Pel forat del cul instantani a l’eternal ànima restretament petrificada
La primera càmera digital que em van regalar, ara fa un pilot d’anys, jovenet com era, vaig tenir una pensada genial. Em vaig ficar a fotografiar forats de cul. No solament els forats de cul de les meues companyes, tot semblants, peladets, menudets, manyaguets, sinó així mateix els d’alguns companys avinents, i, d’estranquis o no, els d’alguns adults, inclosos els de mants desvagats o vagabunds qui, amb vint-i-cinc dòlars i dient-los que ho feia en servei de la ciència, se m’abaixaven els pantalons uns instants o es llevaven les faldilles, i llavors, és clar, i de franc, també doncs els de pler de gossos i gosses, gats, gallines, cabres, xais, ovelles, bous, vaques, peixos, sargantilles, sanguinyoles, talla-robes, tritons, tartranys, serps...
El projecte era trobar l’ànima. Havia estudiat a les aules de filosofia a les diverses escoles on havia anat que els filòsofs, metafísics i teòlegs es veu que sempre s’han barallat per tal d’encertir on es trobaria de debò el seient físic de la bombolla etèria dita “ànima”, la qual, segons la peluda teoria de moltes de sectes religioses, sobreviu el cos per tal d’anar-se’n en acabat ara a un lloc piaculós, on cal expiar-hi doncs tots els nyaps fets durant la vida, patint-hi tortures brutals rai, àdhuc eternes, per a més crueltat... o se’n van, felices elles, les ànimes estortes de l’embolcall podrit de lleig farnat mort, cap a un lloc melodiós de benaurances on, sempre segons les sectes religioses, no hi fas re, només contemples els núvols i llurs gràcils coloraines, o t’hi passes l’estona cardant verges i assassinant dimonis... o potser encara l’ànima no en té prou i et bota cap a un altre cos pitjor o millor que el que no duies fins ara... o, en fi, ximpleries rai.
La qüestió tanmateix era que la meua pensada potser era la bona. Potser cap dels molt elevats filòsofs ni els teòlegs més tocats del bolet, tot i l’infantilisme palès on banyaven, no havia al capdavall caigut a pensar que l’ànima ragués (o diem-ho més fi, fixés residència) al forat llord, cagadet i pudentet del sés.
Per això em vaig fer un tip de fotografiar forats culans... com dic, només forats, només forats i prou. I ara en tenia una col·lecció d’uns quaranta o cinquanta mil. Tots empaquetats en numèric, en bits electrònics, tots al meu ordinador, com boiant florilegi universal de dilectes lotus o nenúfars de tendreta carn.
De primer havia mesos els traus de cul per gèneres i per espècies. Els distribuïa en seccions independents, segons la bèstia. Havia posats els humans a part. Segon certes sectes religioses, les cretines o cristianes, per exemple, només els humans posseeixen ànima, la qual, en acabat d’estòrcer-se de la repel·lent closca corporal, fot el camp rabent cap amunt, a ésser-hi jutjada per jutges molt severs, alats, incorporis, divins, etc. I que cap altre animal, doncs, no té ànima, i quan es mor, es mor. I au.
Vaig comprovar, per començar, que així com no hi ha ningú qui a cop d’ull pugui identificar, sense acompanyament de cama i resta del cos, si un peu escapçat havia pertangut a home o dona, tampoc amb el trau d’arrere. Els traus d’arrere d’homes i dones, xiquetes i xiquets, són si fa no fa. En pic havia tretes les etiquetes on hi deia “femella” o “mascle”, no sabia pas distingir qui fos qui. Sense pebrots ni figues, les instantànies eren idèntiques, en boldrons que haurien inclosos ambdós sexes i qualsevol edat. D’antuvi em gratava perplex la clepsa. Mes en acabat em deia, tant se val, la qüestió que... vet ací tanmateix el forat del cul d’un ens (femella o mascle) el qual posseeix una ànima qui anirà eventualment al cel (després de cagar llets durament i estrènua durant una llarga estada al purgatori) o, d’empertostemps, pels segles dels segles interminables, a rostir-se al repulsiu infern. Això és l’important: que el forat del cul dels humans és idèntic a si mateix. Les seues propietats són úniques i intransferibles, i això és el que els fa superiors, i doncs molt dignes d’ànima.
Mentida, tanmateix! Car, llas, immediatament vaig adonar-me’n esparverat que si treia etiquetes en d’altres gèneres i espècies d’animals... (i s’esqueia que havia recentment anat al zoo i ara tenia exemplars d’anus doncs de gairebé de tot, girafes, goril·les, hienes, taurons, balenes, dracs...) me n’adonava astorat, dic, ai, que els forats de cul de gairebé tothom eren aitambé si fa no fot!
Tret de certes serps, i certs peixos i llangardaixos, massa nets i fins... els forats del cul de gairebé tothom a la terra eren idèntics... cap diferència entre el forat del cul d’un humà, diem-ne, i el d’una gallina, un gat, un mico, un gos, una cabra, una mula... etc... (tots aqueixos darrers coneguts antics amants dels més bugres humans, naturalment, mercès a llur proximitat i manyagueria...) però tampoc cap diferència amb el forat del cul d’un cocodril... d’un pingüí... d’un estruç... d’un monstre verinós qualsevol a qualsevol tundra o desert, rabiós i molt rebec... o ja, el forat al cul d’un dinosaure viu o glaçat... i àdhuc, augmentat, al forat de cul de cap insecte i al del de mant de mínim, diminut, cuc i tot!
Fotríem doncs goig. Allò em ficava en un maleït dilema. O totes les bèsties del món tenen ànima (em dic) o cap no en duu!
Amb l’ordinador sota el braç, vaig córrer a veure el capellà Marquès, de la parròquia de santa Cracatua. Era el “meu” confessor com era petitet. M’acaronava els collonets mentre li recitava tots els meus vergonyosos piacles. Em ficava un dit al seient de l’ànima mentre li explanava, a demanda seua, quins dels meus piacles tenien a veure amb quants de camins me la pelava. Era molt bon home. Amb el seu encoratjament i amb la seua dolcesa, si arribava malmirent, empegueït i ple de càrrecs de consciència, i dubtós de mi mateix, que mai no fóra re, sempre me n’anava del seu confessionari ple de vàlua pròpia, segur que arribaria lluny, palpablement apreciat, estimat físicament i òbvia per un home al capdavall tan ensenyat, delicat, informat i eminent, i de més a més íntimament connectat amb els poders místics, etc.
En dir-li el meu projecte d’identificació del lloc on rauria l’ànima i del resultat esborronador que n’extreia, esgarriat capdecony de manguis, l’insigne lletrat va caure en pregona meditació.
Al capdavall em va dir, molt savi: “Manel, saps què? T’hauràs de fer capellà, com jo. Car és palès que ets home de cultura.”
I va escriure això al capdamunt de la meua col·lecció immensa de traus emuntoris: “Cultura = cul-tura = (cul = forat del sés) + (tura = capell) = cultura = merda al cap. Qui comprèn això ho comprèn tot.”
Afegí, pensiu, aviant petites molt prenyades capcinades: “Hom diria que només són els barcelonins més carrinclons i ridículs els que en diuen “cul” d’algú qui és “cult”... mes en realitat són els qui, sense saber-ho i estrafent lamentablement el mot, al capdavall se n’entenen millor. Car de bo de bo ésser cult és ésser cul.”
Llavors em convidà a fotre el camp que tenia feina amb els bavosets minyons del catecisme. Li vaig agrair la vital lliçó, li vaig besar l’anell i, tot ensenyat i científic, vaig eixir al vespre virginal i impol·lut.
Pensava que m’hauria dit que em fes proctòleg, armat sempre amb el meu lluent punyent anuscopi, anant pertot lo món curosament ensumant esfínters. Però no. Em va dir capellà. I, fent-li cas, això sóc ara. Empenyent la falòrnia una mica més enlluny, com l’escarabat merdisser la seua merdeta cap al cau de les merdetes. Car això de l’ànima sempre se t’enfuig pel mateix foradet.
I al capdarrer tots vivim de merda. Sense merda, la religió no és re. Però tampoc no és re, re.
Una cosa he notat confessant els pobres dissortats fanocs, els malastrucs cretins qui colltortets se m’atansen que els consoli escoltant-los, i llavors misericordiós condonant-los-els, els bestials crims i fantàstics pecats que duen damunt massa feixucs, i esllomant-los ferm. La majoria els put la boca que segurament no els deu pudir tant ni el trau d’avall. Amb això què vull dir...? Que ho esguardis pel forat que ho esguardis, això de l’ànima, vós, pudorota rai.
