pixats, ens les raspallem amb pixats! Les molècules d’amoníac dutes en aiguabarreig pels orins, te n’emblanqueixen qui-sap-lo l’esmalt; no n’anireu pas d’assenyorats, amb el nostre producte, després!” I en vendríem a caixes. Car amb les pixarrades de l’elefant rai... tret que segurament els pixats de l’elefant poc són pas prou bons... manquen d’amoníac?... en farem una demostració... i les dues dentetes del papalló Lluïset belleu es tornaran porpres i llevaran pèls i giravoltaran com ara posseïdes... malament rai... malament rai... caldrà estudiar la “història” ni que fos un gra de senabre pus... segurament hi trobarem que un centurió germànic es va cardar qualque verge d’on pel cony xemicat n’eixia cap profeta molt datpelcul i napoleònic qui es creia fill d’un altre déu encar pus ferotge i, és clar, acabava empalat, i ara d’estelles d’aquell pal mortífer i sagrat en fèiem escuradents que recomanaré quan, bo i sotjant molt miop incisures a les voles dels germànics, trobaré que prou els calen, ca? I alhora els resolen mant mal, i els resolen... mant... mal. Hum!