Maldecap de teatre estrident, i hi tinc i hi faig un paper redéu galdós
Escolta’m, saps què? En Pèricles Periples adorava els espectacles desproporcionats on els escenaris rumbejaven tecnologies dels sistemes clàssics desmanegadores rai; quan les vies confluents, en vectors vivament acolorits i enlluernadors, fluïen aparentment inviables, com les llampants asímptotes de la hipèrbola, cap al nou centre on el sobtat protagonista llavors sallava, allò ell ho trobava vàlid d’allò pus; l’argument, en canvi, és allò altre que l’hi portava més fluixa. Ahir, a l’obra, això s’hi escunçava, llas, que es veu que lleixàrem, els maleïts humans, de pixar, i que doncs consumírem l’oceà en quatre mesquins dies; i llavors què? Doncs merda astringent rai; tot altre animal és més previsor, i, si cria massa, sap que se’n va a parir panteres en un tres i no res, car coneix, cada animal, instintivament si pus no, què cosa fóra equilibri, ço que els datspelcul humans no tenen ni ensum de què collons podria mai ésser. Hum, era un bon argument, mes allò que de debò el feia trempar, com dic, eren les lluminàries i els increïbles i marejadors horitzons i perspectives que les lluminàries creaven; les seues nues retines, com les de qualsevol altre humà amb salut, només eren capaces de veure set per cent dels fotons llençats — i n’hi havia d’haver set ensems almenys per a veure-hi re, car amb menys de set fotons aplegats alhora no hi veia ell (ni cap de nós, per moltes d’ulleres que ens clavéssim) re. A l’escenari hi bategaven doncs els agressius escamots de fotons, i, a un vèrtex rònec de platea, el pols d’en Pèricles bategava ensems – com més els uns, més també les sincopades botides artèries al coll d’ell. Ahir, com sempre, car tothom qui ix a un escenari ho fot per a fotre-hi el bufó, el merdós albardà, el titella fat de qui el fat és histèric desmanec, hi van haver hilaritats i les cròniques apoteosis doncs de les rudes caigudes abruptes trencacolls avall, i els culs qui emmirallats s’enfonsaven a aigüeres clafertes de sangs i d’altres secrecions – tothom qui mai ha vist teatre sap la hiperbòlica sabatera femta que s’hi cria, pas que m’hi estendré doncs gens. A l’altre cantó del teló, el món de veritat no és mai així – monolític, axiomàtic, un instrument més dels poders de la repressió i la superstició; el clima autèntic, al contrari, s’esdevé dins un marc de destitució, de fantàstica humilitat, de misèria i de dolors inescandallables. Ara, en la foscor, ponderava en Pèricles l’obra d’ahir. No podia aclucar’s. Un escamot de mitgesmerdes capsdecony i llepaculs, armats fins al plomall, nafrats a oldans indrets, tot i que encara prou vius, avençaven llordament per exòtics destruïts reialmes amb l’afegitó brutal d’explícites violències fetes als furtius deshumanitzats íncoles, els quals de bon començament no s’havien volguts embolicar en els sanguinaris tripijocs dels invasors i ara, a frec d’anorreament doncs, eren farnats inhumans qui es dissolien en pruents suplicis damunt un terra xop de sang i un aire podrit i ple de nigues mosques. En Pèricles arrufava el nas. Ah divines restriccions que coincideixen amb les evanescents tendències que tenim (els humans intel·ligents qui desperts somiem) de desviant’ns-ens per llisquents tangents qui a pleret s’autonomitzen, deslligades del globus terraqüi mateix, globus blau lleig com cap verdanc maligne a la cuixa d’una bagassa diabètica i que no encapsa en la seua gruixuda greixosa malaltissa circumferència altre que matèria fecal fàcilment accessible ans destriable, llas, pels qui hi som casats – car, això de casar’s, oi, ja t’ho ho diré, quina voga més àvol! Cal teòricament ésser aquiescent amb els anarquistes marxians qui adés ens pessigollejaven dretament (abans la reaccionària repressió feixista ambient d’ara molt escarxofadament no se’ns instal·lés enmig com cul asfixiant de gòrgona a la gola) amb la idea que el paradigma òptim de l’eros fóra no pas el martiri i la negació i doncs tostemps la privació intrínsecs a l’aparionament per les forces repressives clericals i policíaques degudament sancionat, ans l’equanimitat universal on no solament tothom cobra exactament el mateix faci el que faci, ans té dret a cardar’s el mateix cony – o forat de cul o altre orifici (esfinterit o no) – que se li planti amb prou deler mutu si fa no fa davant. Equanimitat, vull dir, ja m’entens, equivalència, igualtat de mèrits i de vàlues d’esperits innocents (al cap i a la fi, viure és tan curt!); i llavors, perfecte; ni gelosies ni enganyifes sentimentals, ni crims passionals, ni pareguts insans andarivells. Les dones són tan valents, polivalents, polimorfes, mal·leables, perverses, amb cada forat adequadament burxat gaudint-hi un món. Això rai. Tothom sap que les dones, com les tites o les querrines, el primer gall o boc que se’ls atansi gaire i les enllepoleixi prou, i elles au, cul amunt, franc! Era fosc, doncs, en aquella cambra estantissa i romàtica seua, densament fosc, i cap feix de set fotons no el percudia insistent nineta endins. Món de feixismes, ja et dic! Àdhuc els fotons són feixistes! Tot ve en feixos – els escamots d’invasors, les fosques forces del mal, les cèl·lules esventades dels càncers, les proteïnes víriques, el formigueig de pega humanitat qui s’ha beguda l’oceà... No! Només l’individu pot ésser lliure, i només l’ésser lliure pot viure plenament — aparellant-se amb qui vol i el vol, i això molt ventissament, i anònima — com el fotó sol, sempre invisible, sempre incògnit, ignorat, amb prou feines mai enlloc; estort de cap ull censuraire, correcte, estricte i xafarder. El llit li grinyolava com decorat mal collat. En Pèricles s’havia fet el propòsit de tocar’s els dits dels peus. Aquells tentaculars, rudimentaris, fonaments del seu ésser, no en feia pas gaires, d’èpoques ni de temporades, que tampoc no era capaç ja d’atènyer’s. En la foscor no es veia pas doncs com en cap mirall – gras, contundent, rodó, empedreït, ciclop. S’hi veia atlètic, apol·lini, terpsicòric, petaurista, trapezista – ivaçós, espiritual, aerotermodinàmic. Amb tècniques contra-intuïtives, assolia, hipnagògic i crèdul rai, llavors d’alzinar’s part damunt el grumoll estàtic i virós de la societat hesitant, i, monumental i prematur, hi esdevenia dinàmic com xaronot “esperit sant”. Totes les tesis de la força sempre en relació directa amb l’estatura eren per a ell no solament veritats no gens sinuoses, ans fotent mà llavors al seu dipòsit de voluntat vel·leïtosa, es catapultava satèl·lit estroboscòpic llampant i cridaner, de qui els esgaldinys penetrants, com dic, duien a vertigen insuportable els altrament indiferents patolls de voluda vegetant enjús d’ell, amunt, enjòlit com prodigi monstruós qui xiulés magnèticament a les orelles de les com més anàvem més escarransides multituds qui tanmateix encara sobreeixien (pel nombre sinó per la magnitud) del verdanc insidiós al cul meretrici d’aquest carallot univers condemnat. Rabit, en raptant ans reptant assumpció, en Pèricles s’assumia lluminós alat serpent sant bo i pelant-se-la part damunt la putrefacta gernació, de qui l’aplec immund de coneixences era únicament la feu, la morca o el romanent corromput qui virulentment corromp, i la seua lleterada es tornava, enmig l’aire mateix, perniciosa doctrina esbarriada en paperets, en llustrins i lluentons, injustament cremats a mig vol per les aviacions de guerra de tots els estats a qui l’ultraesbombat destí els fotria del tot figa tantost esclatessin a les ments dels embadocats de baix els paperets molt teatrals de missatges cabdals alhora a caramull farcits. Car si l’espectacle (escrit o no) no ve escanyadorament farcit fins a les ganyes, per què perdre-hi l’estona? En els detalls superflus és on rau l’essència d’allò de debò bo. Ni es tocà els dits dels peus ni s’arribà sisvol al genoll – i ara en pagava tanmateix, de tant d’estendre’s debades, pobrissó, la penitència. Se m’han col·lapsats els bessons a les tíbies, o vull dir, enrampats els panxells. I al paltruu tot m’hi és ocàs. Difuntes en davallen les aigües desharmonitzades de les sèquies qui em reguen el desert impassable del cos il·limitat. Anava a dir, inconveniències rai, cos dilapidat. Al prosceni del seu magí molt histriònicament hi actuava. Per pampalluguejants bambolines elèctriques molt capriciosament dramàticament encès. Per sort, fora ja s’hi veia. En Periples, amb mal a cada juntura ni articulació, s’embotí en brusa i faldilles i eixí, sapròfag, a escorcollar cossis i pers d’oradures i escombraries. Llençats peluts volums cafits de violències i rapacitats en trobava a munts. Allò que cercava nogensmenys avui era teca a dur’s al pap. Deformat i geperut (el tossal hirsut del gep capllevant-li malgrat la tossa fofa de greix ranci que és l’estesa de la seua esquena gairebé per cap decent agrimensor no pas tinguda per gens viable i menys doncs galivable ni escaujable), ranquejava de cossi brut a cossi encara més brut, llevant-ne tapes, escurant-ne solatges, i amb sarcasme i àdhuc ira comentava alhora sobre la qualitat del rebuig d’avui com avui. Un rebuig que no es podia pas acomparar ni pensaments amb les atroces flors victorioses dels rebuigs d’antany. Allò era rebuig! Ara el feixisme impera, i doncs tothom ha esdevingut traïdor: allò que hom llença a les escombraries ve carregat de maleïts verins. I àdhuc quan entres a pispar ni a furtar mai a cap magatzem, els queviures t’hi puden a cony agre i àdhuc a prou malalt cul, i a repulsius llevats i a conreus virals d’esquitllèbit eixits de ghettos, i pitjor: d’irrellevants oficines de censura i d’exclusió. Ah, els bandejats productes d’abans: tenien una qualitat superior a les matèries de luxe ara venudes — matèries de vòmit que nouen el païdor més cuirassat. En Pèricles no despèn en re altre que en anar al teatre. Per això es nodreix, detritívor, d’allò que hom escopina fastiguejat. I per tota aventura obscena ni luxuriosa, tria d’escórrer’s al seient on les llums esdevenen més esbojarrades i li tenyeixen les pelleringues exhibides amb les tonalitats més esfereïdores ni fantàstiques. Ni li cap cloure la mà al seu filferro rovellat de vit i llavors frenèticament sacsar-hi – ell sol subtilment se li desfà en aigüetes rovellades qui mai ningú en acabat no serà capaç de desencastar del seient on seia. Aigüetes no gens sagrades profusament vessades qui foraden territoris de fusta i de cautxús, i d’altres no gens prestigioses matèries, com els vampirs i llurs corpuscles (de les comissures i dels ullals relliscant-los) marquen indeleblement els colls dels ferotgement amputats, escapçats, qui en trànsit romanen nogensmenys en acabat damunt llits fets ara planetes de feltre, fets a llur torn vehicles qui no es belluguen, ells, per molt que els sacsis, car sense ales aparents volen, ausades, per mons només idíl·lics. Finestres es baden i s’esbatanen perquè llits en sallin, sanguinolents i purs. Ah, aquell llit volador violat pels constants vampirs! Com s’aixeca part damunt els mamífers microbiòtics encadenats al verdanc putrefacte i hi creen pors i sotsobres i angúnies que cap valent microbi ni capeix gens ni menys venç. Els més aclofats colguen els ulls en cendres ardents. Els més ardits besen la pols, nafrats així mateix als ulls per aquella llampant veritat que els cels salla com precipici de persuasions on vertiginosament et perds – com clauet roent qui ets qui cau al pou on els àcids et fonen instantanis. Hi troba oipús als pers de la brossa molts de remeis d’apotecari infame. Els verins farmacèutics en Periples se’ls enduu a l’orella, a escoltar’n les moribundes exposicions cada cop més breus i irracionals. Desafien llurs discursos pòstums el seu còrtex. Discorren de fames que enduren tot i el pas linear o circular del temps, fames cada cop que anem més congriades amb equívocs no gens apòsits, amb concrecions superficials que el cor de tota essència o pinyol amb queixals d’anorreador contagi raten, amb escenes ni arguments amb nous subterfugis afegits que cap cap despert no creuria ni un instant mereixedor de cap toc d’atenció ni ratlla que subratlla. Com a compensació ni pal·liatiu davant tanta de novella absurditat ni molt desil·lusionant incoherència, li diuen o duen a cau d’orella tanmateix certes píndoles ni aixarops fragments d’indicacions ni atraçaments que menarien a certs tresors colgats o malficats en fornícules on hom diria qui hi viurien cadàvers a mig descompondre’s o descomposts ja del tot. Tot podrimener duu de cor un tresor que enrampa. I tota façana relluent amaga merda. Tant se val. Re no sembla el que és ni és el que sembla. Tot és doncs teatre i les llums dels llums només serveixen per a amagar la teca. Aquest matí me l’he trobat barrigant al “meu” per i me n’ha dites més de les que no dic ara i tot. Em diu que s’hi adhereixen obres mestres, als pers de certs babaus ni nyèbits qui no saben ni el que (hi) llencen – volums amb miscel·lànies referències a complicats fenòmens, idees còmplices a les solucions bàsiques, optats qui resolen els dubtes ni qüestions dels universos diversament projectats per raigs caòtics – peluts toms als pers, ausades, Segimon, que em diu, estudis pregons d’històries claupassades per exemple on les marastres se t’enrabien i has de pagar’ls tribut: un llardós llord tribut de sous i sous alhora guanyats i despesos a llur llit, un llit matrimonial, llong com la nit després que et mors, on t’hi trobes inadequat com cap pagerol al teatre més estructuralment lluent ni il·luminat. Les marastres t’usen i abusen fins que et parteixes pel mig, i esporàdicament, esponcellant-t’hi, el teu cos un ou prim de closca, descloent-t’hi, doncs, reneixes paròdic. Ara ets molt més petitet, mes ets un argent viu – atacant, murri, subversiu. El procés pren una vida. Ignorem-ne si et plau la pornografia: cal cardar interminablement per a tornar’t ou de closca prima i llavors renéixer’t miniatura zelosa de justícia. I ara, renat, reps franquícia per a viure’n doncs una altra – vida novella de qui pots sospitar’n la utilitat, si tens aitanta d’experiència ja de bon començ. Feia que sí amb un cap que em pesa, com més anem i més me l’omplen de plom, més. S’esclafí llavors en Periples; se’n rigué com se’n riu un savi de qui les imprudències, considerades bagatel·les i prou per part de tot el món “creient” i assenyat, causen vídues i orfes a dolls, car inventaven armes encara més, ja no dic dissuasives, mortíferes, anorreadores, deshumanitzants. No dissimulava la meua perplexitat: això, Periples, és una altra indecència que t’has empescada tu sol; se’m fotria estrany d’allò pus que en aquestes èpoques de foscors i censures capitalistes, haguessis pogut veure anit una obra d’aquesta tenor ni que fos embolicada, camuflada, amb els esclats de les més grosses lluminàries per a marejar la gent. Ets, Segimon, em torna ell, un carrossa perillós, un protofeixista de qui les fidelitats a la resistència fan tothora pèrfids zig-zags; tantost aproves com desaproves el teatre del món; et fa tremolar i t’ompl oimés de calfreds i tremolins el secret impudent de les conductes dels senyors més com cal revelades a les magnífiques obres que veig; garantiria rai que t’enviliries minuciosament i cavernosa si mai sabies on les fan i t’hi poguessis ficar d’estranquis o d’amagat; no aixecaries llavors pas objeccions! Hi romanies encantat, sol·licitant-ne més i més, i de pus verdes ni punyents. Ets un hipòcrita, em diu. I ho reconec. Tens raó, Pèricles, lleixa’m cedir; amb precipitació de gendre qui orbament vol heretar, faig veure que sóc un sant minyó efeminat i en canvi les pus robustes horrors em corren alhora pel consir; per qualsevol motiu, perpetraria, si no fos que l’avantconsir i el volpellisme intrínsec em garroten el mentisme, els crims més agressius. Sentenciava a mort molt cruel els de més dels meus vils coneguts – xerecs, àvols, roïns. Flastomava esmeperdudament davant cada secta de superstició merdosa, feia volar cada mosquea, catedral, sinagoga, templot i templet, em cagava virulent i diarreic damunt cada cretí i cada moro, en trepitjava cadascun dels dissortats de llurs nadons per a estalviar’ls una “educació” de brutícia irrespirable i de podrimener contagiós. Les meues lleterades, ara tan acollonidetes i gentils, detonarien com si mon vit fos cigar de dinamita, de TNT. Perpetraries, si no fossis aitan covard, Segimon, les barbaritats més saludables, ja ho sé. Car tinc, com tu, Periples, uns principis obsessius i em guait amb vitriòlic susany i m’ofenen qui-sap-lo els psicòtics perillosos cagallons que la gent normal serva desada a l’inútil crani com si fossin circumval·lacions de sa cervell. Les llums coents i virolades de llums, focus i projectors que un panòptic proper vomitava ens van caure aleshores part damunt. Ens vam doncs haver de dispersar disparats, car el nostre minsoi feix de dos no era pas permès. Feblement ponderava ara la conversa. L’embalum fètid d’en Periples es fonia com Sol fosc qui es pon i s’enduu alhora amb la gravetat ambient tota la llum. Em trobava tanmateix fort lleuger. En esguard a l’estimulant petarrera intel·lectual jaquida enrere seu pel beneït Periples com solcs, aups o ròssecs d’angèlic dimoniet qui com flama de fums inspiratius em venia a visitar un enteniment ara doncs encès, m’hi rabejava doncs com ara en estany estantís i tost hi sóc grotesca libèl·lula qui s’allibera de feixugues crisàlides i liba llisquent ans llambresca merders. En honor a les mateixes emocionants premisses, sagnava d’un dit tallat i sagnava a les genives encetades per alguns dels tuixegosos vidres embotits per traïdors, infiltrats i botiflers al bocí d’entrepà trobat llençat que mastegava desinteressadament, i no en feia cap cas. Calia en canvi posar l’èmfasi en el mite omnipotent que, per l’esforç vernacular del talent, reeixia a manifestar’s a desgrat de les lluminàries on s’embolicava l’espectacle perquè passés censura. Els genis són, és clar, molt excepcionals – llur sentit de l’humor i llur profanitat molt esmolada atien l’esperit del més adormit. Ah, si gosés, i si sabia sobre on el feien, com m’hi faria — com m’encaminava ara mateix devers el local disfressat on el teatre ocult guspireja vivaç! N’estic segur, hi jubilaria gargantuesc. Potser vagaré demà, i cada endemà després, pels voltants i, entre la plebs posseïda, hi encalçaré en Periples, de lluny, com qui no ho vol, com si no hi sóc, concís, espantat, sense bordar, llampeguet no gaire vist, a frec de fondre’s en re. La meua pell viada de verds i porpres industrials s’esgarrifava a la idea que, bo i sobrant astut el jou ans la subjugació burocràtiques ans policials, belleu aquesta nit qui s’atansava em fóra donat d’ésser finalment testimoni de les imatges dolentes i rudes bandejades pels malèfics “rectes” i “assenyats” de sempre. Quina disfressa triaves, oníric Segimon, si t’era donat el fabulós optat de cap? Doncs quin optat de disfressa: eix! M’hi veus, oi? Presumint de ric amb ostentós aparell; sortint de l’ample armari de l’anonimat, amb la façana incòmoda del plutòcrata angoixat per engavanyador barret, se’m partirien les hordes acollonides a la banal brutalitat del meu pas; esvelt i a lloure rai, em faria dir per cap nihilista autoritat uniformada on s’adreçava mai hom si volia fer’s sense interferències ni més empallegadores correlacions vers les trinxeres inconvenients i dilapidades on l’espectacle té lloc. (Som-hi, ja hi sóc: em faig dir per cap nihilista autoritat uniformada on s’adreçaria doncs hom per a fer’s sense d’altres interferències ni correlacions on collons les trinxeres defraudants on l’espectacle pren lloc no són.) Amb tots els atributs del tedi, en pic m’ho digui, li lliuraré un penic de prèmit o d’estrena, pobret. Llavors emprendré la fatal trajectòria cap on la ruqueria mor. Em provocarà segurament una penetrant joia ni un perllongat goig cerimoniosament i emmanicurada agressivament avençar entre els patolls qui hom a bell ull, a barrisc, sense risc, seguit diagnosticaria com a teledirigits – pitjor que no cap ramat de xais per la passa pus depressiva afligits. Via fora que faig via, atemptant, ubic, la meua ressurgència! Vaig amunt, somiant, il·lús... tret que de sobte m’engrapen bòfies ofegoses pel coll del jac. Ah desil·lusió del sempre condemnat! Ja em tenen novament! Enxampat com cada malastruc dijous! M’envileixen perniciosos, se’n foten estentoris del meu ingenu pseudònim. Ara em baten, descordats. Em fan mal arreu. Tant se val, diuen, confesses...? I hi reblen, jocosos: cony-feces...? Què els confessaré? Que sóc copròfag i submís? La meua natura, ves! Ni això no els ompl. Tot el que els digui dissonarà. Volen que pensi com déu mana. I no en sé! No en sé prou, i això que m’hi esdernec, eh, poden creure’m! Sóc a la corda fluixa, cauré; patacada gairebé mortal; conseqüències, seqüeles, rai; el meu acte inepte farà riure els veïns. T’han tornat a ataconar, massa poc! Mofant-se’m molt cruels. La mateixa cançó. I per torna, sense saber d’on plouen, compliments del jovent, uns batzacs d’afegitó. Com sempre, la mateixa història, idèntic espectacle, sense llums d’enlluernament. Tot molt pàl·lid, esmortuït. I tornaran en acabat, pansits, a llurs caus immunds, sense altra correlació, gens gargantuescs, gens concisos, sempre esporuguits. Larves, saballons, virons. I jo, nafrat a tesa, fent punxa d’amagatotis al meu llapis interdit. Els ossos amb cada atupada empitjorant: començant-se d’apegar’s els uns als altres, indiscriminadament. Tornant-me lentament estàtua obsoleta, pertot arreu escalabornada – i dins l’estàtua de carn, tot un farnat sabater. Prop un perol qui put, com si no hi sóc ni nosa – un pegat de llordesa més, automàticament nu de tota significació – sentiré passar la gola robusta d’en Periples, contant-se’n, com si no hi és tot, de noves. Mormolaré, apaivagat, que tingui prou indulgència de fer-me’n cinc cèntims quan torni, que demà hi seré, tornaré a ésser-hi – nosa d’escombraries, petita volva de pols afegida, que vora el per pudent no hi fa re altre que esperar (apendicle adventici que el camionot de la brossa per descuit així mateix s’enduu), esperar doncs l’adquisició meua casual, atzarosa, per part de qualque mamotrecte catafracte, o cafetera estrident, o déus-ex-màquina ara teòricament en voga, amb pler de gasos i sorolls anant-se’n xiroi a descarregar tota la merdegada enjondre, que hom hi recicli aital porqueria i en faci belleu luxuriosos luxes (tot luxe és merda afegida al femer ambient) i on doncs, albíxeres, ningú no hi trobarà a dir (de manguis) sinó de bo, car hi arribaré com ara novetat – com ara noia novella, qui escalfa braguetes girientorn – la promesa del seu tuf, inaugurals feromones, ah, inèdites – escollit tot d’una i transitòriament paradigma eròtic doncs, encapsat alhora en negacions fictes, en dissonàncies de faiçons i modes exòtiques, en invictes ovaris qui com als dalts les esferes fosforescents per gravitacions es veuen atretes, així ací baix les gònades qui cridanerament il·luminades bateguen... Tret que... Tret que no puc... El coble tens m’escanya... No puc... De moment la corda m’estreny si em vull allunyar mica... Tira’m un os, Periples, prou ho veus que em volen gos... els veïns, les autoritats, els rectes ciutadans, ah, i els sanguinaris fidels qui tothora rosten repatanis tendrums a les cames i braços dels torturats i, només diuen, idíl·lics, que preguen, és clar, això rai... un acte el meu atraient i tanmateix innocu... saltimbanqui ridícul, ministrer matusser qui hom alabea... amb pedres i podrimeners crivella... marmanyes, carcasses... ferralles d’instruments espatllats... Prou permès ho tenen. Bub-bub. Car això els han dit, i s’ho han cregut (tot s’ho creuen): on hi ha igualtat, seguit tothom hi esdevé gos. Bub, bub. Bub. Per a això servim, lligats darrere, vigilant els pers. Que hi tritllegin les teues síl·labes, ca, Periples, com hi tritllegen cacofòniques les oradures llençades de molt amunt. Musiques de rebuig, espetecs incoherents i rectilinis impactes... ens bombardegen, t’ho dic, no sents els avions?
~0~0~
|
